DIUMENGE A LA TINENÇA (II PART. CAP A FREDES!!)

De fet, la nostra destinació no era Fredes. Però quan passo per allí, sempre recordaré aquell any a Pasqüa que vaig acampar a Pinar Pla. Ara, cada vegada que passo per allí, abans d'arribar a Rafalguerí, on tornes a entrar al terme de la Sénia i, per tant a Catalunya, veig com han crescut els pins i em sembla quasi impossible que allí hi acamparem i fins i tot, jugàvem a pilota.
Com deia, la nostra intenció era arribar al Tossal dels Tres Reis (o el Tossal del Rei, com també s'anomena) Però un cop més, errarem a l'hora de triar la pista forestal. però cada vegada hi som més prop. Avui puc dir amb quasi tota seguretat que la propera vegada hi arribarem segur.
Mentre pujàvem, contemplava la gran esplanada del monestir de Santa Maria de Benifassà. Sembla mentida que allà, al mig del "no res", hi pugui haver un monestir d'aquella magnitud. I el Bellestar (o Ballestar)...
Quan arribes a la cruïlla de la carretera que porta al Coratxà, te'n dones compte de la magnitud d'aquell territori i de l'alt que arribes a estar. Fredes està a 1090 metres, una altura considerable. Primer passes per la Colònia Europa, una urbanització que té més de 30 anys; potser 40, quan el turisme començava a tenir importància al nostre territori. No ens varem aturar a Fredes i continuarem a la recerca de "l'impossible". No sé si hauria que estar més indicat. Al meu parer sí, encara que potser hi ha gent que pensi que és contraproduent indicar segons quins indrets. Des de la pista forestal on deixarem el cotxe, caminarem quasi dues hores (una d'anar i l'altra de tornar) sense poder veure, un cop més, el Tossal dels Tres Reis.
Però al bell mig d'aquelles muntanyes, lluny, molt lluny, veiérem un poble, segurament que el Coratxà (mireu foto ampliada)
En arribar, el termòmetre del cotxe marcava 10º. Menys mal que havíem portat roba d'abric suficient!

 

 

 

QÜESTIÓ DE MATISOS

Fa uns quinze dies l’Ajuntament de Tortosa es va avançar a la petició de la Diputació de Castelló de demanar 90 H3 d’aigua de l’Ebre, presentant una moció de rebuig.
Sembla ser que per a que s’hi poguessin sumar tots els grups polítics amb representació al consistori tortosí, un regidor va demanar canviar una paraula. Allí on posava “oposició” calia posar “discrepància”. O sigui, la frase inicial deia poc més o menys així: “Mostra l’oposició de l’Ajuntament de Tortosa a que es puguin transvasar 90 H3 d’aigua de l’Ebre a les comarques del Nord de Castelló”. I finalment deia això: “Mostrar la discrepància de l’Ajuntament de Tortosa a que es puguin transvasar 90 H3 d’aigua a les comarques del Nord de Castelló”.
La paraula “oposició” no és sinònima de discrepància. Seria sinònima, per exemple “rebuig”.
La persona que discrepa, demostra la seva “disconformitat”, però sobre què? Al meu parer, la moció aprovada per l’ajuntament de Tortosa, tot i ser integradora, que sempre és positiu i desitjable, va quedar una mica coixa.
Sembla ser que el plenari del Consell Comarcal del Baix Ebre també va aprovar una moció, sinó la mateixa, semblant, en contra d’un transvasament a les comarques de Castelló.
Dilluns, a les 12, quan l’Ajuntament d’Amposta celebri el seu ple ordinari, la mateixa moció passarà per a ser aprovada (o no) i, és voluntat al menys del  PSC que consti “oposició” o “rebuig”, però mai “discrepància”. 
Les oposicions als transvasaments (a tots!) han de ser potents, raonades i en dades científiques irrefutables, com s'ha fet sempre des de la PDE i no a través de resolucions consensuades i polítiques.  
Segurament no hi haurà cap problema per a ser aprovada així, ja que a l’ajuntament d’Amposta, una legislatura més, no hi ha cap regidor del Partit Popular i CiU, aquesta vegada, sembla ser que té la lliçó apresa i hi votarà a favor, com també ho farà, evidentment, ERC i, fins i tot PxC.

Em diuen que l’argument que defensa la Diputació de Castelló per a reclamar l’aigua de l’Ebre és que el riu Bergantes és afluent del riu Guadalop i aquest, a la vegada, de l’Ebre. És l’únic riu de, País Valencià que té la característica de ser de la conca de l’Ebre.

Imagino que a l’hora de buscar drets, ja sigui sobre l’ús de l’aigua com en aquest cas o sobre alguna cosa més material i tangible, te les enginyes per poder-les trobar. Però el tema del transvasament de l’Ebre és molt més seriós i complex que rebuscar “sota les pedres” el motiu pel qual l’aigua ha d’arribar a aquelles comarques.
Digueu-me demagog, però no em puc estar de parlar de l’aeroport de Castelló i els motius que va tenir l’anterior equip del govern de la Diputació de Castelló per a impulsar una infraestructura d’aquella magnitud per a obtenir, finalment, un resultat tan nefast econòmicament parlant o sigui zero (0), després de diversos mesos des de que Fabra el va inaugurar.  

