diumenge, 16 de juny del 2013

XIQÜELOS I XIOQÜELES DEL DELTA A LA MUSCLADA SOLIDÀRIA I


















Ante el reto decisivo: más propuestas de unidad ciudadana

Juan Torres López

El pasado 25 de mayo, el Consejo Político Federal de Izquierda Unida hizo público un comunicado ratificando su compromiso para alcanzar un amplio acuerdo político y social destinado a “aglutinar en la movilización y en las luchas a quienes apuestan por una salida social de la crisis, configurada de forma colectiva, un lugar de encuentro y coordinación, de quienes desarrollamos la misma lucha en diferentes planos”. Convencida de que es el momento de “la rebelión democrática”, IU apuesta en el documento por “derribar tabiques, buscar puntos de encuentro, resaltar lo que nos une, minimizar lo que nos separa para coordinar esfuerzos y sobre todo sumar energías, de forma que nos planteemos, no sólo hacer frente a las agresiones del capital, sino sobre todo, construir una alternativa de futuro que dé sentido a las luchas que hoy desarrollan miles de personas en todo el Estado, una Alternativa con vocación de llegar a la mayoría social”.
En mi opinión es una buena propuesta política que muestra un modo generoso de acercase a los demás y que puede contribuir muy positivamente a dar la respuesta política efectiva que se precisa desde hace tanto tiempo para frenar la agresión que ahora realiza el Partido Popular.
Con ánimo de contribuir a esa iniciativa, se me ocurren algunas ideas que expreso con el simple deseo de evitar que se vuelva a ofrecer algo solo un poco diferente pero en esencia más de lo mismo que tenemos ahora.
Como digo, es muy valioso el ofrecimiento de Izquierda Unida pero al mismo tiempo creo que no se puede olvidar que mucha gente sigue viendo a esa fuerza política como una parte más, bien es cierto que distinta, del entramado partidario de la transición, de un modo viejo de hacer política. No se puede negar que IU ha estado siempre en posiciones alejadas de la que han mantenido los partidos mayoritarios, pero también lo es que sus continuas disensiones internas, casi siempre cerradas de modo traumático y poco ejemplar, los postulados arcaicos y dogmáticos que defiende una parte de su militancia, su incompleta apertura a las mujeres, ecologismos y otros movimientos alternativos, o la incoherencia de algunos de sus representantes en instituciones de gobierno o entidades financieras, no le ha permitido ser reconocida por la mayoría de la sociedad como una fuerza completamente diferente a las que, con mayor apoyo social, nos gobiernan. El limitado ascenso que le reconocen las encuestas creo que indican que por sí misma sigue siendo incapaz de constituir la nueva mayoría social a la que sus propios documentos aluden.
A pesar de ello, creo que a nadie cabe la menor duda de que IU es la fuerza primordial para generar una alternativa sólida a la actual situación y que si no es con su apoyo y presencia constante y directa será muy difícil que cuaje una alternativa capaz de poner fin al drama que estamos viviendo.
Algo parecido, aunque en sentido contrario, ocurre con tantos movimientos, organizaciones y asambleas que propugnan nuevas formas de acción política y representación y deliberación social. Están contribuyendo muy decisivamente a cambiar la manera de participar en la vida pública y de reaccionar ante las agresiones, pero por sí mismos son completamente incapaces de poner en pie un alternativa viable, eficaz, y capaz de echar abajo el entramado de corrupción y dominio oligárquico en el que estamos. Para ello se necesita mucha más diligencia y disciplina, mejor y más flexible organización, capacidad de operar en las instituciones y de tomar decisiones con rapidez y eficacia, determinación y no mero asambleísmo, tantas veces paralizante. Y, sobre todo, se precisa una voluntad decidida, que de momento no se ha expresado, al menos con claridad, de actuar como sujeto político y no solo como grupo de presión o referencia moral, por muy importante y necesario que esto sea.
Y a ambos polos les falta algo mucho más importante que las anteriores carencias: la capacidad efectiva de ir mucho más allá de ellos mismos, más lejos del mundo de IU o del que rodea y forman parte el 15-M, las mareas, las asambleas y movimientos diversos que últimamente se han puesto afortunadamente en marcha, y todos los cuales, eso sí, están desempeñando una tarea formidable y titánica para concienciar y movilizar a la población.
La mayoría social que se precisa no está solo en sus universos respectivos sino que hay que salir fuera de elllos. Está allí donde está una ciudadanía a la que aún no han llegado esos discursos, salvo en algunos, y por eso hemos de tomarlos como referenciales, como la lucha contra los desahucios, que han sabido centrar el eje de las luchas en valores o reivindicaciones de ciudadanía, y no en formulaciones abstractas y lejanas e incomprensibles para la mayoría de la gente corriente, o en posiciones ideológicas o lecturas históricas que ya solo comparte, para bien o para mal, una parte muy pequeña de la población.
Por eso, la primera tarea a abordar me parece que debería ser la de formular una propuesta conjunta de acción “traducida” a un lenguaje y a fórmulas políticas comprensibles y atractivas para quienes no forman parte de la cultura tradicional de la movilización social, expresada en el lenguaje de la mayoría de la población y no en la jerga de las vanguardias políticas de las izquierdas tradicionales.
¿Para cuándo un programa común de medidas de urgencia y a corto y medio plazo en el que se muestre con claridad el horizonte en positivo que se abre con quienes ofrecemos otro camino ante los problemas y las agresiones que la mayoría de la sociedad está sufriendo, un programa que se debate y difunda por todas las esquinas de España para que sea asumido y suscrito comprometidamente  por todas las organizaciones, partidos, sindicatos, asociaciones, colectivos, o personas de cualquier tipo… ?
Hemos de ser conscientes, además, de que la gente no quiere contribuir a que se reproduzcan las viejas formas de hacer política y de representar a la población. Es posible que me equivoque pero yo creo que la gente desconfía ya demasiado de los partidos y de las organizaciones del viejo estilo. No digo que eso las obligue a desaparecer, ni mucho menos, pero tengo la seguridad de que quienes deseen apostar en firme por conformar nuevas mayorías sociales deben ofrecerse a la ciudadanía (y no limitarse a llamarla para que venga a ellos) como instrumentos novedosos y no como fines, y mostrar que están dispuestos a entender la vida política y actuar en ella de un modo distinto al hoy día predominante.
¿Por qué no negociar entre todos un nuevo Estatuto de la política y de la representación ciudadana que propicie una especie de nuevo contrato electoral y de representación con la ciudadanía, en el que se acuerde, por ejemplo, la revocabilidad de los mandatos y la forma para llevarla a cabo, los compromisos concretos de quienes resultasen elegidos en parlamentos, gobiernos o demás cargos institucionales, el papel de la deliberación social, las formas de generar y asegurar que se cumplan los mandatos desde abajo, los procesos de toma de decisiones bajo fórmulas de democracia directa, etc….?
Tenemos muy próxima ante nosotros una oportunidad histórica para demostrar que somos capaces de ofrecer a la sociedad todo eso, una nueva forma de ser y de hacer política, un compromiso diferente con la ciudadanía, una capacidad auténtica de transformar, un proyecto de verdadero cambio, de regeneración y de nuevos horizontes que es viable y posible de llevar a cabo. Me refiero a la próxima convocatoria de elecciones europeas en las que sería fundamental concurrir con una candidatura ciudadana plural, de base y de nuevo tipo, que no puede ser ni de una sigla ni de varias sino de la gente.
¿Por qué no avanzar ya hacia una candidatura que tenga como rostros los que quienes se han consolidado en estos últimos años como referentes de la lucha social y de la conciencia ciudadana, que no sea elaborada desde arriba como acuerdo entre direcciones sino desde abajo, mediante procedimientos (quizá elecciones primarias) que revelen las preferencias de las personas normales y corrientes y que hagan efectivo su mandato, para que ellas sean las dueñas de estos nuevos procesos y para que éstos sirvan, sobre todo, para empoderarlas cada vez más y se consiga así que quien decida a partir de ahora lo haga realmente en su nombre?
Espero que Izquierda Unida y las demás organizaciones implicadas en este reto estén a la altura, que innoven de verdad y que no sean conservadoras; y, al mismo tiempo, que también las personas “de abajo” estemos dispuestos a contribuir desde nuestras respectivas actividades y posiciones a que se haga realidad la nueva respuesta política que necesitamos, muy plural y abierta, transversal, generosa, radicalmente democrática y regeneradora, deliberativa pero contundente y eficaz, rigurosamente alternativa y transformadora, republicana, en el sentido más auténtico y amplio del término, y profundamente libre y ciudadana. La única capaz de acabar con las agresiones y los recortes que se ceban y hacen sufrir especialmente con las personas más desprotegidas y necesitadas de nuestra sociedad.
Si lo queremos hacer, vamos a poder hacerlo.

