CADIS 10

ESPECIAL LO POBLE QUE VOLEM. DIA DE NADAL

Illa de contenidors del carrer Brasil, aquest matí sobre 2/4 d’11.

Segurament la nit de Nadal no passen a recollir la brossa, però tret del contenidor del cartró, la resta o estaven plens. Comprovat personalment.

Després de dipositar la brossa que portava, una mica més avant, quan he arribat a les unifamiliars, la gossa ha defecat. Ho he arreplegat i he girat cua per a tirar l’excrement.

Uns metres més avant, un es dirigia cap a la illa amb 3 bosses blaves a les mans. NO m’ha vist. En arribar el més còmode hauria segut deixar-les al terra. Però no, ha obert el contenidor i les ha anat tirant: una, dues i tres. Al donar la volat li he vist la cara: no era del país (ja m’enteneu)

Si avants de les 11 estava així, no vull ni pensar com estaran aquesta nit.   

Autoexcloure's no és la solució

JOSÉ MONTILLA

President de la Generalitat de Catalunya

Renunciar a proposar candidats per al Tribunal Constitucional només és un gest de cara a la galeria

El Parlament ha decidit no exercir el dret de proposta per l'elecció de membres del Tribunal Constitucional. El Senat ha d'elegir quatre persones per substituir tres magistrats que han esgotat el seu mandat i cobrir una vacant per defunció. El procediment preveu que les candidatures vénen dels Parlaments de les comunitats autònomes (cada Parlament pot proposar fins a dues persones) i el ple del Senat ha d'escollir entre totes elles en una votació que requereix el suport de les 3/5 parts del ple.

El nostre Parlament té, doncs, el dret de proposar noms, i fer-ho en nom de Catalunya. Però no. La majoria independentista ha imposat la decisió d'autoexcloure'ns. No hi haurà candidats catalans. Això no impedirà l'elecció dels nous magistrats constitucionals, ni afectarà formalment el funcionament d'aquesta institució. Però significa renunciar a la nostra capacitat d'influir en la construcció de la doctrina constitucional i la voluntat d'automarginar-nos del funcionament d'una de les institucions més importants de l'Estat.

El Parlament ha fet ús, fins ara, d'aquesta facultat i com a conseqüència el TC ha comptat amb juristes de primeríssim nivell que han aportat coneixement, sensibilitat i experiència. És clar, s'incorporen al TC per exercir la seva funció de manera independent, sense estar subjectes a cap mandat imperatiu ni dels òrgans que els proposen, ni dels òrgans que els elegeixen. És el que pertoca a un tribunal que ha d'exercir d'àrbitre. Hem de renunciar a proposar noms simplement per escenificar la confrontació? Algú hi pot veure cap utilitat?

No la sé veure. Crec que és una decisió irresponsable, que ens situa més a prop de la irrellevància i el ridícul i que no contribueix a crear les condicions d'una solució positiva. És un gest de cara a la galeria, com el de no participar en la Conferència de presidents.

Sovint hi ha raons per discrepar de les actuacions del TC. Jo mateix vaig manifestar públicament la meva profunda discrepància amb la sentència de 2010 sobre l'Estatut. Però aquesta no és, al meu entendre, la qüestió. El que es vol expressar amb aquesta pintoresca decisió és la desconnexió. És el colofó, si es vol lògic, d'una col·lecció de declaracions, manifestos i proclames que pregonen la voluntat de no considerar l'autoritat de l'àrbitre ni tenir en compte les seves atribucions. Amb la flagrant contradicció, cal dir-ho, de la sistemàtica presentació de recursos o requeriments davant del mateix Tribunal Constitucional quan es considera que el Govern espanyol envaeix competències.

Crec que és una política equivocada. No aporta res de positiu i només serveix per fer una mica més de soroll. Amb gestos i declaracions no anem enlloc.

PRESOS POLÍTICS

Un pres polític és qualsevol que es mantingui a la presó o detingut d'alguna altra forma, per exemple, sota arrest, perquè les seves idees suposin un desafiament o una amenaça per al sistema polític establert, sigui aquest de la naturalesa que sigui.

Si algú no li posa remei, dintre d’un temps (mesos, anys...) les presons catalanes podrien estar plenes de presos polítics, tal com va passar després de la guerra o com encara passa a les repúbliques bananeres i, en el millor dels casos, sinó a la presó, si inhabilitats per a exercir càrrecs públics. Aquest és un panorama més que provable si res canvia, si tot segueix igual que els darrers anys.

Sabeu que Mas no és sant de la meva devoció, ni Quico Homs, ni tan sols la Carme Forcadell, per més de Xerta que sigui. No comparteixo per a res la seva forma de ser i actuar. Fins i tot hi veig un rerefons d’interessos personals a les antípodes dels veritables problemes de la gent.  

Dit això i com ja he expressat més d’una vegada, no estic per a res d’acord de com actuen els polítics espanyols (majoritàriament del PP, però també d’altres formacions polítiques) ni, evidentment dels tribunals de justícia, sovint massa polititzats i influïts pel propi govern de l’Estat.

Per tant, al menys que algú li posi remei (per això cal que tingui allò que a Catalunya li anomenem seny) anem irremediablement al xoc de trens que des de fa tant de temps que es parla.

El que passa és que si s’arriba a aquest extrem, un dels dos trens és molt més gran i pesant que l’altre i, amb tota seguretat, tots i els danys que es pugui emportar, en sortirà millor lliurat que l’altre.

Espanya ho té quasi tot a favor: la legalitat, el poder, el recolzament de la majoria d’institucions internacionals, etc. Mentre que Catalunya des del meu punt de vista només compta amb la raó (què no és poca cosa)

Fa massa anys que des d’Espanya es menysprea Catalunya. Diu una dita que mucho pormeter hasta joder y después de haber jodido, nada de lo prometido... Aquesta és des del meu punt de vista la situació que s’ha viscut al llarg de molts i molts anys... Segurament dècades senceres que acumulen segles... A la guerra dels Segadors Espanya va guanyar i Catalunya va perdre i aquest estatus l’han fet prevaldre sempre, potser de vegades de forma subtil, però no per això exempta de domini.

Tot i criticar sovint mitjans com TV3 per la seva parcialitat informativa, fa només unes setmanes, al programa Divendres que s’emet per la tarda, algú va comentar amb tota la raó del món (crec recordar que la Terribas) que, a canvi ‘d’oblidar-nos’ de la independència, què ens oferirà Madrid? Un millor finançament, més inversió en infraestructures, revisió de les balances fiscals, més traspassos de competències...? Quantes vegades ens han promès això mateix i no ho han complit? –va sentenciar-.  

Molt semblant a un esqueix que vaig veure fa molts anys per televisió. Recordeu la parella d’humoristes Lussón y Codeso? Un feia de criat de l’altre. Com que no cobrava, volia marxar.

-Si té quedes té pujaré el sou...  I té pagaré les extres... I els punts... I les comes...

-No cal que me paguis res de tot això... Jo només vull cobrar el que me deus ...

Santa raó. De promeses no vivim. Vivim de fets i el que és evident és que Madrid, sistemàticament, incompleix totes i cada una de les seves promeses (algunes d’elles signades i rubricades) Governi el PP o Governi el PSOE, és igual. Per això quan s’arriba a un alt grau d’emprenyamenta, s’ha de pegar un fort cop de puny sobre la taula i plantar-se: fins aquí hem arribat!