(Totes les fotos són del riu Bergantes al seu pas per la zona de la Balma de Sorita, camí d'Aiguaviva) 

   

DIUMENGE A LA TINENÇA (I PART. LA POBLA DE BENIFASSÀ)

Feia temps que no hi anava i ja començava a tenir-ne ganes. la Tinença de Benifassà és un lloc que m'encanta. Els paisatges, el poblets...
Així que ho necessitava i li vaig dir a la meva dona que "a la Tinença li faltava gent". Varem dinar a la Pobla, al restaurant del Forn. Em va sobtar molt que el "de la Morena" estigués tancat. La darrera vegada que hi vaig anar farà dos anys al mes de novembre. Llavors hi vaig anar amb Joaquin, un gran amic que, amb l'excusa de buscar rovellons, varem passar el dia junts parlant, sobre tot, de política. No ens poguérem barallar, ja que si jo sóc d'esquerres, ell encara ho és més. Aquell dia, "al de la Morena", menjarem quasi el que sempre havíem menjat: entremès, carn a la brasa (torrada li diuen alguns) i el postre de la casa. ametlles de crosta molla per poder-les trencar amb les mans, mel, coc i carquinyols. No feia falta més per a tenir l'èxit assegurat. Malgrat tot, els joves que el portaven t'oferien la possibilitat de triar d'altres plats. Per això em va estranya veure'l tancat. Al restaurant del Forn (es diu així perquè abans hi havia un antic for de pa del que encara queden les portes i les pales d'enfornar) fan una aproximació del menú que s'oferia "al de la Morena", però si volen tenir èxit s'haurien de mirar una mica més. No menges malament, però la gent que anat sempre a Pobla de Benifassà, hi arriba buscant alguna cosa més. Recordo que fa uns anys, quan l'amo de "la Morena" ja s'havia jubilat i l'ama estava a punt de fer-ho, una gent del poble ens van dir: "Ja no és el que era; ara on es menja bé és a l'alberg -la Font Lluny-". El cert és que no hi he estat mai. És, possiblement, una assignatura pendent que tinc.
Abans de dinar tinguérem temps per a fer una passejada pel poble i fer, com és habitual en mi, algunes fotos.

ELS IMMIGRANTS POBRES I ELS IMPOSTOS DELS RICS

Ahir diumenge els meus dos diaris de referència profunditzaven en dos temes molt importants.

El Periódico de Catalunya titulava a primera plana: “Immigrants sota lupa”. Mentre que el tema del que parlava Público era sobre la tributació dels més rics.

Sembla que la Generalitat de Catalunya no tingui res millor que perseguir als més dèbils. Segurament, controlant altres sectors socials es podria treure un millor “rendiment”. Però és més fàcil perseguir a determinats col·lectius (un dia parlaré d’això) que a les persones amb grans fortunes i a les empreses que donen treball a molta gent i generen grans beneficis que, fins i tot en temps de crisi, també les hi ha.

Els qui cobren la “Renda Mínima d'Inserció”, solen ser els col·lectius més marginals, sobre tot immigrants sense qualificació, però també gen d’aquí sense estudis ni formació de cap tipus.

Fa només uns pocs anys (sembla mentida però sembla que ja ens hem oblidat), els immigrants havien de ser la salvació dels autòctons. Els índex de natalitat eren molt alts respecte als d’aquí i, això ens garantia les pensions del futur. Però a part d’això, feien la feina que no volien fer els d’aquí. Quan a la construcció es guanyaven molts diners, la majoria dels ciutadans d’aquest país que tampoc tenien cap tipus de qualificació, van abandonar els feines del camp per anar-se’n a la construcció a guanyar més. Llavors, els treballs agrícoles, van passar a ser quasi que exclusivament per als immigrants. Ara, els que treballaven a la construcció, volen retornar al camp i es troben amb la “competència” dels immigrants i, es clar, ara sobren!

Público explicava els tripijocs legals que fan els propietaris de les grans fortunes per tal d’estalviar-se els impostos (“Sólo para ricos”) Parlava de les SICAV, que fins fa uns anys, desconeixia, de les societats patrimonials (abolides des de fa uns anys), dels paradisos fiscals, etc.

Sembla ser que la instauració de l’Impost sobre el Patrimoni ja és un fet, encara que no agradi a aquells que els acabarà afectant. Botín per exemple ja es va mostrar disconforme. Una vegada més vull reiterar que encara no he escoltat a cap “gran fortuna” pronunciar-se a favor de pagar més impostos per evitar retallades als sectors sanitari i d’ensenyament (què són els sectors que més preocupen)    

Si no volen pagar l’Impost de Patrimoni, que es creïn més trams a la declaració de la renda i que els apugen aquest impost. Els rics només volen tenir totes les avantatges de la resta del humans i les menys obligacions possibles. Normalment porten als fills a les escoles privades i quan han d’anar al metge, ho fan als hospitals que estan fora de la Seguretat Social, en busca d’uns remeis que, normalment la sanitat pública no té perquè són massa cars.