dissabte, 15 de juny del 2013

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. ASSAIG MASDENVERGE I


















EN CAMPANYA PERMANENT



Els polítics, fins i tot abans de dividir-se segons la ideologia o partit, hi ha una primera classificació: els que fan de la política la seva manera de viure i els qui no.
Si no ho heu comprès, us ho explicaré. Tot ve per la informació que donava el setmanari l’Ebre de la passada setmana. El titular deia així: CiU de Tortosa fa campanya pels barris de la ciutat coincidint amb l'equador del mandat.  
I és que CiU a Tortosa té molt que explicar. És evident que no es compliran (ni de lluny!) totes les promeses electorals que portaven al seu programa. M’imagino que les explicacions aniran en aquest sentit.
Però la pregunta és: Per què ho fan? Molt senzill, perquè són molts els que viuen de la política i segons quins siguin els resultats electorals de dintre de dos anys, seran molts els que es quedaran sense feina. No només regidors, també càrrecs de confiança i més d’un interí o contractat.
I és que CiU, com el PP i en menor mesura d’altres partits, tenen militants que quan arriben a càrrecs públics o alts càrrecs de l’administració, resulta que mai han passat per l’empresa privada. N’hi ha molts que han fet tasques dintre del propi partit i, poc a poc, s’han anat situant: primer a les llistes municipals i després, fins i tot, a les autonòmiques o legislatives.
Recordeu per exemple que va passar després de la desfeta electoral de CiU de les darreres municipals. Van ser molts els càrrecs que es van quedar fora del Parlament i a alguns d’ells se’ls va haver de recol·locar en diferents llocs de confiança, ja sigui dintre de la pròpia administració de la Generalitat o als ajuntaments governants pels nacionalistes. Quan tenen més gent que col·locar que places per a ser ocupades, tenen un veritable problema a part de famílies desencantades amb els del seu partit.
Per això és necessari limitar els mandats dels nostres polítics i controlar els càrrecs e confiança col·locats a dits i amb sous bastant més elevats que la d’un treballador d’una fàbrica o un funcionari d’una administració.
Els de CiU necessiten fer campanya permanent per mirar de guanyar les properes eleccions i conservar els seus llocs de treball. No he conegut mai ningú com ells posen tots els mitjans als seu abast (humans i econòmics) per aconseguir-ho. 
Possiblement, les declaracions d'Arturo d'aquesta mateixa setmana també busquen el mateix objectiu: remuntar el vol per a mirar de continuar. 

MEGALÒMAN LAPORTA

Jan Laporta va parlar...  Segons ell va esperar que s’acabés la lliga per a poder donar una roda de premsa que, segurament, no va deixar indiferent ningú.
Es podria definir a Laporta com tot un personatge, però jo aniré molt més lluny: es com un Mourinho en versió blaugrana. L’aspiració d’aquests dos personatges és un dia poder substituir a Déu. Per tant en algun moment de l’eternitat s’hauran d’enfrontar per a decidir qui dels dos acabarà per ocupar el seu lloc.
Per a mi Laporta és patètic. No m’agraden aquests personatges amb un ego per els núvols: megalòmans fins a quotes infinites. Volen ser protagonistes i si no juguen, prefereixen trencar la baralla, tal i com va fer Laporta dimarts passat. Com deia la malaguanyada cantant Cecilia:
 
Y si no fuera por miedo
Sería la novia en la boda,
El niño en el bautizo,
El muerto en el entierro,
Con tal de dejar sello. 
 
El protagonisme abans que res, però en els casos que ens ocupen, sense por, són els putos amos, també Laporta.
Està clar que l’expresident té un odi ancestral a l’actual junta, perquè l’han fet quedar (com es diu vulgarment) amb el cul a l’aire més d’una vegada.  La gestió de Laporta al front del Barça (resultats a part) no va ser modèlica. Recordeu que sé li va fer acurçar un mandat electoral i que, posteriorment, un tribunal va emetre una sentència on obligaven a l’anterior junta a executar tot l’aval que, estatutàriament, han de presentar tots els seus membres.
És evident que les relacions de Laporta i Rosell estan deteriorades des de fa temps, segurament des de molt abans que Rosell abandonés la junta presidida per Laporta. Però a la llarga, aquestes confrontacions van en detriment del bon funcionament de l’entitat.
Laporta va acusar a Rosell de com havia portat els temes de Guardiola, Abidal i Valdés; de la seva condescendència amb els Boixos Nois... No defensaré a Rosell, ja que, segurament, en algun d’aquests temes fins i tot Laporta pot tenir raó. Però de vegades, per molt carregat de raó que estiguis, certes actituds poden ser impròpies.
Durant la seva etapa presidencial, Laporta es va dedicar a fer política. Finalment va haver de formar un partit polític (Solidaritat Catalana per la Independència)per a poder presentar-se a  les eleccions autonòmiques, ja que, segons sembla, ni CiU ni ERC el van voler a les seves files. Poc després, abandonaria la seva pròpia formació per a integrar-se al grup mixt. Tot un portent de coherència!
Jo crec que ho va fer perquè era una manera de que l’esmentessin. Quan es donaven els resultats d’una votació deien: Hi van votar a favor CiU, ERC, Solidaritat i el diputat no adscrit Jan Laporta...    
I ara no té cap protagonisme i, per tant, la de buscar com sigui, encara que sigui a costa de donar rodes de premsa per a criticar els seus antics companys.
Laporta va dir que no descartava presentar-se un altre cop a la presidència del Barça. Hores més tard, al programa Divendres de TV3 algú va dir: Quan algú vol tornar, vol dir que la primera vegada no ha fet bé les coses...  Si se’n assabenta Laporta, segur que li posarà la marca d’enemic seu. 
Per cert, què sap Laporta de l'espionatge a diversos dirigents en la seva època de president? No sap, no contesta.... 

