divendres, 27 d’octubre del 2017

Recordant el 2017 a Tarradellas

JOAN TAPIA

Catalunya ha de tenir present la lliçó del president republicà que va tornar de l'exili


Ahir va fer 40 anys que el president Josep Tarradellas –després de 38 anys d’exili– va tornar a la Generalitat. Es va obrir llavors –després de les primeres eleccions i abans de l’aprovació de la Constitució– la possibilitat que convisquessin la democràcia i l’autonomia de Catalunya. I Tarradellas –sabia que Catalunya és molt diversa i Espanya molt seva– va fer un govern d’unitat. Des de Carles Sentís, d’UCD i amb alts càrrecs en el règim anterior, fins a Antoni Gutiérrez Díaz, el líder clandestí dels comunistes del PSUC.

Es va iniciar una positiva etapa, la més llarga de democràcia a Espanya i la de més autogovern de Catalunya en la història moderna. No tot ha anat bé i les coses es van enterbolir amb el fracàs del nou Estatut l’any 2010. Gran part del nacionalisme es va convertir a l’independentisme i el Partit Popular no va voler entendre Catalunya.

Però la resposta no és trencar la Constitució del 78 i declarar la independència. I encara menys quan no s’ha obtingut la majoria a les urnes, per la via dels fets el 6 i 7 de setembre passat al trepitjar l’Estatut votat pels catalans, i quan les conseqüències econòmiques estan sent greus. I divendres, amb l’aprovació per part del Senat de la intervenció de l’autonomia, es pot perdre gran part del que s’havia aconseguit des del retorn de Tarradellas.


La independència és avui, en el món globalitzat i sense monedes nacionals, no tan rellevant. I ens acaben de reafirmar que Europa, on estem i de la qual no ens interessa sortir, és un club d’estats. El que és factible avui és tenir més autogovern en una Europa que –menys ràpid del que s’havia imaginat– va assumint competències dels estats. Però això exigeix consens intern i intel·ligència en la relació amb Espanya. L’Estatut no va fracassar només per la malícia del PP i els temors del PSOE, sinó també –encara que en menys mesura– per les lluites intestines per la Generalitat entre el postpujolisme, el PSC i ERC.

I el consens no es construeix dividint els catalans en separatistes i unionistes (el 41% i el 49%, segons l’última enquesta del CEO). El consens, necessari perquè Espanya i Europa escoltin, exigeix un programa assenyat de més autogovern.

Tarradellas va fer un govern d’unitat i ara pretenen –i sembla que no és fàcil– la màxima unitat del sobiranisme. No és el camí. Per aquí es va a la DUI que desemboca en l’article 155, i en el xoc real de trens.

Tarradellas va ser primer conseller de Lluís Companys i va aprendre –en la guerra, l’exili i l’octubre del 34– que la divisió interna i la sublevació contra una democràcia (sí, defectuosa) no és el camí. No ho va ser llavors, quan Companys va ser arrestat pel general Batet i condemnat, reposat en el càrrec després de les eleccions del 36 i més tard es va haver d’exiliar al final de la guerra civil. Franco va afusellar el general Batet, fidel a la República, i Companys, que va ser entregat per la Gestapo.

Afortunadament, avui les coses són diferents. A la UE no hi ha Gestapo, i a Espanya, res que s’assembli a Franco. Però Catalunya ha d’actuar sense oblidar la seva història. A Companys i a Tarradellas.