El nus Mariano

Antón Losada

Professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Santiago de Compostel·la

Fa temps que Mariano Rajoy utilitza dades que alerten que els seus votants més fidels s'ho estan pensant. Per a ells era veritat el dilema Cospedal: el PP o res. Però ja no ho és. José María Aznar i Esperanza Aguirre estan convençuts que tant titubeig es deu a la renúncia a aquest liberalisme que prescriuen per als altres. Alberto Ruiz-Gallardón creu que enyoren el nacionalcatolicisme. S'equivoquen. La majoria silenciosa de la dreta espanyola no és ni liberal ni reaccionària. És conservadora, catòlica i corporativista. Li agrada tan poc la privatització de la sanitat com als altres.
Com sempre, el que pensa Rajoy és un misteri. «Quin embolic», es deu dir, mentre intenta desenredar el nus de com mantenir el monopoli de l'espai electoral de la dreta de què disfruta el Partit Popular. Un fenomen gairebé únic en les democràcies europees, on les dretes han de governar en coalició entre si mateixes. Una excepció que, abans o després, s'acabarà.
La repenalització de l'avortament pretenia mobilitzar les seves bases tonificant-les amb una agra polèmica moral. No és clar si ha funcionat perquè majoritàriament formen part de la classe mitjana a qui l'executiu ha convertit en pagana de la crisi. El que els importa ara són els seus impostos. En canvi hi ha dos efectes que ha aconseguit amb certesa. Ha tornat la bandera de la igualtat a l'esquerra i a bona part dels seus els ha deixat desorientats. Gairebé tant com una llei de seguretat ciutadana que ningú demanava, tampoc els votants del Partit Popular que han firmat contra el bulevard del Gamonal.
Quan es governa no es pot anar al centre i a la dreta a la vegada. Aquest miracle només pot obrar-se a l'oposició. Rajoy ja ho sabia i algun ministre se n'està assabentant. El president sempre ha sabut jugar a semblar de dretes quan parla per assegurar-se els seus i a semblar de centre quan governa per tranquil·litzar la resta. «Les eleccions es guanyen al centre» era el seu lema com a director de la campanya del 2000.
Rajoy intueix que el seu problema amb els votants es troba en l'economia. O l'arregla, o els convenç que ho està fent, o està perdut. No veu que s'hi pugui fer gaire res més. Qui el preocupa avui són els militants de base. Mariano Rajoy es va graduar com a home de partit al Partit Popular de Galícia. Les conspiracions de Génova li deuen semblar una broma comparades amb les ganivetades compostel·lanes. Sap que Aznar no hi va perquè no hi té lloc. Mayor Oreja hi va renunciar cinc minuts abans de demanar-l'hi. Vidal-Quadras li deu provocar un somriure. Com els laments d'algun periodista que acaba de descobrir que les portades dels diaris només maten els seus directors. Mentre l'aparell li rendeix homenatge a Valladolid, a Rajoy qui l'inquieta és Ortega Lara. Molts votants es veuran reflectits en ell perquè és com ells. No es tracta d'un líder egòlatra i rondinaire, o un professional buscant lloc a les llistes. Es tracta d'un militant exemplar que sembla traït. I això sí que fa mal.
Rajoy afronta una situació nova. Una part de la dreta utilitza el terrorisme contra l'altra i li recepta el mateix tractament de xoc que ell va aplicar amb eficàcia a Zapatero. El votant popular podrà escollir alguna cosa més que el no-res. Té oferta pel centre amb UPD i per la dreta amb Vox. Facin com el president, esperin-se i observin.