 

La FAES entra al Constitucional

Ignacio Escolar

Quan el nou Tribunal Constitucional (TC) decideixi sobre la llei de l'avortament, l'amnistia fiscal, el referèndum català, la reforma laboral o qualsevol dels recursos plantejats pel PP o contra el Govern de Rajoy, ¿què farà Enrique López? ¿S'inhibirà o votarà com si fos un jutge imparcial, malgrat la seva més que evident relació amb el PP? No em refereixo només al fet que aquest magistrat conservador hagi estat nomenat a dit pel Govern aquest divendres; aquest pecat original està en el disseny d'aquesta tercera cambra, anomenada Tribunal Constitucional, que funciona des de sempre així de malament. Però aquesta vegada la dependència partidista va molt més enllà. Enrique López era fins avui magistrat de l'Audiència Nacional. Hi va arribar després d'una discreta carrera judicial, després dels serveis prestats com a portaveu del CGPJ durant els primers anys de Govern de Zapatero. Va ser l'època en què el Poder Judicial es va convertir en un òrgan més d'oposició, un ariet contra la llei de la memòria històrica, l'Estatut o el matrimoni gai. López, entre altres perles, va ser l'ànima d'un informe on es comparava el dret de les parelles homosexuals a formar una família amb la legalització de «la unió entre un home i un animal».
El nou magistrat del Constitucional és cunyat de Miguel Hernán Manovel: la mà dreta d'un dels principals imputats en el cas Gürtel, l'empresari lleonès José Luis Ulibarri. Ni aquest parentiu ni la seva estreta relació amb el PP li han impedit prendre decisions relacionades amb aquesta causa, com evitar que Gómez Bermúdez interrogués Luis Bárcenas en una fosca maniobra judicial. López també és columnista del diari La Razón i tertulià d'Intereconomía. I és ponent habitual en els seminaris de la FAES. Entre el 2003 i el 2008 va participar en 54 seminaris de la fundació del PP. No és clar quant va cobrar, si és que ho va fer. Mai ho han volgut aclarir ni ell ni la FAES, que en el seu moment es va escudar en «la llei de protecció de dades» per no revelar la informació. No és un detall menor, si recordem que els 6.000 euros que va cobrar Pablo Pérez Tremps per un informe pagat per la Generalitat el van inhabilitar per votar la sentència de l'Estatut. Amb sou o sense, la relació amb el PP és més que evident. És íntim de Federico Trillo, el gran maquinador de la política judicial de la dreta, i participa habitualment en actes d'un partit del qual només li falta el carnet. López va ser l'eina que va utilitzar el PP per bloquejar tres anys la renovació del TC a l'enrocar-se amb la seva candidatura, tot i que llavors no complia el currículum que exigeix la Constitució. El nomenament de López demostra clarament les intencions de Mariano Rajoy, el president del Govern amb el poder més absolut de la història democràtica. ¿Despolititzar la justícia? Vinga, home.

divendres, 14 de juny del 2013

UN EXEMPLE DE QUE LA REALITAT SUPERA A LA FICCIÓ

No sé si us passa a vosaltres, però a mi, quan llegeixo el diari, no em solc quedar amb la notícia, sinó que vaig una mica més enllà i n’extrac la meva pròpia opinió, de vegades totalment oposada al que s’explica.
El passat cap de setmana vaig llegir al setmanari l’Ebre que Manel Ferré, l’ancalde d’Amposta, deia que el Carrefour no està perdut, però que és molt difícil, no obstant, no descartava que s’hi acabés instal·lant un supermercat d’una altra cadena.
Per a mi aquestes declaracions no són més que ficció, ja que la realitat, desgraciadament, és molt diferent. Del Carrefour que se’n vagi oblidant. A veure si es pensa que una vegada desmantellades totes les instal·lacions tornaran a fer la despesa de tornar-les a col·locar per a reiniciar la feina. El Carrefour d’Amposta, un minihiper que en dos anys mai va acabar d’arrancar, va rebre la sentència de mort quan el Mercadona va canviar d’ubicació i va passar del centre d’Amposta al costat de la plaça de la Castellania, a poca distància de la cadena francesa. Segons m’han dit, al Mercadona hi va actualment el doble de clients que quan estava al passeig Canal, degut, sense dubte, als seu excel·lent aparcament, sobre tot, si el compares amb l’anterior.
Descartat el Carrefour, que pugui acabar per instal·lar-se un nou supermercat, encara que no és impossible, des del meu punt de vista és poc provable. La competència que hi ha a aquella zona amb el Maxi Dia, el Lidl, l’esmentat  Mercadona i a poca distància el Caprabo, dissuadeix a d’altres marques que puguin sentir-se atretes per Amposta.
Però no oblidéssim que ara no és el moment ideal per a començar aventures comercials. Certament, de tots els sectors, segurament el de l’alimentació és el que menys crisi té, ja que menjar és una necessitat. Però fins i tot aquí es nota la crisi ja que molta gent han hagut de canviar d’hàbits per a mirar de reduir el cost de la cistella de la compra.
Evidentment em puc equivocar, ja ho dic aquí, però em sembla que els locals on s’ubicava el Carrefour seguirà molts d’anys buit, al menys que hi vingui alguna cadena que no es dediqui al ram de l’alimentació, la qual cosa, també és difícil.
Precedents n’hi ha. Mireu el que va passar amb l’escorxador nou, ubicat a la partida de Tosses, a tocar de l’Eix de l’Ebre i darrere del Caprabo. Després de donar-se la concessió a una empresa de dubtosa reputació (deixem-ho així), i després de canviar de nom al menys una vegada, quan finalment va fer fallida, ja no li han sortit més nuvis. Fa anys que no funciona encara que, al poc de tancar, se’ns va dir (per aquella època estava a l’ajuntament) que hi havia una empresa aragonesa interessada en l’explotació de l’escorxador. Finalment tot ha quedat en no res i quan hi passes pel costat, amb els camions de l’antiga empresa abandonats, comença a tenir un aspecte fantasmagòric.
Desgraciadament, de fantasies no es viu, sinó de realitats i per a mi és força evident que la realitat supera amb escreix la ficció que des de l’ajuntament ens volen transmetre i que els seus votants s'acaben creient malgrat tot. Estem a Amposta, no ho oblideu!  

LES RETALLADES QUE ENS AFECTEN

Ahir mateix em vaig assabentar quasi que per casualitat que dos metes interins han causat baixa de la plantilla de personal sanitari de l’ambulatori d’Amposta. Al mostrador d’atenció al públic hi ha fulls d’adhesió per  demanar la readmissió dels facultatius.
Quants de casos més com aquest hi deu d’haver? Segur que molts.
Què significa això? Més llistes d’espera que repercutiran, primer en els propis pacients, però també amb la resta de metges que s’hauran de repartir els malalts. Per tan, si una persona té un refredat i demana hora per al metge per a que li recepti un medicament, li poden donar hora per a quinze dies més tard (no sé si 7, 10 o 15, em dóna igual) quan ho ja t’ha passat o has empitjorat. Per tant, molta gent optarà per anar per incidències i els casos més greus per urgències, col·lapsant els serveis.  
En canvi per a d’altres coses sembla que sí que hi ha diners o al menys n’hi havia. ERC ha denunciat un tema que ja feia temps que sé sabia, però que per a no soltar-ho tot de cop, l’oposició ens fa entregues per capítols sobre la mala gestió que ha existit durant molts d’anys al nostre ajuntament.
Ara toca a la tanca que es va construir a la zona del Lligallo, darrere de SIMASA. I quan es va fer? Abans de les passades eleccions. Segons CiU allí hi acabarà anant la nova residència d’avis i d’altres serveis socio-sanitaris.  La tanca de marres va tenir un cost d’ aproximadament  mig milió d’euros i hi ha qui opina que són molts diners per una tanca...
Quan es construirà? Ni sé sap ni se’l espera... Em dóna la impressió que un projecte de la magnitud d’aquest equipament trigarà molts d’anys, ja que, ara mateix, per la situació que patim, no hi ha diners per a fer-se. 
 
A la nostra ciutat, CiU mira de treure rendibilitat electoral de qualsevol cosa. La tanca que envolta un solar buit no va ser l’única trampa que van voler col·lar-nos i que, en alguns casos es va aconseguir. Al costat de la plaça de la Castellania d’Amposta, a tocar del carrer Sebastià Juan i Arbó, en plena campanya electoral, van col·locar un cartell anunciat la nova construcció d’un ambulatori que hauria acabat per substituir el vell, el mateix del que han acomiadat als dos metges. La Junta Electoral de Tortosa el va fer treure, però la foto ja estava feta.
A la meitat de la legislatura el balanç d’obres inaugurades o començades, és paupèrrim. Què prometran per a la propera legislatura si el balanç de l’actual serà pràcticament nul? L’època gloriosa on els alcaldes demanaven i la Generalitat i Diputació concedien, ja ha passat, però mentre va durar els hi va anar perfecte per a mostrar a l’electorat que la ciutat o poble funcionava a la perfecció.  
Ara, sempre es podrà donar la culpa al Tripartit per haver estirat més el braç que la mànega... (amb el consentiment de tots)  

CCOO nos debe una explicación

Juan Carlos Escudier

Tan berlanguiano ha sido el papel de CCOO en ese comité de sabios de las pensiones, que nunca estuvo mejor traído aquello de que el sindicato nos debe una explicación, y esa explicación que nos debe nos la tiene que pagar. Lo contrario sería una invitación a que los afiliados abandonen la Confederación y se hagan de la Mutua que, además de descuento si llevas a un amigo, te manda una grúa para el coche en caso de avería.
Que el director de su gabinete de Estudios opine exactamente lo mismo que los expertos que han colado en la comisión bancos, aseguradoras y la FAES de Aznar es para hacérselo mirar, aunque si uno lee el escueto voto particular de Miguel Ángel García en el que justifica su posición favorable con la salvedad de que la reforma se aplique en 2019 es para que se lo mire él y para que los demás nos hagamos cruces.
Dice García que diferir en cinco años la aplicación práctica del recorte “permitirá a la sociedad española disponer de tiempo suficiente para conocer en profundidad este instrumento e incorporarle a todas aquellas decisiones que puedan considerar están influidas por esta nueva variable que se introduce en el sistema de pensiones”. Dicho de otra manera, conviene que ahora gastemos y relancemos la economía en vez de alimentar desde ya mismo un fondo de pensiones privado para compensar lo que perderemos con las futuras pensiones públicas. Eso es lo que elegantemente nos sugiere este caballero.
Podría pensarse que el tal García es una autoridad mundial en materia de pensiones y que fue llamado para iluminar con su magisterio al resto de sus sabios colegas. Lo cierto, sin embargo, es que estamos ante un simple asalariado de CCOO que da clases de Economía Aplicada en una universidad privada. Si formaba parte de la comisión era para dar voz al sindicato, no para manifestar su propio criterio. Para esto último le habría bastado con abrirse un blog en Internet.
Obviamente, sólo hay dos alternativas: o el técnico actuó movido por un incontenible ataque de independencia y sólo se representa a sí mismo, en cuyo caso tendría que ser despedido con una carta de recomendación para el servicio de estudios del Banco Santander, o votó a favor con el beneplácito de la dirección del sindicato, que desde hace casi veinte años firma todo lo que le pongan por delante en lo que a pensiones se refiere, y a veces en solitario, como ocurrió en 2001. En este último supuesto, García debería ser ascendido a consejero vitalicio como poco.
CCOO se ha pronunciado por medio de un comunicado, que es la versión pobre del plasma monclovita. Se ha limitado a decir que el informe no es vinculante, que los cambios han de hacerse en el Pacto de Toledo y que para garantizar que el sistema sea sostenible hay que aumentar los ingresos. De García y su voto, ni una palabra.
De un sindicato de clase cabe esperar una defensa algo mayor de sus teóricos representados, especialmente cuando existen argumentos para ello. Hace apenas dos años que se firmó otra reforma de las pensiones que no sólo aumentaba en dos años la edad de jubilación sino que endurecía notablemente los requisitos para cobrar el 100 de la base reguladora; el gasto en pensiones sigue siendo en España muy inferior a la media europea en porcentaje del PIB; y, por si esto fuera poco, existe un fondo de reserva previsto para ser usado en situaciones de crisis como la actual.
Para mantener las pensiones no es preciso convertir a buena parte de los futuros jubilados en parias. Basta con crear empleo y aumentar el número de cotizantes, que es la variable que nadie parece tomar en consideración. Por el camino actual no hará falta ni aplicar ese factor de sostenibilidad por el que las percepciones se reducen al aumentar la esperanza de vida: con pensiones de miseria y reduciendo el gasto sanitario los jubilados se morirán antes y el sistema se salvará solo. ¡Oh, milagro!

dijous, 13 de juny del 2013

FOTOS FIRATOTS IV















ES POT ARRIBAR A FER MÉS MALAMENT?



Fa pocs dies, el Fondo Monetari Internacional (FMI) va reconèixer que la Troika es va equivocar a l’hora d’elaborar el pla de rescat a Grècia. Em pregunto si amb aquest reconeixement ja n’hi ha prou o si no s’haurien de depurar responsabilitats en forma de dimissions o cessaments massius. Imagino que després també reconeixeran que es van equivocar amb Portugal, Espanya, Itàlia o Xipre...
Però el mal ja està fet. Cada dia moren ciutadans dels països esmentats durant les manifestacions de protesta contra els seus governs o es suïciden perquè han de ser desnonats per no poder pagar les hipoteques o perquè veuen que no poden donar de menjar als seus fills...
Posteriorment ha estat Luis de Guindos, el Ministre d’Economia espanyol, qui ha reconegut que la creació de Bankia va ser un gran error. A bona hora! Gran part del mal de l’economia espanyola deriva, precisament, de la mala gestió de Bankia i de les entitats originàries que la van crear, especialment Caja Madrid i Bancaja.
Finalment, resulta que el banc dolent (la Sereb) que es va crear per alleugerir a la resta de la banca dels actius immobiliaris de difícil venda, no ha donat els resultats previstos i ara han de llogar els pisos que no poden vendre, mentre que la resta de la banca en venen molts més. Sorprenent!
Poso en dubte que les coses s’hagin pogut fer més malament; però qui en rep les conseqüències de les pèssimes decisions són els ciutadans, mentre que una bona part de la classe política i els banquers sembla que visquin aliens a la dramàtica situació.  

ANIRÀ MESSI A LA GARJOLA?

El fiscal del Jutjat de Gavà li imputa a Messi un delicte fiscal per presumpte frau d’uns 4 milions d’euros. A partir de 120.000 euros (20 milions de les antigues pessetes) defraudats, al defraudador li pot comportar pena de presó. Per tant, no és difícil imaginar que a l’astre argentí del futbol pot anar a parar a la garjola.
Ahir, Messi, al seu compte de Facebook, deia que desconeixia el tema... Les paraules em sonen a excusa. Mireu.
El fiscal actua perquè ordre d’algú i aquest algú és l’autoritat competent en la matèria, es a dir, l’Agència Tributària. Abans d’arribar a aquest punt l’Agència Tributària va haver d’iniciar un procediment d’inspecció, es a dir, citació, compareixences amb aportació de documents (llibres de comptabilitat, factures...), elaboració d’actes, etc. Cal suposar que si s’ha seguir el camí correcte (es de suposar que sí, perquè sinó el procediment seria nul) la citació la va haver de signar Messi o algú del seu entorn al domicili fiscal del futbolista. Que a la inspecció va acudir un representant degudament acreditat... I així successivament. Per tant, si Messi ignora tot això, només sé m’acut una cosa: l’han volgut mantenir al marge de l’enrenou.
En èpoques com l’actual, els qui més guanyen haurien de ser els primer de donar exemple. Certament els diners són molt llaminers i l’empresa Messi dóna de menjar a mont gent: família, representant, assessors legals, etc. Però això no és motiu per a defraudar al fisc. Fa temps que dic que els futbolistes (com molts esportistes d'elit) viuen una altra realitat i pensen que tota la gent va sobrada perquè els estadis i els pavellons s'omplen sempre. 
Però si finalment es demostra que Messi ha defraudat i és culpable, ha de pagar pel que ha fet, més enllà del seu nom. Penseu que, de ben segur, no és, ni molt menys, l’únic futbolista que juga la lliga espanyola que fa tripijocs per a eludir les seves responsabilitats fiscals. Avui mateix un diari esportiu de Madrid ja apuntava que hi ha d’altres jugadors del Barça i del Madrid que també estarien al punt de mira de l’Agència Tributària. Això sí, no donava noms.
Avui he trobat opinions per a tots els gustos. Alguns (la majoria pensen com jo), mentre que d'altres creuen que si Messi jugués amb el Madrid o la Roja, mai l'haurien inspeccionat. 

Los expertos aprueban el informe que recorta las pensiones con el voto a favor del representante de CCOO

Los sabios designados por el Gobierno proponen que las jubilaciones ya no suban con el IPC, y que sólo aumenten si suben los ingresos del sistema. Fátima Bañez adelanta que el Gobierno aprobará en julio la ley con la reforma de las pensiones
 

El informe elaborado por el Comité de Expertos designado por el Gobierno para diseñar el factor de sostenibilidad ha recibido diez votos a favor, uno en contra y una abstención. Entre los que han votado a favor se encuentra el director del Gabinete de Estudios de CCOO, Miguel Ángel García. El catedrático de Economía Aplicada de la Universidad Autónoma de Madrid, que ha representado a UGT en el consejo de administración de RTVE, Santos M. Ruesga, ha sido el único que ha votado en contra del informe; mientras que el catedrático del Derecho del Trabajo y afín del PSOE, José Luis Tortuero, ha decidido abstenerse.
Estos tres expertos eran hasta ahora los más críticos con las propuestas del Comité. Pese a no haber votado todos en contra, los tres incluirán un voto particular al informe final, que han explicado que esta misma tarde se entrega en el Ministerio de Empleo.
La mayoría del comité de expertos está integrado por personas que han estado a sueldo de la banca y de las aseguradoras. Son Víctor Pérez-Díaz, presidente del mismo; Manuel Lagares Calvo; José María Marín Vigueras; Santos M. Ruesga Benito; Miguel Ángel Vázquez Burgos; J. Ignacio Conde-Ruiz; Rafael Doménech Vilariño; José Enrique Devesa Carpio; Mercedes Ayuso, Miguel Ángel García Díaz; Francisco Castellano Real y José Luis Tortuero Plaza.
La reforma de las pensiones, que el Gobierno tiene sobre la mesa desde hace varios meses, es una de las últimas medidas impuestas por la Comisión Europea, junto con la revisión del IVA y una actualización de la reforma laboral.
Los cambios afectarán a los actuales pensionistas
Los sabios designados por el Gobierno proponen que las pensiones sólo aumenten si los ingresos del sistema suben por encima del crecimiento del número de jubilados. La comisión recomienda que este factor de revalorización anual (FRA) de las pensiones comience a aplicarse a los pensionistas actuales, lo que supondría acabar con el sistema actual según el cual las prestaciones suben conforme a la evolución de los precios.
No obstante, el comité recomienda que la pensión de los actuales pensionistas nunca disminuya nominalmente por la aplicación de este factor, con lo que en el peor de los casos ("situaciones excepcionales") quedaría congelada, ha explicado en rueda de prensa uno de los doce miembros del comité, Rafael Domenech. Según ha explicado, el FRA lo que hace es "ligar la revalorización anual de las pensiones al éxito de la economía y de la sociedad".
La prestación se reduce un 5% cada diez años, si se tiene en cuenta la esperanza de vida para calcular la jubilación
El mecanismo de revalorización es una de las dos bases del factor de sostenibilidad ideado por los expertos, que también se sustenta en el factor de equidad intergeneracional (FEI), que permite adaptar el cálculo de la pensión de los nuevos jubilados al aumento de su esperanza de vida respecto a la que tenían quienes se jubilaron con la misma edad en un momento anterior. En este caso, los expertos recomiendan su aplicación sólo a los futuros jubilados dentro del periodo 2014-2019, no a los actuales, por lo que creen que serán "relativamente pocos" los afectados cada año. Según el informe, la aplicación del FEI implicará un ajuste a la baja en el cálculo de la pensión inicial, de alrededor del 5% cada diez años, como consecuencia de que la pensión se disfrutará durante más tiempo al aumentar la esperanza de vida.
El FEI se aplicaría una única vez a los nuevos jubilados en el cálculo de su primera pensión y tendría el efecto de hacer variar la pensión inicial con la esperanza de vida de cada oleada de nuevos jubilados. Sin embargo, los expertos entienden que "es poco probable" que implique una caída de la pensión inicial en términos reales, porque su cálculo no sólo se basará en el FEI, sino también en el crecimiento económico o el número de años cotizaciones.
Los expertos han querido enviar a la ciudadanía un mensaje de "tranquilidad y certidumbre", porque consideran que "lo más probable es que las pensiones medias reales vayan ganando poder adquisitivo. Al respecto, Domenech ha explicado que el único "riesgo potencial" es que la pensión media real disminuya respecto al salario medio real.
CCOO quiere que la reforma entre en vigor en 2014
En la rueda de prensa ha estado presente el representante de CCOO, que aunque ha votado a favor del informe ha emitido un voto particular, donde propone que la entrada en vigor de los dos componentes del factor de sostenibilidad no se ponga en marcha hasta 2019. Miguel Ángel García cree que hasta esa fecha hay margen en el Fondo de Reserva (la hucha de las pensiones) y que hay que dar más tiempo a la sociedad para asimilar los cambios.
No han estado presentes ni Santos Ruesga, el único experto que ha votado en contra, ni José Luis Tortuero, que se ha abstenido, en cuyos votos particulares expresan "su desacuerdo total" con cuestiones como ligar la revalorización de las pensiones a los ingresos del sistema o aplicar el factor de sostenibilidad de manera inmediata, en lugar de esperar al menos hasta 2030.
La ley, en julio en el Congreso
Por su parte, la ministra de Empleo, Fátima Bañez, agradeció en el acto de entrega el trabajo de responsabilidad y honestidad llevado a cabo por los miembros del citado Comité, para pedir después el mismo compromiso a los partidos políticos y los agentes sociales a los que el Ministerio enviará ahora el documento. La ministra, quien aseguró que el debate de la propuesta del Comité en el Pacto de Toledo y en el trámite parlamentario será transparente, adelantó que el Gobierno enviará a finales de julio al Congreso de los Diputados el proyecto de Ley que incluirá la definición del factor de sostenibilidad de las pensiones. "Lo que se propone hoy es el fortalecimiento del modelo de la Seguridad Social", matizó Báñez.
A juicio de la Ministra, el Comité de Expertos ha elaborado el informe en tiempo record y explicó que se trata de una propuesta para aplicar una medida a medio y largo plazo sobre cómo se han de pagar las pensiones del sistema de la Seguridad Social.

