Al seu espai diari del Periódico de Catalunya, avui, Alfred Rodríguez Picó parla de l’aprofitament de l’aigua de la pluja a les ciutats. Tots recordarem les imatges de els monumentals col•lapses de Barcelona els dies de grans aiguats. Com l’aigua de pluja, sovint mesclada amb aigües fecals, surt per les boques de les clavegueres i inunda les parts més baixes de la ciutat. Aquesta aigua sí que es perd! Davant de l’amenaça de restriccions, si alguna cosa és certa, és que de forma desesperada s’estan buscant solucions, algunes molt més imaginatives que altres. L’aprofitament d’aigua de pluja mitjançant una xarxa de canonades que acabessin portant l’agua a un col•lector gegantí o als que fes falta, seria una d’aquestes idees imaginatives. És evident que això no es pot fer ni amb una setmana ni en un mes, però tot es posar-s’hi!
La idea no és nova ni molt menys. L’altre dia al “Canal Historia”, un dels canals digitals que es poden veure a qui té televisió de pagament (Digital + o Imagenio), van fer un reportatge del col•lector existent a Paris. Deien que aquest depòsit va ser construït al segle XIII (o XIV, poc importa) i la seva missió era guardar l’aigua de la pluja. Explicaven que el París d’aquella època no tenia problemes d’aigua. El Sena és un riu prou important per abastir una població d’uns centenars de milers d’habitants com tenia el Paris medieval. Però deien que agafar aigua del riu no els resultava còmode i es va crear aquesta xarxa d’abastament d’aigua que, primer, era filtrada per la pròpia terra fins que a l’arribar a una capa argilosa i impermeable, es recollia per un sistema de canalitzacions fins portar-la al col•lector central. Ja llavors, aquella gent, pensaven que si Paris volia esdevenir una gran ciutat, havia que fer una gran xarxa de pluvials.
Cal pensar també en solucionar els greus problemes que significa la pèrdua d’aigua per les canonades de subministrament urbà. Es diu que fins un 30 % de l’aigua que porta es perd per les fuites.
S’han fet deures, però si haguéssim d’avaluar-los, posaríem allò de “necessita progressar”.
Mentre s’ha optat per la solució més fàcil i, possiblement, la que menys oposició ha tingut, com ha estat la inter-connexió de les xarxes del Consorci d’aigües de Tarragona (CAT) i les Aigües del Ter-Llobregat (ATT-LL) Fins i tot, el govern central que s’ha oposat al transvasament del Segre i pareix (només pareix, perquè hi ha versions contradictòries) que no vol sentir a parlar del Roina francès, l’ha vist com la solució més factible.
Si realment es previsible que Barcelona i la seva àrea d’influència, sofreixen greus problemes d’abastament d’aigua domèstica per a dintre de pocs mesos, es evident que se’ls hi ha de donar una solució, però... S’ha pres la millor? I una altra pregunta: No s’han posat a buscar solucions alternatives a qualsevol tipus de transvasament quan ja és massa tard? Segurament les respostes són “no” i “sí”!
dimarts, 15 d’abril del 2008
dilluns, 14 d’abril del 2008
14 D'ABRIL, DIA DE LA REPÚBLICA. VISCA LA REPÚBLICA!!
El 14 d’abril d’avui fa 77 anys, a Espanya es declarava oficialment la II República. Avui hi ha diversa gent que la commemora, fins i tot algun ajuntament “s’ha atrevit” a posar la bandera tricolor (roja, groga i morada) Li he respost a un amic de Madrid que m’ha enviat una foto de la que hi ha penjada a l’Ajuntament d’Ulldecona (suposo que és la de l’any passat) que hauríem de deixar-nos de commemoracions nostàlgiques i mirar d’aconseguir la III República Espanyola. Però hem sembla que estem molt lluny d’aconseguir-ho! Mentre el PSOE no estigui per la labor, que no hi està, difícilment es podrà plantejar un debat d’aquest tipus. L’altra qüestió és com es faria abdicar el rei de manera no traumàtica per ell i per al poble.
La II República Espanyola va tenir un fatal desenllaç. El 18 de juliol de 1936, el derrotats a les urnes, encapçalats pels militars (Mola i Franco al capdavant de tots) va “alçar-se” amb armes en contra del règim legalment establert. Va ser el principi de la Guerra Civil Espanyola que durà quasi 3 anys i que va tenir, precisament a les Terres de l’Ebre uns dels seus capítols més sagnats. Avui llegia que a Figueres es va fer el que seria el darrer consell de ministres dintre del territori espanyol.
Segurament que els països que, amb posterioritat van participar a la guerra europea contra els règims dictatorials d’Alemanya i Itàlia, no és van prendre de forma seriosa la possibilitat que a Europa s’establís la ultradreta. Després ja hi van arribar tard i a Espanya, amb l’aixopluc dels Estats Units, va seguir perdurant al llarg dels anys la dictadura militar del General Franco fins quasi quaranta anys després (1975), passant llavors a un període de transició política de quasi dos anys al que se li va donar el nom de la transició, fins el 15 de juliol de 1977 on, finalment es van fer unes eleccions lliures i amb la participació de la quasi totalitat dels parits de l’època, encara que ERC va participar amb el nom d’Esquerra Catalana.
La II República va significar per al poble d’Espanya una època d’esplendor, sobre tot en l’Educació i la Cultura. I si hi va haver certa inestabilitat, sense cap mena de dubte, va estar produït per aquella dreta, precursora de l’actual que, com va passar ara fa quatre anys amb el PP, no va pair mai la derrota a les urnes.
La Guerra Civil va fer molt mal als vençuts i a les seves famílies. Franco va represaliar a la majoria que s’hi van quedar. I molts, van optar per immigrar a altres països: França sobre tot per proximitat, però també Mèxic i Argentina. Això va fer que famílies es separessin i que només la mort del dictador va donar les garanties suficients per a que molts d’ells tornessin cap el seu país, però només de visita, ja que les seves vides ja les havien refet lluny d’Espanya.
Avui commemorem el 14 d’abril, dia de la República, amb la nostàlgia d’aquella època de llibertat, però amb la il•lusió d’aconseguir la fita de la que seria la III República Espanyola! VISCA LA REPÚBLICA!!!
La II República Espanyola va tenir un fatal desenllaç. El 18 de juliol de 1936, el derrotats a les urnes, encapçalats pels militars (Mola i Franco al capdavant de tots) va “alçar-se” amb armes en contra del règim legalment establert. Va ser el principi de la Guerra Civil Espanyola que durà quasi 3 anys i que va tenir, precisament a les Terres de l’Ebre uns dels seus capítols més sagnats. Avui llegia que a Figueres es va fer el que seria el darrer consell de ministres dintre del territori espanyol.
Segurament que els països que, amb posterioritat van participar a la guerra europea contra els règims dictatorials d’Alemanya i Itàlia, no és van prendre de forma seriosa la possibilitat que a Europa s’establís la ultradreta. Després ja hi van arribar tard i a Espanya, amb l’aixopluc dels Estats Units, va seguir perdurant al llarg dels anys la dictadura militar del General Franco fins quasi quaranta anys després (1975), passant llavors a un període de transició política de quasi dos anys al que se li va donar el nom de la transició, fins el 15 de juliol de 1977 on, finalment es van fer unes eleccions lliures i amb la participació de la quasi totalitat dels parits de l’època, encara que ERC va participar amb el nom d’Esquerra Catalana.
La II República va significar per al poble d’Espanya una època d’esplendor, sobre tot en l’Educació i la Cultura. I si hi va haver certa inestabilitat, sense cap mena de dubte, va estar produït per aquella dreta, precursora de l’actual que, com va passar ara fa quatre anys amb el PP, no va pair mai la derrota a les urnes.
La Guerra Civil va fer molt mal als vençuts i a les seves famílies. Franco va represaliar a la majoria que s’hi van quedar. I molts, van optar per immigrar a altres països: França sobre tot per proximitat, però també Mèxic i Argentina. Això va fer que famílies es separessin i que només la mort del dictador va donar les garanties suficients per a que molts d’ells tornessin cap el seu país, però només de visita, ja que les seves vides ja les havien refet lluny d’Espanya.
Avui commemorem el 14 d’abril, dia de la República, amb la nostàlgia d’aquella època de llibertat, però amb la il•lusió d’aconseguir la fita de la que seria la III República Espanyola! VISCA LA REPÚBLICA!!!
diumenge, 13 d’abril del 2008
APARCAMENTS PER ZONES VERDES
Caldria remuntar-nos al segle passat per a trobar-ne els antecedents. A Amposta, el que va començar sent la Clínica Arrossera on es prestava servei sanitari a tots els seus afiliats, majoritàriament productors d’arròs, va acabar per convertir-se en una clínica pública de gestió privada del grup SAGESA i amb possibilitats d’ampliar instal•lacions i serveis en els anys futurs. Aquest creixement va suposar tallar dos carrers de la ciutat. Un, el carrer Jardí, per a construir el vestíbul i a la vegada la comunicació entre els dos edificis principals i l’altre, el carrer Jacint Verdaguer per a construir-hi l’entrada d’urgències de la clínica. Però és que a més a més, la zona compta amb altres instal•lacions i serveis que ajuden a col•lapsar aquell espai: residència i centre de dia per a la gent gran, museu comarcal, la unitat polivalent per a malalts mentals i, properament, el centre d’arts visuals a tocar del museu del Montsià. I entre el museu, ubicat a l’edifici modernista de les antigues escoles i la clínica, avui hospital comarcal, s’hi troba el fins fa molt poc, l’únic parc que tenia el poble. Amb el govern de Roig, el parc, ja fa sofrir una primera remodelació, canviant una mica l’estructura i amb la pèrdua de diversos pins de més de mig segle de vida.
No calia ser un expert per a deduir que tard o d’hora s’hauria de pensar en fer una zona d’aparcaments per a donar resposta a la creixent demanda del parc automobilístic. A la ja col•lapsada zona, els serveis que s’han anat ubicant en aquests darrers anys i el que falten, només fan que agreujar la deficiència natural de places d’aparcament. I havia que trobar-hi una solució urgent: aixecar el parc i construir-hi un aparcament soterrat!
La idea no era cap novetat. L’any 1999, a Amposta començava la quarta legislatura de la “era Roig”. Després de haver fet un pla de circulació que no agradava ningú, el “renovat” equip de govern es disposava a elaborar-ne un altre (encara que ells ho anomenaven revisió) A mi no se’m va ocorre un altra cosa que enviar un escrit a la Revista Amposta (ja ús en vaig parlar el passat més d’octubre), de l’alcalde és el director, on em queixava dels problemes circulatoris de la nostra ciutat i li proposava una sèrie de mesures a prendre, per tal de millorar-la. Però també li criticava els aspectes que no m’agradaven... Una de les coses que deia era que s’acabaria aixecant el parc municipal, a sota se’n faria un aparcament i a sobre una plaça dura. Aquest escrit, sintetitzat a petició de Diari de Tarragona, va ser publicat el 2 de novembre de 1999; mentre que la Revista Amposta me’l publicava 9 mesos després d’haver-lo enviat, no sense queixar-me reiterades vegades al propi director. Fins i tot vaig fer arribar les meves queixes al Tribunal Constitucional, pel que pensava que era un atemptat a la llibertat d’expressió i, posteriorment, a suggeriment del l’alt tribunal, al Defensor del Poble. Ignoro si finalment hi va haver o no intervenció d’aquest organisme (sempre he pensat que encara que la seva resposta va ser que no hi veient indicis i el varen acabar arxivant, si que hi va haver algun “toc d’atenció” a l’alcalde que també era Senador i per tant, disposava d’immunitat parlamentària) Però aquell mes de novembre, l’alcalde em citava al seu despatx i, entre altres coses em va dir que “Mentre ell fos l’Alcalde d’Amposta, d’aparcament soterrat al parc municipal no se’n faria cap!” I efectivament, al menys per una vegada, l’alcalde va complir amb la seva paraula, però al sis mesos escassos d’haver pres possessió el nou alcalde, el que havia estat durant 4 legislatures la seva ma dreta de Roig, ja parlava del projecte de la construcció de l’aparcament al parc! També deia que hi havia dues solucions: deixar el parc com està ara (molt més cara) o la construcció d’una plaça dura a sobre amb una mica de verd! No cal ni dir que els dos grups de l’oposició (PSC i ERC) s’han oposat frontalment a la idea. Però CiU té majoria absoluta i ja sabem com es sol actuar en aquests casos... Així que calia buscar complicitats amb la ciutadania i les associacions de veïns. Fins i tot, els més agosarats han penjat pancartes de rebuig a l’aparcament.
