La representació política

Pere Vilanova

El sistema de partits s'ha trencat i dóna lloc a noves formacions que responen a l'enuig ciutadà

La crisi d'aquests últims anys sembla comportar l'erosió d'un dels pilars fonamentals de l'Estat de dret: el principi de la representació política. Els nostres sistemes polítics es basen en la democràcia representativa (partits i eleccions), i només de manera molt subordinada contempla alguns mecanismes de democràcia directa (el referèndum). I d'uns anys ençà, en l'àmbit europeu, l'actitud dels ciutadans electors envers les seves institucions de representació política està prenent una direcció estranya. Això ha estat visible en els últims cinc anys, mitjançant l'enviament de senyals clars per part de votants cada vegada més descontents. En general, i amb molt poques excepcions (Alemanya per descomptat), les eleccions han servit per fer fora el Govern, i facilitar així una mena d'alternança «clàssica», tot i que resignada. En algun cas, com a Grècia, pressions de «fora» (mercats, Brussel·les) van forçar dues eleccions en menys de dos mesos, perquè les del maig del 2012 no van agradar -ni dins ni fora de Grècia-, però les del mes següent, més o menys tampoc.
Altres vegades els ciutadans fragmenten la seva indignació en direccions no tan clàssiques. Es diu que en les pròximes eleccions europees hi haurà un auge dramàtic de partits antieuropeus, posant sota una mateixa etiqueta els conservadors britànics, els nacionalistes flamencs i Alba Daurada de Grècia, que és un partit nazi. Francament, no és el mateix, i en el pròxim Parlament europeu el més preocupant serà la seva escassa representativitat, que cau per sota del 45%. Però el Parlament europeu no és tan important, de veritat.
L'important és que bona part del descontentament ciutadà se'n va, en eleccions nacionals (estatals), a estranys miratges, a partits clínex (d'un sol ús) o a partits hooligan. Fa un any i mig, els mitjans de comunicació auguraven al Partit Pirata alemany un auge espectacular, que desbordaria les fronteres alemanyes, i seria una gran alternativa al tradicional eix dreta-esquerra, que aquest partit considera superat. Després d'entrar al Parlament d'un parell o tres de länder, l'assumpte s'ha esvaït o gairebé, amb polèmiques entre els seus dirigents -diligentment despatxades a les xarxes- i denúncies que diversos dels seus quadros venien de l'NPD (neonazi). Se'ls critica perquè des que van entrar a les institucions representatives, excepte parlar de les xarxes i a les xarxes, no s'han pronunciat sobre cap tema de l'agenda política, ni nacional ni internacional.
A les institucions representatives costa molt entrar-hi, costa bastant quedar-s'hi, i si en surts, és gairebé impossible tornar-hi. Un cas clar, si no hi ha un canvi de tendència radical, de partit clínex. Un altre exemple, aquest és un cas clar de partit hooligan, és l'M5S o partit de Beppe Grillo, que s'ha anat traient la careta i en aquests últims mesos ha mostrat el seu verdader programa: insultar a tothom, fer declaracions masclistes sense comparació (¡a Itàlia!), ficar-se amb els mitjans, acusar els ciutadans de ser idiotes, etcètera.
No cal dir que Grillo, en pocs mesos, ha tingut temps de provocar escissions i expulsions de dissidents i parlar sobretot d'ell mateix. L'estil i el llenguatge, com bé subratllava un analista no fa gaire, recorden el Mussolini dels dos anys anteriors a la presa del poder el 1922. El símil no anirà més enllà, però caldrà veure si en les pròximes eleccions, un terç dels votants grillistes repetiran vot. Quan un considera que a Itàlia, bressol del Renaixement, un terç dels italians han votat aquest personatge, i un altre terç, Berlusconi, el temor que la crisi de la democràcia representativa ha tocat fons es torna bastant real.
D'entre les novetats -i això no prejutja que se'ls posi al mateix sac que els exemples anteriors- cal esmentar el Partit X, nom que es presta a acudits fàcils, però que té una autopresentació curiosa (http://partidox.org), tot i que, com és lògic, a l'espera que passi diverses vegades per les urnes, segueix sent un meló per obrir, és a dir, una incògnita. Un ràpid cop d'ull per la seva web indica una tendència a sobreestimar el poder de les xarxes, i potser el pes que obtindrà a través de les xarxes. La intenció és bona, el llenguatge és clar i comprensible, i els temes que susciten són atractius, encara que topes amb algun concepte que a la gent d'una certa edat ens inquieta: «tecnopolítica» (busquin-ho a la xarxa).
De moment, la democràcia seguirà sent representativa (partit/eleccions), la ciutadania votarà, potser cada vegada menys, potser més indignada, però aquest invent no és fàcil de substituir, i si es trenca, és el Contracte Social el que naufraga.