dimecres, 25 de febrer del 2009

RAJOY I QUI L'ENVOLTA

Quan ja ha fet més d’un mes des de que es va donar a conèixer la trama de l’espionatge del PP a Madrid, el degoteig de casos i persones implicades no han parat. Avui mateix el jutge Garzón ha implicat a dos aforats més: Luis Barcenas, senador per Cantàbria i tresorer del partit i també Gerardo Galeote, eurodiputat. I també està en el punt de mira Esteban González Pons, diputat i vice-secretari de comunicació.
Cada vegada pareix més clar que mentre el president del PP Mariano Rajoy pareix que no s’assabentava del que estava passat al seu partit (i el que encara deu d’estar passant...) hi ha dos focus importants de corrupció política: Madrid i València. Precisament allí on el PP és més important. A Madrid, a part dels pesos pesats que són per si sols Esperanza Aguirre i Alberto Ruiz-Gallardón, hi ha tota una sèrie de protagonistes de rang inferior, però no per això amb menys protagonisme dintre de les diferents trames. No cal remarca que mots dels prohoms del PP o són de Madrid o estàn directament vinculats amb la capital d’Espanya. Com l’exministre Michavila (encara que el seu cognom indica una clara ascendència valenciana.
A València, tal i com explicava l’altre dia amb el títol de “El Búnquer Barraqueta”, l’anti-catalanisme ferotge que ha representat el PP sumat a un model de creixement d’aparador, però que ha repartit molts milions entre els que s’han trobar a l’entorn del PP, començant per la Generalitat, seguint per les diputacions i acabant amb els ajuntament, ha fet créixer, quasi de forma desmesurada un vot que ha atorgat al partit els principals governs de la comunitat i va col•laborar moltíssim amb les victòries d’Aznar duran dues legislatures (la segona amb majoria absoluta)
S’ha parlat molt de les declaracions d’Alfonso Guerra de l’altre dia en un míting a Galícia on va dir que si es vol conèixer tots els implicats en la trama, només cal mirar el vídeo de la bona de la filla d’Aznar amb Alejandro Agag. Evidentment, no va tant equivocat. Això dóna a pensar que l’entorn de l’expresident està implicat a fons amb, al menys, la trama de Madrid.
Una altra notícia sorprenent són les declaracions de Mariano Rajoy que declarava que no prendria cap mesura en contra dels implicats fins que la Justícia no els declarés culpables. Això vol dir que “no vol fer més sang” que la que s’està fent des dels jutjats (i què no és poca!) Sap que prendre mesures disciplinàries com l’expulsió del partit, seria enfrontar-se amb la majoria de “barons” i acte seguit hauria que dimitir. Encara que la dimissió de Rajoy pot estar cantada. Diumenge vinent són les eleccions autonòmiques del País Basc i Galícia i dels resultats electorals dependrà molt “la mort política de l’actual president”. Cal pensar que a Euskadi no governaran. Per malament que li vagin les coses al PSE, crec més factible un govern del PNV amb els socialistes que una altra cosa. I a Galícia només governaran si aconsegueixen la majoria absoluta.
Amb les imputacions d’avui s’ha demostrat que l’entramat polític del PP, a part d’aconseguir guanys personals (com el cas de Francisco Granados), també servia per a finançar al partit. És el segon cop en que s’ha descobert una trama de finançament il•legal, l’altra va ser l’anomenat “cas Naseiro”.
Podria acabar dient que “qui es cregui lliure de pecat, que tiri la primera pedra...”, però qualsevol cosa pareix “pecata minuta” comparada amb el sarau muntat pel PP.
I parlant de saraus, no és d’estranyar que, a part d’aquest, el xivarri el vulguin fer cada dia contra velles trames del PSOE, contra un ministre o contra un jutge. Tot s’hi val per mirar de desviar l’atenció. I, com sempre la última paraula, no la tindran els magistrats, sinó la ciutadania. Encara que penso que els “cost electoral” del PP no serà tant com la dimensió de tot l’entramat!

dimarts, 24 de febrer del 2009

CIUTADANS PEL CANVI PROMOU UNA LLEI ELECTORAL CATALANA

Carme Valls, presidenta de Ciutadans pel Canvi, va anunciar que des de la plataforma que un dia es va crear per a donar suport al President Maragall, es promouria una recollida de signatures per a demanar al Parlament de Catalunya una llei electoral catalana. Per a que el Parlament debati la proposta manquen al menys 50.000 signatures vàlides. La nova proposta, segons anuncia el Periódico d’ahir dilluns, ja estaria redactada pels professors Joan Botella i Jordi Campo. La notícia la donava ahir el Periódico de Catalunya.
És evident que una llei electoral catalana és una de les grans mancances (per no dir la més gran) que fins ara hem tingut a Catalunya, políticament parlant, es clar. Segons la mateixa informació, l’article més innovador seria el 55 en el que es preveuria un hemicicle format d’entre 120 a 150 diputats. Cal recordar que en la actualitat el Parlament de Catalunya que, en aquesta legislatura presideix Ernest Benach, està format per 135 diputats.
A l’espera de conèixer totes les novetats, caldria pensar, al meu parer, que haurien d’estar representades totes i cada una de les comarques catalanes, independentment del seu nombre d’habitants. Però com la circumscripció electoral és la província això seria impossible. Haurien de ser els propis partits polítics el que inclogueren correlativament els candidats representant les distintes comarques i, amb això, el resultat tampoc no garantiria la representació, ja que, en cada una de les candidatures (suposant que tots acabessin tenint representació, cosa que no passa), només entrarien els primers.
Així que cal pensar en una altra fórmula. Sense cap mena de dubte, la nova llei (amb permís del Constitucional), hauria de contemplar la vegueria com a circumscripció electoral catalana i després buscar una forma de repartiment a cavall dels vots totals aconseguits i el nombre assolit en cada una de les comarques que composarien la vegueria. Una proposta semblant a com es constitueixen ara els consells comarcals.
És evident que les vegueries amb més població seguirien tenint un pes predominant en la composició parlamentària, però segurament, la representació territorial seria més equànime. Amb tot això, possiblement, el nombre total de diputats, hauria d’estar més proper als 150 que als 135 d’ara, amb l’increment de despesa que això significaria. Però ja sé sap que no sempre tot podent ser avantatges; en tota solució sempre hi cap algun inconvenient.
Carme Valls, pel que jo sé, no ha vingut gaire per les terres de l’Ebre. Però jo si que recordo una visita que va fer a Gandesa l’any 2003, dies abans de la cita electoral de les municipals, en una trobada que va fer-se d’antics aviadors de la II República. I entre altres càrrecs, ha estat vice-presidenta del Parlament de Catalunya.
No voldria acabar sense dir que jo mateix vaig participar en les reunions prèvies per implantar-se a les Terres de l’Ebre de la ma d’Ansem Cano. Recordo particularment una reunió a Marsà on també hi va assistir la diputada del PSC, la vallenca Núria Segú. Era una nit d’hivern amb molt de fred. La trobada va tenir lloc a una sala de l’ajuntament. Devia de ser l’any 1998 o potser abans i tot.

dilluns, 23 de febrer del 2009

EL BÚNQUER BARRAQUETA


Els tres primers llocs on vaig treballa van ser a la província de Castelló: Castelló de la Plana entre el 76 i el 77 i Vinaròs entre 1978 i 1984 (en dues empreses) Com es veu van ser els primers anys de la transició democràtica, anys de moltes eleccions: generals, municipals, autonòmiques, Constitució, Estatut d’Autonomia, una vegada més generals, municipals, autonòmiques... Anys de molta càrrega política i sindical.
Els joves d’aquella època teníem moltes més inquietuds. El que havia estat prohibit durant tant de temps, al final deixava d’estar-hi és convertia per a molts de nosaltres en “quasi una obligació”. A les generals del 77 encara no podia votar, però vaig traslladar-me a la Galera per a viure la jornada ben de prop. I el dia següent de la victòria socialista de 1982, anava per la fàbrica cantant la Intencional...
Va ser a la fàbrica (Juan Chaler, SL, també dita del “Peno”, pel malnom de l’empresari) on vaig conèixer a Joan Antoni Fabregat i Miralles. Antoni era una mica més gran que jo. A ell la mort de Franco l’havia agafat a la Universitat de València o estava estudiant Ciències Empresarials. Em contava que era el delegat de la facultat i que havia corregut davant dels grisos (per aquells que no ho sàpiguen, així es coneixia a la policia armada, dita després nacional) Fins i tot portava una dent postissa per haver perdut la d’ell degut a un cop d’una pilota de goma en una manifestació.
Antoni era tot un personatge: un vell lluitador d’esquerres que havia abandonat els estudis quan ja li faltava molt poc per acabar, entre altres coses, perquè un professor “fatxa” li va dir que mai li aprovaria l’assignatura i, pallasso de vocació.
Ell em va explicar moltes coses de la política valenciana, Dels apel•latius “búnquer barraqueta” dedicat a la dreta més recalcitrant de València, de “Blavència”, paraula composada per “blau” de la senyera i dels “blavers” (els nacionalistes valencians) i València.
Eren els temps en que es discutia l’estatut valencià i la denominació oficial que sé li volia donar a la comunitat. Mentre les esquerres volien País Valencià, la dreta estava per Regne de València. Al final, ni uns ni els altres: Comunitat Valenciana!
Jo portava en una carpeta, entre d’altres enganxines “PV innegociable”, sobra qualsevol tipus d’explicació. El que més gres em va saber és que els socialistes valencians, amb Joan Lerma al capdavant, al final acceptessin a buscar una denominació alternativa. Allí, el País Valencià va a començar a perdre la identitat per un costat i començava a allunyar-se de Catalunya.
Lerma va passar, segurament que amb més pena que glòria per la Generalitat Valenciana i van arribar els “populars”. Primer de ma d’Unió Valenciana de Vicent González Lizondo, que, un blaver que, políticament parlant, estava més a la dreta que el propi PP (o l’AP de l’època) Era un anticatalanista declarat que va fomentar l’animadversió entre dues comunitats veïnes, sobre tot en temes de llengua.
Quan els populars van poder fer la seva política, sobre tot basada amb “l’especulació del totxo”, van omplir el País Valencià (deixeu-me que ho segueixi dient així) d’una il•lusió per un creixement desorbitat i insostenible i actuant molt de cara la galeria (Gran premi de F-1, Copa del món de Vela, visita del Papa, etc.) Per a la classe mitjana alta, aquestes polítiques ja els hi anaven bé. Molts guanyaven força diners amb l’especulació immobiliària i els que no, es sentien orgullosos dels creixements urbanístics i per les noves instal•lacions: Terra Mítica, Ciutat de les Arts i les Ciències, Oceanogràfic, Aeroport de Castelló (a punt de inaugurar-se),etc. L’endeutament progressiu de la Generalitat els preocupava poc!
Ben mirat, socialment no ha canviat tant. I la divisió entre els dos sectors segueix sent molt gran. No sabria dir amb exactitud si més abans o ara. El sector que fa decantar la balança és el sector menys polititzat que ja li va bé veure com la seva comunitat avança (típica reacció d’una persona amb mentalitat de dretes o dit d’una altra manera “apolítica”)
Dissabte vaig assistir a Amposta al partit de handbol de 1ª divisió femenina entre l’equip local i el Castelló. A les de la Plana les patrocinava la Diputació de Castelló “de Carlos Fabra” (mereixeria un capítol a part) i “el Ayuntamiento de Castellón”. Crida l’atenció que les institucions en lloc de potenciar el que ells diuen “valencià”, usen el castellà. Dintre d’uns anys potser denominaran “valencià” a un dialecte del castellà. El valencià-català el seguiran usant els mateixos de sempre... Potser cada cop menys!
I una pregunta: Els passara factura a "tota aquesta gent" el tema de les imputacions per un més que possible finançament il·legal del partit?

diumenge, 22 de febrer del 2009

COMUNICAT DE LA PLATAFORMA "JUICIO A AZNAR"

El sábado 21 de febrero se ha vuelto a reunir la Plataforma Juicio a
Aznar para concretar la fecha y los detalles de la presentación de la
querella contra José María Aznar y otros miembros de su gobierno
durante la invasión de Iraq. Será el día 27 de marzo de 2009, y se
presentará ante la Sala Segunda de lo Penal del Tribunal Supremo.

La querella refleja tres grupos de delitos que el ex presidente del
gobierno, José María Aznar, habría cometido con la participación de
España en la guerra de Irak en 2003.

Uno, por crímenes de guerra. Otro, por la violación del artículo 63
de la Constitución, que dice que es el Rey, previa autorización de
las Cortes Generales, a quien corresponde declarar la guerra y hacer
la paz.

Y el tercero, que vincula directamente la participación de España en
Irak con los atentados del 11 de Marzo.

La Plataforma Juicio a Aznar hará público en los próximos días la
forma en la que cualquier ciudadano podrá adherirse formalmente con
su firma a la querella, sea cual sea su lugar de residencia.

Además, en la reunión de hoy se ha decidido la convocatoria de un
acto público contra la impunidad durante la segunda quincena de
Marzo, coincidiendo con el sexto aniversario de la invasión de Iraq,
y en el que participarán destacadas personalidades de la política o
la cultura, así como juristas y académicos.

Por último, la Plataforma Juicio a Aznar se dirigirá al movimiento
contra la guerra para este año las movilizaciones en conmemoración
del inicio de la guerra de Iraq tengan como eje principal la lucha
contra la impunidad de los responsables de aquella invasión, para lo
cual trabajará como un colectivo más en la organización de lo que se
espera que sea una gran manifestación.

Plataforma Juicio a Aznar.

Madrid, 21 de febrero de 2009

www.juicioaaznar.net