La deriva d'Espanya

Xavier Bru de Sala

Escriptor

Alguns ja veuen el naixement d'una nova classe obrera 'low cost' que ens equipararà a la Xina

Quan per fi s'acabi la crisi, la societat espanyola haurà baixat uns quants graons en el seu nivell de benestar i comptarà amb unes molt escasses perspectives de tornar-los a pujar. L'atur tan sols podrà ser absorbit, i encara en part, amb la creació de llocs de treball mal remunerats i amb cobertures socials a la baixa. Alguns en diuen, del país que es prepara, la petita Xina del sud d'Europa. Uns altres detecten la formació d'una classe treballadora low cost, perquè el seu nivell d'ingressos tan sols li permetrà accedir a béns i serveis d'escassa qualitat i baix preu.
Els que havíem somniat en un país que, un cop fets els deures de la transició, es modernitzava i creixia de manera que progressivament s'acostava als de primer nivell quedarem decebuts, amb molta probabilitat per sempre. La divisió de papers ja ha estat establerta. Dins d'Europa, a Espanya li correspon ser un país de segona, amb algunes grans empreses que no hi deixin gaire benefici, una creixent industrialització, sobretot de capital estranger que es beneficiï d'una legislació laboral cada cop més favorable a la patronal i dels increments de competitivitat que proporcionen els baixos salaris. Per acabar de pagar l'AVE, aeroports inútils i altres extres, hi haurà els ingressos provinents del turisme. La classe alta viurà molt bé, i de manera especial els intermediaris i administradors locals de les multinacionals que s'aniran apoderant dels sectors clau. La classe mitjana espanyola s'anirà aprimant a un ritme molt més elevat que a la resta del món capitalista.
Per mantenir un país així, no cal millorar els índexs de corrupció ni el sistema de partits ni l'escàs pluralisme dels mitjans de comunicació de Madrid. El descrèdit permanent, no ja de la casta política, sinó de les mateixes institucions de l'Estat també és una garantia de conformisme interior per als que preveuen que Espanya serà un país de segona durant decennis. Encara més, si augmenta la presència de l'extrema dreta política, més possibilitat de debats desviats i apassionats que entretinguin el personal i anorreïn les ja escassíssimes possibilitats transformadores de l'esquerra i els sindicats. En comptes de plantejar una alternativa global per invertir en capital humà i en recerca productiva, com fan els països que ocupen els primers llocs de benestar i equitat, l'esquerra i els sindicats espanyols operen sobre el miratge d'un impossible retorn a la situació anterior a la crisi i defensen drets i conquestes socials tan legítims com d'impossible finançament en aquest present que patim i el futur que ens espera.
En contrast, i com ja comencen a demostrar les estadístiques, les diferències entre rics i no rics augmenten de manera exponencial. És clar que la pobresa, els exclosos, són el més dur, indignant i indigerible dels problemes, però la reabsorció de bona part de tota aquesta massa de desocupats forçosos es produirà al preu de baixar més i més els salaris mitjans i baixos. I elevar encara més els alts, naturalment. Es veu a tot arreu. A les universitats, on els joves docents i els investigadors treballen per remuneracions d'escàndol. Es veu a les multinacionals, que amplien plantilla a canvi de precaritzar els nous empleats. Es veu sobretot en les recomanacions de l'FMI que empenyen Espanya perquè equipari els bons contractes indefinits als nous contractes escombraria.
Ningú amb capacitat de ser escoltat, ni el PSOE ni els mitjans de comunicació, defensa l'únic camí per esdevenir un país de primera: sacrificar tot el que convingui per invertir en la prioritat absoluta, que és el reconeixement i la protecció de l'excel·lència i la innovació productives, la inversió en capital humà i la preparació més exigent de les noves generacions, unides a la moralització de la vida pública. Sabem com ho han fet els països capdavanters, disposem de models. La simple adaptació d'un paquet legislatiu sobre els partits i la corrupció inspirat en els països nòrdics deixaria encarrilat el primer capítol de la regeneració.
No passarà res d'això sinó al contrari. Les noves dretes populistes i els seus corifeus mediàtics aixequen les banderes de la corrupció, el terrorisme, i el desafiament sobiranista català per mirar d'imposar-se, o si més no empènyer el Partit Popular cap a posicions encara més dretanes i tancades. De la mateixa manera que a Catalunya no és possible separar el sobiranisme de l'aspiració al benestar i la justícia social, a Espanya l'antisobiranisme és la millor de les excuses per consolidar sense oposició audible l'autoritarisme que afavoreix el camí de les creixents desigualtats.