XAVIER SARDÀ
Els sepelis tipus 9 del matí congreguen menys amistats. El cas és que, tal com estan les coses, també alla es parla del 'tema'
Els sepelis tipus 9 del matí congreguen menys amistats. El cas és que, tal com estan les coses, també alla es parla del 'tema'
A l’enterrament de la mare d’un amic reneixen diferències i banderes. És dimecres a les dotze. Bona hora. Els sepelis tipus nou del matí congreguen menys amistats. El cas és que, tal com estan les coses, es parla del tema. M’uneixo a un subgrup de vuit (més o menys) coneguts. Em donen permís (sense noms, per descomptat) per esbossar aquesta mala crònica.
–Doncs es veu que el Jordi volia cobrir la caixa amb una estelada. Li hem dit que no, perquè les amigues de la iaia són més aviat de missa i de dretes. Potser els sabria greu... I la iaia no era del tot indepe.
–Aquí davant, a la botiga de corones i rams, tenen banderes catalanes, estelades, del Barça i de l’Espanyol... i segur que, si la demanes, deuen tenir l’espanyola, encara que no l’exhibeixin gaire.
–D’acord, però una cosa és que el mort ho demani, que dius «mira...», però posar banderes per posar-les no ho veig. No hi veig el què.
–Doncs el meu pare va voler la del Barça com a coixí a la caixa. Doblegadeta i a sota el cap. Com són les coses, així ho va voler i així ho vam fer.
–Al del bar Nenúfar li van posar l’estelada, però va dir que no la incineressin amb ell. La tenen allà posada al fons, al costat del billar.
–Bé, Sardà, ¿i això com acabarà?
–Doncs, que ens morirem tots.
–No, seriosament, ¿com ho veus?
–Doncs que pot anar a pitjor. Ningú baixa del burro. Tot això cansa una mica, la veritat. (Era dimecres).
–¿Sabeu qui s’ha fet independentista dels del morro fort? El del quiosc.
–¿El borni?
–Sí, però és que resulta que ara només ven diaris d’aquí. No ven diaris de Madrid… És una passada.
–¿Ni El País?
–Zero patatero. ¡És l’hòstia el tio! Molt tímid i això, però se li ha despertat la cosa aquesta del procés i no vegis, no hi ha qui li digui res. I com que a més li van tocar els cecs…
Arriben dos operaris amb tres corones. Dos les entren en una sala i l’altra a la del costat. Com un repartiment honorífic. Fa a penes un dia, els difunts rebien el repartiment del sopar o de la morfina. Potser les dues coses. Ara són coronats.
–A l’àvia [la difunta] se li va morir un fill d’una escarlatina i a un altre el va atropellar un tractor. Pensa que ha tingut set fills.
–Al final ja no s’assentava de gaire. Fa poc la van trobar al bingo descalça, pobra.
–Bé, Sardà, ¿què farem? Tu que estàs al cas. ¿Aplicaran el 155 o què?
Estic mentalment en un altre lloc... ¿A quantes persones els hauran dit últimament que els queden pocs mesos de vida? ¿Com ressonen les paraules al cervell del sentenciat? ¿Se sent cada paraula o només les cinc primeres? Putos tanatoris i maleïda actualitat política.
–Doncs es veu que el Jordi volia cobrir la caixa amb una estelada. Li hem dit que no, perquè les amigues de la iaia són més aviat de missa i de dretes. Potser els sabria greu... I la iaia no era del tot indepe.
–Aquí davant, a la botiga de corones i rams, tenen banderes catalanes, estelades, del Barça i de l’Espanyol... i segur que, si la demanes, deuen tenir l’espanyola, encara que no l’exhibeixin gaire.
–D’acord, però una cosa és que el mort ho demani, que dius «mira...», però posar banderes per posar-les no ho veig. No hi veig el què.
–Doncs el meu pare va voler la del Barça com a coixí a la caixa. Doblegadeta i a sota el cap. Com són les coses, així ho va voler i així ho vam fer.
–Al del bar Nenúfar li van posar l’estelada, però va dir que no la incineressin amb ell. La tenen allà posada al fons, al costat del billar.
–Bé, Sardà, ¿i això com acabarà?
–Doncs, que ens morirem tots.
–No, seriosament, ¿com ho veus?
–Doncs que pot anar a pitjor. Ningú baixa del burro. Tot això cansa una mica, la veritat. (Era dimecres).
–¿Sabeu qui s’ha fet independentista dels del morro fort? El del quiosc.
–¿El borni?
–Sí, però és que resulta que ara només ven diaris d’aquí. No ven diaris de Madrid… És una passada.
–¿Ni El País?
–Zero patatero. ¡És l’hòstia el tio! Molt tímid i això, però se li ha despertat la cosa aquesta del procés i no vegis, no hi ha qui li digui res. I com que a més li van tocar els cecs…
Arriben dos operaris amb tres corones. Dos les entren en una sala i l’altra a la del costat. Com un repartiment honorífic. Fa a penes un dia, els difunts rebien el repartiment del sopar o de la morfina. Potser les dues coses. Ara són coronats.
–A l’àvia [la difunta] se li va morir un fill d’una escarlatina i a un altre el va atropellar un tractor. Pensa que ha tingut set fills.
–Al final ja no s’assentava de gaire. Fa poc la van trobar al bingo descalça, pobra.
–Bé, Sardà, ¿què farem? Tu que estàs al cas. ¿Aplicaran el 155 o què?
Estic mentalment en un altre lloc... ¿A quantes persones els hauran dit últimament que els queden pocs mesos de vida? ¿Com ressonen les paraules al cervell del sentenciat? ¿Se sent cada paraula o només les cinc primeres? Putos tanatoris i maleïda actualitat política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada