REACCIÓ REACCIONÀRIA

El terme reaccionari s’usa per a referir-se a allò que és contrari a “ser progressista”, es a dir, a aquelles persones o col•lectius amb idees “conservadores” o pròpies del que s’entén con a “dreta”.
Ahir, el Tribunal Constitucional, després de diversos jornades de deliberacions, van arribar un veredicte concloent: No es pot objectar contra l’assignatura aprovada per la LOE (Llei Orgànica d’Educació) i que es denomina “Educació per a la ciutadania”.
Per a aquesta assignatura que s’imparteix a la ESO, algunes associacions ultrareligioses catòliques, com és el cas del Foro de la Familia, presidit per funest Benigno Blanco (un dels pares del Pla Hidrològic Nacional), hi van presentar recurs per que, al seu entendre, s’hi podia objectar. Es a dir, “es podia dir ‘no’ a que et donessin classes de l’assignatura”. Curiosament, quan per al curs 2007-2008, es va començar a implantar, totes les comunitats governades pel PP van decidir no donar-la i, en el cas de València, van buscar una forma un tant rocambolesca d’impartir-la. La Conselleria d’Educació va donar ordres per a que es fes en anglès! En aquest darrer cas, el resultat va ser que ni havia molts més suspensos d’allò que seria normal...
Ahir al saber-se la sentència, la majoria de comunitats autònomes, associacions i particulars que s’havien negat bé a impartir l’assignatura, bé a que no se’ls hi donés, van dir que “acataven la sentència, però que hi recollirien”. Es a dir, que no l’acaten, per molt que ho hagi dit el Tribunal Suprem...
Ara volen presentar recurs davant el propi tribunal, per fer-ho després al Tribunal Constitucional en el cas que el primer es ratifiqui en la sentència i, finalment, si cal, al Tribunal de Drets Humans de la Haia. I jo pregunto: Cal tot aquest enrenou? Que comporta l’assignatura per a que la dreta espanyola la rebutgi de forma taxativa?
Segons ells, adoctrina, es a dir, marca les pautes a seguir... No serà a l’inrevés, que no marca els camins (de moral catòlica) que ells voldrien? És evident que fora del sistema educatiu obligatori (el que imparteixen col•legis, instituts, etc.) també n’hi ha d’altres, com és el cas del que imparteixen les parròquies quan les nenes i els nens han de prendre la comunió... Els capellans i voluntaris que així ho vulguin podrien seguir en aquesta labor (crec que se’n diu catequesis) per a tots aquells fills de famílies (la majoria famílies de les dites “bé” o “acomodades”) que així ho vulguin.
En el temps de la dictadura de Franco, quan jo vaig estudiar, el capella (catòlic, per suposat), ens venia a donar la doctrina catòlica (adoctrinar, no?) i també, alguns dissabtes pel matí (els dissabtes hi calia anar a l’escola), els mestres ens portaven a l’església per escoltar les històries que ens contava el mossèn del poble.
A l’hora de fer el batxillerat, hi havia una assignatura, a part de la de Religió que es deia “Formación del Espíritu Nacional”. Li dèiem, simplement, Política. Aquesta assignatura la solia donar una persona molt afí al règim de Franco (que no era cap dieta, sinó una dictadura) I per assegurar-se de que els seus ensenyaments s’ajustaven a allò que els hi havia demanat, se’ls hi renovava el contracte d’any en any. Fins que un dia, a l’arribada de la democràcia, es va deixar de donar i alguns d’ells van anar a parar a les llistes de l’atur. La Religió, la gimnàstica i la Política rebien el nom de “les tres Maries”. Normalment les solies aprovar si no és que fossis un entremaliat i no et portessis bé amb els professors.
Potser Benigno Blanco i els del Foro de la Familia són nostàlgics d’aquell temps i voldrien, precisament que es tornessin a implantar unes assignatures tant adients a la seva forma de pensar (que no d'actuar...)!
(L'acudit de Forges el publica el País d'avui)

DESAPAREGUDA

MARTA DEL CASTILLO CASANUEVA és una jove de 17 anys com qualsevol d’altra. Dissabte passat va sortir de marxa amb les seves amigues i no retornar a casa. Des de llavors està desapareguda. La seva mare, Ana Mª Casanueva és una companya de treball de l’AEAT.
Des del meu humil blog em vull sumar a l’angoixa que deuen tenir ara els pares, germans i familiars.

FOTO PREMONITÒRIA

El Periódico de Catalunya publicava ahir una fotografia prou eloqüent i, per a mi premonitòria. A la foto en qüestió, estava feta a la llotja del Santiago Bernabeu, el camp de futbol del Real Madrid, en el temps que Florentino Pérez era el president de l’entitat merengue i José Maria Aznar presidia de les Espanyes. A la fotografia encara s’hi poden veure dos personatges més. Per un costat Ana Botella (ja sé sap que al costat d’un home important, sempre hi ha una dona intel·ligent) I al darrera de tot el grup Franciso Granados, com si es tractés d’un guardaespatlles. Francisco Granados, si és que algú encara no ho sap, és el cervell de la trama d’espionatge descoberta a la comunitat de Madrid i, segons les darreres informacions (torno a recalcar que són d’ahir o sigui que a hores d’ara ja s’han pogut produir novetats) ja fa al menys tres anys que sé sap (així ho va reconèixer Dña. Esperanza i que “ja va informar a Mariano Rajoy”)
Premonitòria perquè és un grup on, la majoria dels que surten poden tornar a ser protagonistes en els propers mesos. De Florentino es diu que vol tornar a ser-ne president de l’entitat blanca. En la seva època de president va tenir alts i baixos (com quasi tots) Es va guanyar, sinó recordo malament, dos copes de la lliga de Campions (o Champions League) i una lliga espanyola. Però això va ser al principi del seu mandat. El final del mateix va ser una època prou fosca per al madridisme. Recordo que un cop li vaig dir a un noi (per aquell temps amic del meu fill i madridista de pro) que, mentre Florentino seguís al front de l’entitat madridista, no guanyarien cap títol més. I així va ser... L’època de Florentino es recorda, sobre tot, per dues coses: per la manera com va pispar a Luis Figo del Barça (i que, segurament, va ser el que li va donar la presidència) i el pilotasso per la venda de la ciutat esportiva i que va reportar al Madrid els diners suficients per eixugar el deute que tenia i que pujava a quasi cent mil milions de pessetes!
Sobre Aznar es pot dir que la seva ombra planeja sobre la crisi de l’actual PP. Ahir per la nit en parlava Iñaqui Gabilondo a Quatro. L’enrenou que hi ha, només són rifi rafes per aconseguir fer-se amb la direcció del partit. Segui dient Gabilondo que, la situació, li recordava molt a la que va patir la Unión del Centro Democrático (UCD) de Adolfo Suárez l’any 1982, poc abans de la victòria socialista del mes d’octubre.
Qui em segueixi, també ho ha pogut llegir al meu blog més d’un cop. Si s’enfonsa l’actual barco del PP, Aznar es postularà com a l’únic salvador, no només del seu partit, sinó, fins i tot d’Espanya (al menys que millori molt l’economia en els propers anys...)
L’altre cop, quan va guanyar les eleccions el PP, jo vaig “segellar” una frase: “Molt malament ho tenien que fer els socialistes per a que guanyés un tipus com Aznar”.
De totes formes, ara, la majoria de gent ja coneix com governa Aznar. Durant els seus dos mandats electorals va tenir dues cares molt diferents. La primera, quan necessitava CiU per governar, es va mostrar dialogant. Eren els temps de que, fins i tot parlava català en la intimitat (tenia un cunyat rapitenc) En el seu segon mandat, amb majoria absoluta, el mateix dia de les eleccions, se li exigia a Pujol que parlés el castellà: “Pujol, enano, habla castellano!” Va ser l’Aznar prepotent i autoritari, el que va posar a Espanya a la Guerra il·legal de l’Iraq, el que no va voler reconèixer mai que els atemptats de l’11-M de Madrid va ser obra d’un grup terrorista musulmà!
Cal anar refrescant la memòria per als més desmemoriats!
I Ana Botella? La veieu d’alcaldessa de Madrid? Tot pot passar!

HIPOTÈTIC DESENLLAÇ DELS ESPIONATGES DE MADRID

He de confessar que els temes d’espionatge em fascinen. Com es munta la trama, com es desenvolupa la missió i el desenllaç, inesperat la majoria de vegades... Així que no tindria cap problema a l’hora d’escollir autors com Graham Green o John Le Carré i el seu personatge més conegut: George Smiley.
Per això segueixo de ben prop tot el que està passant al PP de Madrid. M’imagino intrigues i conspiracions de despatxos per aconseguir el poder que ara tenen els altres (els altres són els enemics encara que siguin del mateix partit) Els seguiments amb vehicles ràpids, les fotos amb objectius d’alta definició i els mètodes més sofisticats d’escoltes i seguiment de vehicles... El que no sabria dir qui són els bons i qui els dolents, com a les pel•lícules que sempre n’hi ha de totes dues classes.
Les darreres notícies (bé, les d’ahir), diuen que hi ha tres línies d’investigació (en el cas del 9-M –els atemptats de Madrid-, n’hi havia dues, per posar-vos una comparació del rellevant del tema) La primera és la que es farà des del Jutjat núm. 47 de Madrid que porta la instrucció del cas i ja ha dit el magistrat José Sierra que “veu indicis de delicte”. La segona és la que fa la direcció nacional del PP de forma interna per veure qui conspira i contra qui. En aquest cas, la instructora és Maria Dolores de Cospedal, Secretaria General de la formació. I la tercera l’ ha obert el propi govern de la Comunitat de Madrid que presideix Esperanza Aguirre.
Ja ho avanço ara que els resultat poden ser d’allò més diversos i que, en cada cas, les conclusions podent ser totalment dispars. Si realment, el cap de la trama és Francisco Granados, a instàncies o no d’Esperanza Aguirre, el resultat de la investigació del govern de la capital conclourà que no hi ha cas o que la culpa és dels socialistes madrilenys. La investigació oberta a instàncies de Mariano Rajoy, difícilment farà públics els resultats, si és que acaba descobrint els culpables, però aquests, a la llarga seran depurats i apartats dels llocs de presa de decisions del propi partit i també dels càrrecs públics.
I per acabar la investigació de la fiscalia (o judicial) S’ha d’esperar que, aquesta, sigui molt més objectiva que les anteriors. El que queda per veure és si no s’acabarà donant com a culpables els expolicies i altres personatges que són els que han fet la feina bruta i concloent que no hi ha proves suficients per inculpar els alts càrrecs. No seria el primer cop que s’arribi a uns resultats així (cas d’Amedo y Domínguez, per posar un exemple)
A la nostra vida política quotidiana ens assabentem moltes vegades de casos de tracte de favor, prevaricació, cobrament de comissions il•legals etc. Però sempre ens fa falta alguna cosa: les proves. Aquells documents que acabin implicant als culpables. Els fets estan a la vista de tots, la gent en parla, però per a inculpar a algú fan falta proves materials. I tenir-les sols ser “la madre del cordero”.