A hores d’ara el tema pareix que està en un punt més o menys mort. El motiu potser és evitar que se’n parli massa pel poble, cosa que faria que l’oposició anés en augment o que, finalment, els hi hagi entrat el seny i acabin abandonant la idea.
No calia ser un expert per a deduir que tard o d’hora s’hauria de pensar en fer una zona d’aparcaments per a donar resposta a la creixent demanda del parc automobilístic. A la ja col•lapsada zona, els serveis que s’han anat ubicant en aquests darrers anys i el que falten, només fan que agreujar la deficiència natural de places d’aparcament. I havia que trobar-hi una solució urgent: aixecar el parc i construir-hi un aparcament soterrat!
La idea no era cap novetat. L’any 1999, a Amposta començava la quarta legislatura de la “era Roig”. Després de haver fet un pla de circulació que no agradava ningú, el “renovat” equip de govern es disposava a elaborar-ne un altre (encara que ells ho anomenaven revisió) A mi no se’m va ocorre un altra cosa que enviar un escrit a la Revista Amposta (ja ús en vaig parlar el passat més d’octubre), de l’alcalde és el director, on em queixava dels problemes circulatoris de la nostra ciutat i li proposava una sèrie de mesures a prendre, per tal de millorar-la. Però també li criticava els aspectes que no m’agradaven... Una de les coses que deia era que s’acabaria aixecant el parc municipal, a sota se’n faria un aparcament i a sobre una plaça dura. Aquest escrit, sintetitzat a petició de Diari de Tarragona, va ser publicat el 2 de novembre de 1999; mentre que la Revista Amposta me’l publicava 9 mesos després d’haver-lo enviat, no sense queixar-me reiterades vegades al propi director. Fins i tot vaig fer arribar les meves queixes al Tribunal Constitucional, pel que pensava que era un atemptat a la llibertat d’expressió i, posteriorment, a suggeriment del l’alt tribunal, al Defensor del Poble. Ignoro si finalment hi va haver o no intervenció d’aquest organisme (sempre he pensat que encara que la seva resposta va ser que no hi veient indicis i el varen acabar arxivant, si que hi va haver algun “toc d’atenció” a l’alcalde que també era Senador i per tant, disposava d’immunitat parlamentària) Però aquell mes de novembre, l’alcalde em citava al seu despatx i, entre altres coses em va dir que “Mentre ell fos l’Alcalde d’Amposta, d’aparcament soterrat al parc municipal no se’n faria cap!” I efectivament, al menys per una vegada, l’alcalde va complir amb la seva paraula, però al sis mesos escassos d’haver pres possessió el nou alcalde, el que havia estat durant 4 legislatures la seva ma dreta de Roig, ja parlava del projecte de la construcció de l’aparcament al parc! També deia que hi havia dues solucions: deixar el parc com està ara (molt més cara) o la construcció d’una plaça dura a sobre amb una mica de verd! No cal ni dir que els dos grups de l’oposició (PSC i ERC) s’han oposat frontalment a la idea. Però CiU té majoria absoluta i ja sabem com es sol actuar en aquests casos... Així que calia buscar complicitats amb la ciutadania i les associacions de veïns. Fins i tot, els més agosarats han penjat pancartes de rebuig a l’aparcament.
A hores d’ara el tema pareix que està en un punt més o menys mort. El motiu potser és evitar que se’n parli massa pel poble, cosa que faria que l’oposició anés en augment o que, finalment, els hi hagi entrat el seny i acabin abandonant la idea.
dissabte, 12 d’abril del 2008
CIU I EL ROINE
Estic totalment d’acord amb l’opinió que expressa avui Manel Zaera en una carta que li publica el diari el Punt. És cert que cada dia els diversos mitjans de comunicació, tant els escrits com les televisions, parlen de la sequera i de “l’opció del dia” per portar l’aigua a Barcelona.
