Albert Branchadell
Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB
Instrumentalitzar els comicis del 25 de maig per a fins nacionals mereix el qualificatiu d'antieuropeu
Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees del 25 de maig. Els companys d'ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de seguida de l'invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d'anar en companyia d'ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d'una cita electoral europea mostrin una mica d'europeisme.La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC), Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig és Oriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s'organitzen en grups «d'acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l'Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), i Romeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d'una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s'hagués produït aquesta dispersió d'adscripcions. Però més enllà d'aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l'octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d'ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l'atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva i Miranda (en representació d'ERC) s'havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d'una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l'oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l'anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d'immigració, per exemple? ¿Turquia ha d'ingressar a la Unió Europea? ¿S'ha d'arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d'administració de les empreses? ¿Com s'ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l'islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s'ha de fer amb l'energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l'apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d'antieuropeu.
Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van
comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la
consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura
unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees
del 25 de maig. Els companys d’ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de
seguida de l’invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d’anar
en companyia d’ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista
potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d’una
cita electoral europea mostrin una mica d’europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf
Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van
comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la
consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura
unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees
del 25 de maig. Els companys d’ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de
seguida de l’invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d’anar
en companyia d’ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista
potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d’una
cita electoral europea mostrin una mica d’europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf
Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van
comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la
consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura
unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees
del 25 de maig. Els companys d’ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de
seguida de l’invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d’anar
en companyia d’ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista
potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d’una
cita electoral europea mostrin una mica d’europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf
Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van
comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la
consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura
unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees
del 25 de maig. Els companys d’ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de
seguida de l’invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d’anar
en companyia d’ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista
potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d’una
cita electoral europea mostrin una mica d’europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf
Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van
comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la
consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura
unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees
del 25 de maig. Els companys d’ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de
seguida de l’invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d’anar
en companyia d’ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista
potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d’una
cita electoral europea mostrin una mica d’europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf
Des que Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i David Fernàndez van
comparèixer el 12 de desembre per anunciar la data i la pregunta de la
consulta han estat diverses les veus que han advocat per una candidatura
unitària dels partits sobiranistes catalans en les eleccions europees
del 25 de maig. Els companys d’ICV-EUiA i la CUP es van despenjar de
seguida de l’invent, però CDC va flirtejar llargament amb la idea d’anar
en companyia d’ERC. Ara que ja sabem que no hi haurà front sobiranista
potser serà el moment de demanar als partits catalans que davant d’una
cita electoral europea mostrin una mica d’europeisme.
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf
La proposta de candidatura unitària tenia certament poc sentit. Actualment els partits sobiranistes catalans disposen de tres diputats i mig a Estrasburg/Brussel·les. Els tres són Ramon Tremosa (CDC),Salvador Sedó (UDC) i Raül Romeva (ICV-EUiA), i el mig ésOriol Junqueras (ERC), que va ser eurodiputat entre el 2009 i el 2011, per cedir després el seu seient a Ana Miranda (BNG), que al seu torn el va cedir a Iñaki Irazabalbeitia (Aralar). Una vegada al Parlament, i tal com diu el seu reglament, els diputats s’organitzen en grups «d’acord amb les seves afinitats polítiques». Fins ara, les afinitats polítiques han portat els nostres eurodiputats a enrolar-se en tres grups diferents: Tremosa està a l’Aliança dels Demòcrates i Liberals per Europa; Sedó pertany al Grup del Partit Popular Europeu (on també hi ha encara Alejo Vidal-Quadras, per cert), iRomeva (com en el seu moment Junqueras) està en el grup Verds/Aliança Lliure Europea. En el supòsit d’una candidatura sobiranista unitària, res fa pensar que no s’hagués produït aquesta dispersió d’adscripcions. Però més enllà d’aquesta formalitat parlamentària hi ha la certesa que els eurodiputats del front unitari haurien seguit fent el que fan els tres eurodiputats i mig actuals: no votar habitualment en el mateix sentit.
Naturalment, renunciar a una candidatura sobiranista unitària no exclou que els eurodiputats sobiranistes que siguin elegits impulsin iniciatives conjuntes en determinades àrees estratègiques, començant per les iniciatives sobiranistes. De fet, és el que han fet els eurodiputats catalanistes des de fa temps. Sense anar més lluny, l’octubre passat Tremosa, Sedó, Romeva i Irazabalbeitia (en representació d’ERC), amb Maria Badia i Raimon Obiols (per cert), van cridar l’atenció de la comissària de Justícia, Viviane Reding, sobre la independència judicial a Espanya arran del descobriment de la militància política del president del Tribunal Constitucional. Un any abans, Tremosa, Badia, Romeva iMiranda (en representació d’ERC) s’havien dirigit a Reding perquè avalués els riscos d’una intervenció militar antisobiranista a Catalunya. I són diverses les ocasions en què els eurodiputats catalanistes han fet pinya en pro de l’oficialitat del català/valencià a les institucions europees.
Una vegada descartada la candidatura sobiranista unitària, el perill és que els partits sobiranistes, i especialment CDC i ERC, pretenguin convertir les eleccions europees en un episodi més de l’anomenat «procés». Al marge de quina sigui la seva posició en el contenciós que enfronta Catalunya amb Espanya, el que desitgen els europeistes catalans és votar en clau europea. Que els eurodiputats sobiranistes defensaran el dret a decidir a Brussel·les/Estrasburg ja es dóna per descomptat (també és evident que els unionistes faran el contrari). El que volen saber els europeistes catalans és quines posicions defensaran els eurodiputats catalans en assumptes clau de política europea, que és el que es discutirà principalment al Parlament Europeu. ¿Quina ha de ser la política europea d’immigració, per exemple? ¿Turquia ha d’ingressar a la Unió Europea? ¿S’ha d’arribar fins al final en la implantació de quotes femenines als consells d’administració de les empreses? ¿Com s’ha de protegir millor la llibertat religiosa a Europa, i especialment la pràctica de l’islam? ¿Quines mesures es poden prendre per combatre el racisme i la xenofòbia? ¿És necessari avançar cap a una unió fiscal? ¿Què s’ha de fer amb l’energia nuclear? ¿Qui ha de presidir la pròxima Comissió Europea? Aquesta és una selecció variada de preguntes que no és evident que tots els candidats que es presentin a les eleccions hagin de respondre de la mateixa manera.
Sense menysprear l’apressant debat sobiranista, seria desitjable que davant la cita del 25 de maig els partits catalans atenguessin a aquest tipus de qüestions. Instrumentalitzar les eleccions europees per a fins nacionals (per més nobles que siguin) només es mereix el qualificatiu d’antieuropeu.
Article publicat a El Periódico
- See more at: http://www.noucicle.org/lhora/?p=10522#sthash.ymglOwNo.dpuf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada