LA VIA AUGUSTA

dimarts, 10 de novembre del 2015

Les dues veus del sobiranisme

ENRIC HERNÀNDEZ

Director

En la prefectura de l'independentisme català conviuen avui dia dues tesis clarament antitètiques. La primera ocupa els missatges públics en règim de monopoli: atès que el sí es va imposar en les eleccions plebiscitàries del 27-S, el procés sobiranista segueix endavant i no es frenarà, per molt que s'hi entesti l'Estat, tret que la CUP defraudi l'electorat entossudint-se en la negativa a investir president Artur Mas. La segona tesi, exposada en veu baixa en cenacles privats, es basa en el reconeixement que amb només el 48% dels vots no n'hi ha prou per aconseguir la independència, perquè els obstacles són nombrosos i la majoria social, escassa. Els que s'expressen així advoquen, per tant, per aturar el rellotge del procés, teixir complicitats a les Corts després del 20-D i buscar aliats alternatius a la CUP que assegurin la governabilitat a Catalunya.

És fins a cert punt lògic que l'amarga victòria electoral hagi aguditzat les contradiccions en el si del sobiranisme, i encara més si es té en compte la seva diversitat ideològica. Però el que verdaderament crida l'atenció és que alguns polítics que en privat abracen el possibilisme declamin en públic missatges maximalistes, fins al punt de portar al Parlament una declaració unilateral d'independència (DUI) amb la desobediència com a ensenya. Proclama que, com bé saben, quedarà en suspens per ordre del Constitucional, sense que hi pugui haver cap mena de desacatament, tret que es vulgui obligar els funcionaris a incórrer en delictes com el de prevaricació.

Ens movem, doncs, més en el terreny de la tàctica a curtíssim termini que en el de l'estratègia de fons, més en el de l'estètica patriòtica que en el de l'ètica política.

FER PEDAGOGIA

Encara que sigui dolorós, la dirigència independentista hauria de començar a fer pedagogia perquè els catalans que de bona fe van votar sí el 27-S assumeixin que van ser molts, però no suficients. Que Catalunya no té per si mateixa prou força per torçar el braç a l'Estat, però sí per segellar acords que millorin la vida diària dels catalans. I que conculcar la llei no és la millor credencial per demanar mediacions internacionals.

dilluns, 9 de novembre del 2015

QUI TEM JORDI PUJOL?

De Ferreres al Periódico de Catalunya.

Els animals quan estan ferits o sé senten amenaçats solen reaccionar de manera violenta. És un dels instints primaris que, fins i tot, el portem als gens els humans: el de la supervivència.

Jordi Pujol, aquell que va arribar al més alt i que darrerament ha caigut en picat sembla que morirà matant. Ha amenaçat de qui si acaba empresonat desvetllarà coses que faran caure fins i tot la democràcia espanyola.

Som molts els qui creiem que la base de la nostra democràcia es va sustentar sobre uns fonaments molt febles. A part de que el període franquista es va tancar en falç (o directament no es va tancar), la qual cosa ha provocat que, posteriorment s’hagi passat per l’arc del triomf la llei de la memòria històrica, es van consentir tota mena de tripijocs i d’altres irregularitats per a evitar el que ara, precisament ara que fa 40 anys que va morir el dictador, està fent Jordi Pujol: amenaçar en tirar per terra la democràcia espanyola.

Com ja s’ha dit tantes i tantes vegades, Jordi Pujol hi va tenir molt a veure amb la desaparició de Banca Catalana, una entitat que ell mateix havia fundat i que sembla que li va servir per als seus més obscurs negocis. El fiscal que va portar el cas l’any 1984 José Maria Mena, ho ha dit en innumerables ocasions: sé li va ordenar que no deixés estar en contra de la seva voluntat i que, amb tota seguretat, hauria acabat amb la trajectòria del primer president de la Generalitat de Catalunya escollit democràticament després de la guerra Civil. Hauria estat un efímer president, el que hauria segut una gran sort per a una gran majoria de la ciutadania catalana (amb excepció dels membres del seu partit que han viscut a cos de rei)

Tot i que darrerament estan sortint a la llum moltes de els irregularitats que ha comés la família Pujol al llarg de més de 30 anys, difícilment es pugui saber tot si el patriarca no tira, com es diu vulgarment, de la manta.

Jordi Pujol va ser durant molts d’anys como un gran mare gallina baix de la qual sé soplujaven els negocis i les misèries de la seva família i un bon grapat de la gent del seu partit. Jordi Pujol els hi consentia tot, perquè també ell també jugava al mateix joc, però en nivells superiors.

Potser si que si Pujol explica tot el que sap sortiran coses que afectaran a molta gent, fins i tot, possiblement, a polítics i d’altres ciutadans vinculats o no a d’altres partits diferents a Convergència. I és que l’avarícia humana no té límits i la corrupció molts amics. Casos com el d’Innova de Reus o Pretòria estretament vinculat a Santa Coloma de Gramanet (en aquells moments dos ajuntaments socialistes) van esquitxar els càrrecs electes de tots els partits que conformaven els respectius consistoris. Però la gran majoria d’ajuntaments, diputacions i d’altres estaments que s’han vist involucrats en casos de corrupció a Catalunya, han estat governats per convergents.

Però els casos que ja han sortit a la llum pública, no ens interessen Sr. Pujol (i li dic senyor per dir alguna cosa, perquè tal com s’està veient, sé l’hauria d’anomenar delinqüent Pujol) El que interessa a una bona part dels ciutadans d’aquest país són els casos que no han sortit a la llum i que sembla que vostè coneix bé.

En els darrers dies s’ha publicat que el seu primogènit va transferir diners a un compte bancari suïs de l’anterior Rei d’Espanya. De moment no se’n ha fet molta difusió, possiblement per aquells pactes no escrits de silenci que hi ha al món periodístic i que només es fan ressò de la notícia quan aquesta ja és de domini públic o ha sortit a una bona part dels mitjans informatius.

A mi, Sr. Pujol, no em fa por que ara que es veu acorralat pugui treure a la llum les misèries de la vida política espanyola d’ençà de la instauració democràtica. Es més, fins i tot li agrairia que ho fes per a veure si, finalment fem net del tot.

I com jo molta gent. Gent normal, del carrer, de bona fe que han cregut amb els partits que ens han representat durant aquests quasi 40 anys.

Jo no temo a Jordi Pujol i per això, m’agradaria que tirés de la manta. Que no es quedi amb una simple amenaça. I espero que no vagi de farol...