Pi de dues branques

Els símbols, com més ocults, millor. Un símbol no deixa de ser una metàfora d'una idea. A vegades els símbols es poden reproduir industrialment. És el cas de les banderes, que també tenen l'oportunitat de passar a les parets mitjançant la tasca artesanal de la pintada. Però els símbols tridimensionals solen estar a l'aire lliure. I l'aire lliure, al seu torn, també sol ser l'hàbitat dels lliberticides.
Això és el que li va passar dimarts al famós Pi de les Tres Branques. En la mesura que es tracta d'un pi es pot dir que no té autor. No es tracta, doncs, de La Pietà de Miquel Àngel, que el 1972 va ser destrossada a cops de martell per Laszlo Toth, un geòleg australià d'origen hongarès. En realitat, el caràcter simbòlic del Pi de les Tres Branques prové de la mirada de Verdaguer, que assegut al prat de Campllong, va intentar equiparar en una de les seves fantasies poètiques aquell pi amb els tres països catalans de Catalunya, València i Balears. Deia Verdaguer narrant el somni de Jaume I: «Veu Catalunya la gran / fent-se més gran i més ample / robant als moros València /prenent-los l'Illa Daurada. / Unides veu les tres, com les tres cordes d'una arpa». El famós pi feia anys que havia mort, però allà estaven les tres grans branques sense fulles que conferien al paisatge un estrany clima tan romàntic com la historiografia romàntica catalana.
Hi ha molts símbols que han estat atacats. Els nazis s'han acarnissat en les làpides dels cementiris jueus, els talibans van dinamitar els budes de Bamiyan i alguns iconoclastes noctàmbuls no han dubtat de serrar els suports del toro d'Osborne que s'aixeca al Bruc. Els símbols serveixen tant per a l'exaltació com per a la destrucció. I són els més poderosos els que consideren un greuge tots els seus afronts i una petita anècdota tot el que els resulta aliè. En el fons, els símbols són manifestacions religioses i, com a tals, s'haurien de mantenir al seu lloc i mostrar-los un respecte que la mentalitat colonialista i uniformista no acostuma a tenir.
El famós pi de Verdaguer és ara el pi de les dues branques. Es tracta d'un monument natural doblement mutilat. Abans ho va ser pel temps i avui pels energúmens. La Generalitat ja ha anunciat que farà el possible per reconstruir l'arbre implantant de nou la branca ferida i seca sobre el tronc. Entenc la tenacitat del conseller Homs, però jo no ho faria. ¿Que potser s'hauria reconstruït el pi si hagués estat devastat per una plaga de corcs? La vida dels símbols és també la vida dels pobles. Un arbre singular s'ha convertit durant molts anys en un lloc de culte patriòtic. ¿És que potser sense el Pi de les Tres Branques el nacionalisme català s'hauria evaporat? Deixem a la naturalesa el que li pertany i, en qualsevol cas, busquem els iconoclastes dels sentiments. Però que no facin nyaps sobre l'impossible. Si es necessiten símbols, ja vindran. I probablement seran més sòlids i menys poètics que tres troncs secs. A tots aquests bons ciutadans que decideixen enterrar les cendres de les seves persones estimades al tronc d'un arbre, ¿qui els consolarà quan vegin que l'arbre mortuori comença a defallir i a agostar-se? El Pi de les Tres Branques ja no és un arbre, sinó un esperit. Va morir a principis de segle i ara ha estat rematat per la intolerància. Però reconstruir-lo és una forma de matar-lo dues vegades.