ELS CARRERS D'AMPOSTA AMB NOMS D'UNA ALTRA ÈPOCA: VÀZQUEZ DE MELLA

Juan Vázquez de Mella va ser un altre polític tradicionalista i, a més a més germanòfil, es a dir, admirador dels governs d'Alemanya. Sort varem tenir que va morir durant la dictadura de Primo de Ribera i no va arribar a la Segona República.

Juan Vázquez de Mella Fanjul (Cangas de Onís, Astúries, 8 de juny de 1861 - Madrid, 26 de febrer de 1928) és un polític tradicionalista, escriptor i filòsof catòlic espanyol. Va estudiar al Seminari de Valdediós i la carrera de Dret an Santiago de Compostel·la. D'eloqüent paraula, portentosa memòria i brillant capacitat per a la oratòria i la política, va abraçar la causa del carlisme. Diputat a les Corts des de 1893 fins a 1916, escollit com el seu representant al Congrés pels districtes d'Aoiz, Estella-Lizarra i diverses vegades per Pamplona.

Quan va presentar la seva candidatura a Diputat per Oviedo va ser derrotat per la coalició que reformistes i socialistes van presentar contra els conservadors. Va presentar a les Corts de Madrid una vigorosa petició sol·licitant que sigui declarada il·legal, facciosa i traïdora a la a la Pàtria la Maçoneria, llevant de les ocupacions públiques als masons.^[1] Va participar en el Congrés antimaçònic de Trento de 1896.^[2]
Vázquez de Mella era germanòfil, cosa que el va conduir a una sonada separació amb Jaume de Borbó, que a més de pretendent a la corona era aliadòfil.^[3] Jaume de Borbó, que havia estat confinat pels austríacs en el seu castell proper a Viena, va publicar en 1918 un manifest dirigit als tradicionalistes espanyols desautoritzant als que haguessin exterioritzat els seus sentiments germanòfils: Vázquez de Mella es va oposar al document i d'aquest cisma es va produir l'escissió que li va dur a fundar en 1918 el Partit Catòlic Tradicionalista. Les idees centrals en el seu pensament eren la Tradició, la monarquia, la unitat d'Espanya a través del regionalisme i del foralisme i la concepció orgànica de la societat on es reclama la sobirania no per a l'Estat sinó per a la societat a través de les seves organitzacions naturals: la família, el municipi, la regió.

http://amposta.callejero.net/calle-vazquez-de-mella.html

Pi de dues branques

Els símbols, com més ocults, millor. Un símbol no deixa de ser una metàfora d'una idea. A vegades els símbols es poden reproduir industrialment. És el cas de les banderes, que també tenen l'oportunitat de passar a les parets mitjançant la tasca artesanal de la pintada. Però els símbols tridimensionals solen estar a l'aire lliure. I l'aire lliure, al seu torn, també sol ser l'hàbitat dels lliberticides.
Això és el que li va passar dimarts al famós Pi de les Tres Branques. En la mesura que es tracta d'un pi es pot dir que no té autor. No es tracta, doncs, de La Pietà de Miquel Àngel, que el 1972 va ser destrossada a cops de martell per Laszlo Toth, un geòleg australià d'origen hongarès. En realitat, el caràcter simbòlic del Pi de les Tres Branques prové de la mirada de Verdaguer, que assegut al prat de Campllong, va intentar equiparar en una de les seves fantasies poètiques aquell pi amb els tres països catalans de Catalunya, València i Balears. Deia Verdaguer narrant el somni de Jaume I: «Veu Catalunya la gran / fent-se més gran i més ample / robant als moros València /prenent-los l'Illa Daurada. / Unides veu les tres, com les tres cordes d'una arpa». El famós pi feia anys que havia mort, però allà estaven les tres grans branques sense fulles que conferien al paisatge un estrany clima tan romàntic com la historiografia romàntica catalana.
Hi ha molts símbols que han estat atacats. Els nazis s'han acarnissat en les làpides dels cementiris jueus, els talibans van dinamitar els budes de Bamiyan i alguns iconoclastes noctàmbuls no han dubtat de serrar els suports del toro d'Osborne que s'aixeca al Bruc. Els símbols serveixen tant per a l'exaltació com per a la destrucció. I són els més poderosos els que consideren un greuge tots els seus afronts i una petita anècdota tot el que els resulta aliè. En el fons, els símbols són manifestacions religioses i, com a tals, s'haurien de mantenir al seu lloc i mostrar-los un respecte que la mentalitat colonialista i uniformista no acostuma a tenir.
El famós pi de Verdaguer és ara el pi de les dues branques. Es tracta d'un monument natural doblement mutilat. Abans ho va ser pel temps i avui pels energúmens. La Generalitat ja ha anunciat que farà el possible per reconstruir l'arbre implantant de nou la branca ferida i seca sobre el tronc. Entenc la tenacitat del conseller Homs, però jo no ho faria. ¿Que potser s'hauria reconstruït el pi si hagués estat devastat per una plaga de corcs? La vida dels símbols és també la vida dels pobles. Un arbre singular s'ha convertit durant molts anys en un lloc de culte patriòtic. ¿És que potser sense el Pi de les Tres Branques el nacionalisme català s'hauria evaporat? Deixem a la naturalesa el que li pertany i, en qualsevol cas, busquem els iconoclastes dels sentiments. Però que no facin nyaps sobre l'impossible. Si es necessiten símbols, ja vindran. I probablement seran més sòlids i menys poètics que tres troncs secs. A tots aquests bons ciutadans que decideixen enterrar les cendres de les seves persones estimades al tronc d'un arbre, ¿qui els consolarà quan vegin que l'arbre mortuori comença a defallir i a agostar-se? El Pi de les Tres Branques ja no és un arbre, sinó un esperit. Va morir a principis de segle i ara ha estat rematat per la intolerància. Però reconstruir-lo és una forma de matar-lo dues vegades.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. EL JARDI DEL POBLE NOU III

EL REFUGI DELS POLÍTICS

La casa o refugi dels polítics són els parlaments corresponents o sales de plens per aquells que tenen menys categoria.

Quan un polític s’atreveix a sortir al carrer, normalment durant la campanya electoral (on fins i tot si és home se’l pot arribar a veure sense corbata), sap que envaeix un terreny que no és seu i on es pot trobar amb algun ciutadà envalentint que li retregui que governin d’esquena a la ciutadania.

Això li va passar a la cap de llista socialista Elena Valenciano el passat dimecres durant una visita a un mercat d’una localitat propera a Madrid mentre intentava fer un míting exprés. La candidata va ser increpada i li van dir que no s’hauria de votar a cap polític degut a la fama que s’han guanyat darrerament.

Sóc dels que penso que no tots els polítics es mereixen aquesta consideració, però per l’altra part, penso que és normal que alguns ciutadans també tinguin aquests tipus de reaccions.

Per a un polític (per a una àmplia majoria d’ells) sortir al carrer s’ha convertit en un fet excepcional. Es deixen veure molt poc i son sabedors que el seu medi natural la seu parlamentària.

Quan vaig ser polític sempre anava per Amposta caminant. Des de casa a l’ajuntament hi ha quasi ¼ d’hora (que no es gaire) Durant el recorregut, sovint em trobava a gent que m’aturaven i em feien arribar les seves queixes, normalment insignificants per a mi, però no per aquella persona que m’explicava el problema que tenia. Recordo que una vegada un policia municipal em va dir:

 

-Joan, tu no deus de guanyar per a sabates, perquè sempre veig que vas a peu... No com d’altres (referint-se a l’alcalde de l’època) que sempre van am el seu Mercedes... 

 

L’alcalde d’ara ha seguit la mateixa costum. Les dues darreres vegades que l’he vist pel carrer ens hem trobat al mateix lloc: al quiosc comprant el diari. Mentre jo hi vaig a peu (faltaria més!), ja que està a uns 50 metres de casa, ell deixa el cotxe (i remarco el deixa) prop del quiosc. De casa seva al quiosc hi deuen d’haver uns 100 metres.

Sempre m’ha quedat el dubte de si va o ve i si es necessari que vagi amb cotxe. Però, per què hauria d’anar a peu? Si a mi em paraven pel carrer, imagineu-vos a ell! I si ara acostuma a arribar tard, encara hi arribaria més...