Si per el PP fos, Franco ja estaria oblidat fa molts d’anys per part de la gent que militem en partits de l’anomenada esquerra. En canvi, per a certes cèdules que estarien a l’altre costat, políticament parlant, o sigui a la dreta i una mica més enllà, el tenen ben present. I això que molts no el van arribar ni a conèixer o eren ben petits quan aquell 20 de novembre de 1975 “traspassava” alguna cosa més que la seva vida!
El que ja és més difícil d’entendre és algú a qui els franquistes va afusellar a un dels seus iaios, com és el President del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, també ens ho demani.
Però jo no vull oblidar a Franco. De fet mai ho faré. Recordo, com ja ho he dit alguna vegada, quasi com si fos ahir mateix, el que vaig fer el dia de la seva mort. I és que, per a mi, em va marcar molt.
He de reconèixer que, per la meva edat (tenia 18 anys quan va morir i llavors encara s’hi era menor de edat) mai vaig tenir cap mena de problema ni amb la policia, ni amb la justícia ni molt menys amb cap grup de pistoler addicte al règim. Sí incidents aïllats, però tan poc remarcables que no cal perdre el temps explicant-ho.
Però això no em priva d’haver-ne sentit parlar molt. El meu pare, que no va estar a la guerra ni va fer la mili, però què se n’adonava de les injustícies que es cometien al poble per aquells que ostentàvem el poder.
Però va ser mon tio Leonardo qui més coses de la guerra em va explicar. I vaig comprendre el perquè, una part de la meva família va tenir que marxar a França exiliats. I com alguns d’ells van esperar la mort del dictador per tornar a xafar terra espanyola, per por de ser empresonats a l’arribar aquí. I com els fills dels meus tios viuen a l’altre costat dels Pirineus on van tenir que buscar una nova terra que els acabés acollint i on refer la seva vida.
Tal vegada, amb els meus cosins, part dels quals els veuré aquesta propera setmana, de haver crescut junts, no hi tindríem tanta relació com ara. Però alguns d’ells no han renunciat mai als seus orígens i tenen molt clar qui són, d’on venen i que hi fan allí. I la parla, no l’han perdut i les seves dones, franceses totes dues, parlen català i no només en la intimitat!
Potser aquest lligam que tenim i que mantenim en el transcurs dels anys i, si cap, l’incrementem amb el pas del temps, sigui la única cosa positiva d’un règim absolutista i de terror com va ser el de Franco.
A mi no em dóna la gana oblidar!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada