ANTONIO FRANCO
La meitat del país va decidir que l'altra meitat no tenia dret a decidir. Des d'aleshores tot va cada vegada pitjor i ara ens coem en les pitjors eleccions del món
La meitat del país va decidir que l’altra no tenia dret a decidir. Va ser així de simple. Era un país pròsper i es va suïcidar a partir d’un debat sobre el dret propi i genèric a decidir per part dels qui ni tan sols eren la meitat de la població. Ara ens coem en les pitjors eleccions. S’hi ha de participar: abstenir-se és perdre segur. Hem de votar encara que no sabem si servirà per a res. Només hi ha una certesa: el dia 22 seguirem barallats. Va costar bastant trencar-nos, però la desunió marxa gairebé sola i cristal·litza. Som blocs similars amb gairebé totes les possibilitats de seguir sent-ho molt de temps. Cada vegada tenim menys ponts: les dues militàncies són impermeables i absolutes.
¿Les pitjors eleccions? Traumatitzats exageradament per unes violències abusives que no es van traduir en morts, amb candidats que no acabem d’entendre que estiguin en presó preventiva incondicional, sentint un expresident que no va saber governar i que si guanya i torna de l’estranger anirà a la presó... I amb Madrid tocant-nos les Sixenes. ¿Pot haver-hi un escenari més distorsionant? Els independentistes no debaten pràcticament res, excepte abstraccions. Els altres proposen coses però se saben acompanyats pels mals amics d’Espanya. Són eleccions per veure qui guanya. No conec a ningú que cregui que ens redreçaran el futur, el pesadíssim futur que inclou la condemna eterna a seguir parlant de la negociació impossible en què cap costat vol cedir res. Perdonin un mal acudit: és com si ens governessin Rajoy i Puigdemont.
Massa soroll
En la campanya ens menteixen encara que ja no ens enganyen. Iceta, Domènech, Arrimadas i Junqueras diuen coses lògiques, però hi ha molt soroll. Els missatges evolucionen a mesura que els publicistes improvisen correccions en funció del que els sondejos i crits demanen que diguin. La campanya va començar amb un avís: dues candidates amb opcions de victòria ni sabien com està l’atur, el que més ens preocupa.
Amb la campanya del brexit i de Trump vam veure des de la distància que la democràcia s’està convertint en caricatura de si mateixa. Votar està en crisi perquè la nova comunicació ha desenvolupat més la capacitat de manipular que la de desbaratar la manipulació. Però s’ha de votar, perquè molta gent ha mort perquè poguéssim fer-ho.
Alguns no estan gaire preocupats. Saben que en un país que se suïcida, la gent, encara que més pobre, segueix veient la tele. És la vitalitat col·lectiva la que agonitza. Però en les males eleccions només guanyen els candidats: llocs de treball, poder i a vegades impunitat. Desconfiïn dels seus somriures. No és clar que els seus projectes tinguin res a veure amb els nostres. Potser ens vam equivocar naixent o venint a viure a Catalunya, però els que sobrem no som nosaltres.
La meitat del país va decidir que l'altra meitat no tenia dret a decidir. Des d'aleshores tot va cada vegada pitjor i ara ens coem en les pitjors eleccions del món
¿Les pitjors eleccions? Traumatitzats exageradament per unes violències abusives que no es van traduir en morts, amb candidats que no acabem d’entendre que estiguin en presó preventiva incondicional, sentint un expresident que no va saber governar i que si guanya i torna de l’estranger anirà a la presó... I amb Madrid tocant-nos les Sixenes. ¿Pot haver-hi un escenari més distorsionant? Els independentistes no debaten pràcticament res, excepte abstraccions. Els altres proposen coses però se saben acompanyats pels mals amics d’Espanya. Són eleccions per veure qui guanya. No conec a ningú que cregui que ens redreçaran el futur, el pesadíssim futur que inclou la condemna eterna a seguir parlant de la negociació impossible en què cap costat vol cedir res. Perdonin un mal acudit: és com si ens governessin Rajoy i Puigdemont.
Massa soroll
En la campanya ens menteixen encara que ja no ens enganyen. Iceta, Domènech, Arrimadas i Junqueras diuen coses lògiques, però hi ha molt soroll. Els missatges evolucionen a mesura que els publicistes improvisen correccions en funció del que els sondejos i crits demanen que diguin. La campanya va començar amb un avís: dues candidates amb opcions de victòria ni sabien com està l’atur, el que més ens preocupa.
Amb la campanya del brexit i de Trump vam veure des de la distància que la democràcia s’està convertint en caricatura de si mateixa. Votar està en crisi perquè la nova comunicació ha desenvolupat més la capacitat de manipular que la de desbaratar la manipulació. Però s’ha de votar, perquè molta gent ha mort perquè poguéssim fer-ho.
Alguns no estan gaire preocupats. Saben que en un país que se suïcida, la gent, encara que més pobre, segueix veient la tele. És la vitalitat col·lectiva la que agonitza. Però en les males eleccions només guanyen els candidats: llocs de treball, poder i a vegades impunitat. Desconfiïn dels seus somriures. No és clar que els seus projectes tinguin res a veure amb els nostres. Potser ens vam equivocar naixent o venint a viure a Catalunya, però els que sobrem no som nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada