EMPRESARIS

Ara fa poc més o menys un any que va entrar en vigor la nova llei de reforma laboral, l’enèsima des de l’arribada de la democràcia. No obstant això, els empresaris es mostres descontents amb els resultats. Amb la flexibilitat laboral, l’abaixada de sous (sovint encoberta) i les traves que posen a l’hora de negociar els convenis col·lectius sectorials, sembla ser que no en tenen prou.

De totes formes entenc la seva postura. Encara que sembli increïble, l’entenc. El cert és que per l’altre costat, el govern i la banca no els ho estan posant gens fàcil. El govern els hi puja la quota d’autònoms i la pujada de l’IVA fa que els ciutadans, la part més feble de la societat en temps de crisi, no comprin el que haurien de comprar.  Per l’altra banda, la banca, els hi ha tallat l’aixeta del crèdit, la qual cosa els ha ofegat econòmicament. I si amb això no n’hi ha prou, l’Agència Tributària tampoc els hi té cap consideració. A partir d’aquest darrer trimestre ja no poden ajornar el pagament de l’IRPF de les retencions que han fet als treballadors, professionals i lloguers. Aquesta mesura, totalment comprensible, ja que són diners retinguts a d’altres persones i que els hi suposar pagar-los menys. Si a la impossibilitat d’ajornament d’aquestes retencions sé li suma la demora en el cobrament de l’IVA en el cas de que s’ha fet alguna inversió, ja tenim l’embolic...  

També es queixen de que tenen un tipus d’Impost de Societats d’un 25%, mentre que les gran empreses tenen un 30%, però que a la pràctica paguen un tipus molt inferior degut a les reduccions que poden aplicar.

Després estan el falsos empresaris, si considerem que el fet de ser autònom significa ser empresari. Des de les associacions de treballadors autònoms denuncien la pràctica de molts d’empresaris que, en lloc de contractar treballadors assalariats, contracten falsos autònoms que, a la pràctica, tenen un cost inferior per a l’empresari, però no per al treballador que, a part de pagar-se l’autònom haurà de fer les corresponents declaracions fiscals necessitant, sovint, els serveis d’un professional fiscal.

Joan/Juan Rosell, com a president de la gran patronal espanyola CEOE, ha respost a Mas. Fa uns dies Mas va reclamar als empresaris més implicació en el procés sobiranista i Rosell li ha negat qualsevol suport.

Fa anys algú em va fer la següent reflexió:  Un empresari és una persona que guanya diners i un bon empresari és una persona que encara en guanya més. Imagino que la seva filosofia és aquesta, però en aquest punt hi discrepo considerablement, ja que per a ser bon empresari, a part de guanyar molts diners, també ha de procurar pel benestar dels seus treballadors, sovint els grans oblidats i perjudicats.

Un altre sector d’empresaris que ho sortit a queixar-se han estat els constructors. Veuen com se’ls acusa de ser els grans artífex de la crisi actual i ells es defensen dient que l culpa va ser els promotors immobiliaris i de la banca. Potser sí... Però també dels propietaris de terrenys que van aprofitar la liberalització del preu del sòl per a demanar cada vegada preus més desorbitats i dels especuladors que compraven per 30 i que venien per 40 al cap de quinze dies. I d’Aznar que va ser qui va promoure la llei que liberalitzava el preu del sòl i de Zapatero que no va saber veure a temps la que estava a punt d’arribar...  

Però qui més pateix les conseqüències d’aquesta situació són els ciutadans que fins fa poc conformaven la classe mitjana. Sobre ells recau la pujada dels impostos amb el sobre cost que significa a l’hora d’anar a comprar bens i serveis. I a sobre és el col·lectiu que menys ajudes rep.
Plorar podem plorar tots, però segur que uns tindran més raó que els altres.