dimecres, 12 de juny del 2013

L’ANÈCDOTA DEL CAP DE SETMANA



ELS ANTECEDENTS. Lo sinyó ancalde d’Amposta no va estar a l’acte inaugural de Firatots divendres dia 7. Segons em van dir va anar a acompanyar a l’Arturo que estava de visita per Gandesa. Però el cert és que no he pogut esbrinar la veracitat d’aquesta informació...
Posteriorment se’l va veure pel recinte firal diverses vegades, quasi sempre acompanyat per algun regidor. Al veure’l per primera vegada, vaig pensar que no trigaria a passar pel nostre estand, el de Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. El vaig esperar durant una llarga estona, però no va passar. Sembla ser que va haver de marxar i va retornar poc després. Quan ell va entrar al recinte per segon cop jo estava amb l’informàtic per a concretar l’hora que es faria la presentació de la pàgina web de la colla (www.xiquelosixiquelesdeldelta.cat) En passar per davant del nostre estand, els que hi eren en aquell moment, el van aturar per a reclamar-li un local per als assajos. Quan vaig arribar la conversa ja anava i em vaig quedar en un segon terme, sense intervenir. El cert és que fa molt de temps que li vaig retirar la salutació (encara era regidor)i em costa molt tenir-hi alguna relació. Quan se’n anava es va adreçar a mi i em va dir. Saluda! I li vaig respondre amb un poc eloqüent: Hola!  
 
LA MADURACIÓ. En arribar a casa vaig parlar amb la meva dona del tema i li vaig reconèixer que havia de canviar d’actitud. Ell n’és el sinyó ancalde i jo el president d’una associació i estem condemnats a tenir que negociar. Arribar a acords concrets que puguin satisfer a les dues parts, possiblement serà més difícil. Per tant, vaig decidir (a contracor) que tornaria a saludar-lo.
 
EL DESENLLAÇ.  Diumenge pel de matí, abans d’anar a Firatots i mentre treia a passejar  a la meva gosseta, vaig aprofitar per anar a comprar el diari al meu quiosc habitual dels caps de setmana i festius. Molt prop d’allí, i tot just davant del controvertit Centre de rehabilitació, sobre l’aparcament reservat per a les ambulàncies, s’hi trobava un Range Rover de color roig. No va ser difícil d’endevinar que es tractava del sinyó ancalde. Encara que vaig pensar en treure el mòbil i fer-li una foto, vaig descartar-ho. Encara no havia arribat al quiosc, ell que hi sortia amb un diari sota el braç. Quan el vaig veure li vaig dir: Bon dia. Per cert, tens el cotxe aparcat a la zona exclusiva per ambulàncies. És un vehicle sanitari –em va respondre, en to irònic- Sí, però de sanitat privada –ja que, com sabeu, és el president del Consorci de Salut i Social de Catalunya, la patronal de la sanitat privada catalana. Llavors em va dir: Li podries haver fet una foto –coneix a la perfecció que sovint faig fotos denúncia de moltes irregularitats que veig per la ciutat. Mira, ho he estat pensant... Si vols la faig –li vaig respondre- A partir d’aquell moment només vaig escoltar com remugava mentre s’allunyava... 
 
La nostra relació no es va reiniciar amb bon peu.