CiU ja fa molt de temps que insisteix amb l’alternativa del riu francès Roine. Ahir, el diari el Periódico de Catalunya, portava a les seves primeres pàgines un ampli article on feia referència a aquest tema. Segons el diari, l’any 1997, en ple govern de Pujol, l’empresa Aigües del Ter-Llobregat (ATLL), amb col•laboració amb Bas Rhône Languedoc (BRI), que és l’empresa que té la concessió de l’aigua del Roine, un projecte per portar-la fins a Barcelona. Projecte que finalment quedaria amb un “no res” i que ara “dorm” dintre d’un calaix de taula en algun despatx d’un alt directiu d’aquestes dues empreses i potser, fins i tot d’algun polític de CiU. Així, no és d’estranyar la insistència de la federació nacionalista catalana.
Sempre he pensat (i he dit) que CiU es mou per interessos econòmics i de poder. Al seu entorn, giren un entramat d’empreses de diversos sectors que controlen bona part del món econòmic de Catalunya. La construcció de la infrastructura que permetria l’arribada de l’aigua a Barcelona des del Roine, de ben segur, que una bona part del pastís seria per aquestes empreses. I es clar, finalment també repercutiria, en forma de finançament, les arques de la federació. I ja sabem que el diner dóna poder i que el poder s’ha d’exercir des de lobbys, també, evidentment del polític. Però aquest projecte s’ha trobat en obstacles. Per la part francesa els ecologistes francesos (a veure si ús pensàveu que allí no n’hi havia!) i del propi govern francès que, basant-se amb informes emesos pel seu “Centre Nacional de Recerca Científica”, van aconsellar desestimar-lo per estar “sobredimensionat”. Alguna cosa així com passava amb el Pla Hidrològic Nacional!
I aquí a Espanya l’oposició l’ha trobat, sobre tot, amb el govern de Zapatero. El número 2 del partit, José Blanco (Pepiño, per als amics) deia textualment. “No és la solució, ni per la sequera que pateix Catalunya ni per al seu proveïment futur”. I continuava: “Hem manifestat que el transvasament entre conques no és la solució per garantir l’aigua, més enllà d’un moment conjuntural” Finalment, el propi Zapatero deia al Congrés el primer dia del debat d’investidura, responent a Duran i Lleida: “Podem estudiar el tema, però no s’ha de confondre la gent dient que aquesta és la solució al problema, perquè no ho és”. De fet, l’opció del transvasament del Roine no ha figurat mai als plans del govern, fins i tot, s’han elaborat diversos estudis que analitzarien els pros i els contres de l’opció de transvasar aigua de França.
Però, com he dit, CiU, fa anys que hi insisteix. En la darrera legislatura no ha parat de presentar mocions i esmenes i fer preguntes sobre l’aigua del Roine i sempre va obtenir la mateixa resposta: Un no clar!
Mentre, la solució d’avui és, la interconnexió de xarxes entre les aigües del Consorci d’aigües de Tarragona i les del AT-LL. Serà la definitiva? Pareix que sí, què aquesta vegada va de bo. Se li pot dir un transvasament a Barcelona? Jo entenc que sí. Si el de Tarragona és un “mini” transvasament (suposo que per la seva distància, encara que també ho podria ser per la quantitat d’aigua que pot arribar a transvasar -4 m3/sg.-), hem d’entendre que si, finalment, es du aigua a Barcelona serà un transvasament amb tota regla. Ara es diu que només es portarà l’aigua que el Camp de Tarragona no aprofita, però quan s’obre l’aixeta...
Per acabar voldria pensar que només serà una cosa “puntual” degut a la sequera i atenent a les paraules de Zapatero que reproduïa abans i, també, per les dimensions del tub... Però si hem de ser realistes, feia molt temps que es veia venir i s’intuïa. La pròpia Plataforma en Defensa de l’Ebre va fer un acte de protesta a Hospitalet de l’Infant quan s’estava construint la torre per “empènyer” l’aigua més enllà d’on la porta el minitransvasament. També era una de les opcions de CiU. Així, els dos governs, el català i el espanyol, pretenent tenir callada la gent de CiU. Molt em temo que n’hi haurà un altra que no callarà! La qüestió es saber si hi seran tants com abans o no i si la seva crida tan efectiva...
CiU ja fa molt de temps que insisteix amb l’alternativa del riu francès Roine. Ahir, el diari el Periódico de Catalunya, portava a les seves primeres pàgines un ampli article on feia referència a aquest tema. Segons el diari, l’any 1997, en ple govern de Pujol, l’empresa Aigües del Ter-Llobregat (ATLL), amb col•laboració amb Bas Rhône Languedoc (BRI), que és l’empresa que té la concessió de l’aigua del Roine, un projecte per portar-la fins a Barcelona. Projecte que finalment quedaria amb un “no res” i que ara “dorm” dintre d’un calaix de taula en algun despatx d’un alt directiu d’aquestes dues empreses i potser, fins i tot d’algun polític de CiU. Així, no és d’estranyar la insistència de la federació nacionalista catalana.
Sempre he pensat (i he dit) que CiU es mou per interessos econòmics i de poder. Al seu entorn, giren un entramat d’empreses de diversos sectors que controlen bona part del món econòmic de Catalunya. La construcció de la infrastructura que permetria l’arribada de l’aigua a Barcelona des del Roine, de ben segur, que una bona part del pastís seria per aquestes empreses. I es clar, finalment també repercutiria, en forma de finançament, les arques de la federació. I ja sabem que el diner dóna poder i que el poder s’ha d’exercir des de lobbys, també, evidentment del polític. Però aquest projecte s’ha trobat en obstacles. Per la part francesa els ecologistes francesos (a veure si ús pensàveu que allí no n’hi havia!) i del propi govern francès que, basant-se amb informes emesos pel seu “Centre Nacional de Recerca Científica”, van aconsellar desestimar-lo per estar “sobredimensionat”. Alguna cosa així com passava amb el Pla Hidrològic Nacional!
I aquí a Espanya l’oposició l’ha trobat, sobre tot, amb el govern de Zapatero. El número 2 del partit, José Blanco (Pepiño, per als amics) deia textualment. “No és la solució, ni per la sequera que pateix Catalunya ni per al seu proveïment futur”. I continuava: “Hem manifestat que el transvasament entre conques no és la solució per garantir l’aigua, més enllà d’un moment conjuntural” Finalment, el propi Zapatero deia al Congrés el primer dia del debat d’investidura, responent a Duran i Lleida: “Podem estudiar el tema, però no s’ha de confondre la gent dient que aquesta és la solució al problema, perquè no ho és”. De fet, l’opció del transvasament del Roine no ha figurat mai als plans del govern, fins i tot, s’han elaborat diversos estudis que analitzarien els pros i els contres de l’opció de transvasar aigua de França.
Però, com he dit, CiU, fa anys que hi insisteix. En la darrera legislatura no ha parat de presentar mocions i esmenes i fer preguntes sobre l’aigua del Roine i sempre va obtenir la mateixa resposta: Un no clar!
Mentre, la solució d’avui és, la interconnexió de xarxes entre les aigües del Consorci d’aigües de Tarragona i les del AT-LL. Serà la definitiva? Pareix que sí, què aquesta vegada va de bo. Se li pot dir un transvasament a Barcelona? Jo entenc que sí. Si el de Tarragona és un “mini” transvasament (suposo que per la seva distància, encara que també ho podria ser per la quantitat d’aigua que pot arribar a transvasar -4 m3/sg.-), hem d’entendre que si, finalment, es du aigua a Barcelona serà un transvasament amb tota regla. Ara es diu que només es portarà l’aigua que el Camp de Tarragona no aprofita, però quan s’obre l’aixeta...
Per acabar voldria pensar que només serà una cosa “puntual” degut a la sequera i atenent a les paraules de Zapatero que reproduïa abans i, també, per les dimensions del tub... Però si hem de ser realistes, feia molt temps que es veia venir i s’intuïa. La pròpia Plataforma en Defensa de l’Ebre va fer un acte de protesta a Hospitalet de l’Infant quan s’estava construint la torre per “empènyer” l’aigua més enllà d’on la porta el minitransvasament. També era una de les opcions de CiU. Així, els dos governs, el català i el espanyol, pretenent tenir callada la gent de CiU. Molt em temo que n’hi haurà un altra que no callarà! La qüestió es saber si hi seran tants com abans o no i si la seva crida tan efectiva...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)