Vam arribar a l’hotel a hora de dinar i ja a
la tarda, agafàvem un altre tren que ens portaria a la població de Alkoven,
a uns 17 km de Linz.
Anàvem a veure el castell de Hartheim,
el primer dels llocs considerats dels ‘horrors’ que formava part de la nostra
visita.
Continuava plovent tot i que no ho feia amb
intensitat. El castell, al que es pot accedir a peu pla, va ser construït al
segle XVII és d’estil renaixentista i consta de tres plantes. Al poc d’haver
entrat s’arriba al pati central sobre el qual està construït l’edifici. Té tres
pisos d’altura i tots tenen galeries amb arcs de mig punt. Com a decoració hi
ha tota una sèrie de medallons pintats mig descolorits. Em va recordar el pati
dels Reials Col·legis de Tortosa.
L’Andreu i la
Maite van fer-nos les primeres explicacions abans d’entrar, tot just davant
la façana principal del castell. A partir de finals del segle XIX el castell
havia estat una institució per a malalts psíquics i entre 1940 i 1944 va passar
a ser utilitzat pels nazis para assassinar sistemàticament els considerats no
aptes o no productius per a l’estat. En entrar ens vam trobar amb diversos
grups d’estudiants que també l’estaven visitant i que ocupaven alguna de les
sales del recinte. Per aquest motiu vam haver de començar la nostra visita a un
petit pati exterior que en un altre temps va estar cobert perquè els veïns no
veiessin la sinistra càrrega dels camions, tot i ser-ne conscients del que
estava passant pel fum que sortia constantment de la xemeneia i l’olor de carn
cremada. La forma d’eliminar-los era fent servir gas letal. No tots els que van
morir aquí eren deportats d’altres països, ja que també hi havia austríacs amb
deficiències físiques o psíquiques.
Una vegada entraven a l’edifici se’ls feia
despullar, se’ls hi feia una foto i passaven a la cambra de gas, després se’ls
amuntegava a la morgue per a ser posteriorment cremats. El crematori també va
servir per a cremar deportats d’altres camps de concentració propers.
Al llistat de noms que van patir aquell horror
en destaca un, José Fatsini Fontcuberta que tenia el número 9897. Ens va
dir l’Andreu que era de Tortosa, però segurament seria de Campredó, un
barri de Tortosa. Fatsini és un dels cognoms familiars de la meva dona i
aquesta branca de la família era originària de Campredó.
Les parets de la galeria de la planta baixa
estan plenes de plaques en record als que allí van assassinar.
Judit Miralles, la
neta del segon va voler recuperar la memòria història del seu avi i el seu
rebesavi i ho ha anat explicant a tots aquells que l’han volgut escoltar. La
història de tots dos es pot veure al documental ‘Adiós a la vida’.
En tornar a Linz encara van tenir temps de
passejar pel mercat de Nadal que hi havia a Hauptplatze, la principal plaça de
la ciutat i fer una ‘bosna’, una salsitxa picant típica de la ciutat a una de
les moltes parades que es troben al carrer.
PER A SABER MÉS:
"Mi abuelo se salvó, pero a su padre lo gasearon en Mauthausen" | Noticias de en Heraldo.es
