OPERACIONS INTRACOMUNITÀRIES. ATENCIÓ: NOVA ESTAFA!

Si ets empresari aquest advertiment et pot interessar. Si t’arriba una carta en aparença oficial amb un anagrama molt paregut al que usa la Unió Europea, es a dir, una corona d’estrelles i al seu interior unes sigles, en aquest cas “EUR”, no “UE” (d’Unió Europea), l’adreça del remitent de Brussel·les (la capital comunitària), això si, el text en castellà, fes atenció, és una estafa. A l’interior del sobre (que no he vist) hi ha dues fulles. A la primera d’elles hi posava el nom a qui anava dirigida (a la que jo he vist d’una societat limitada), amb l’adreça completa (i mira que era difícil, ja que era un dissemina), l’activitat que està fent, l’epígraf de l’IAE al que es va donar d’alta, etc. I a la segona fulla és com una carta de pagament on sé l’indicava que havia de fer efectius uns dos-cents i pico d’euros, suposadament en concepte d’impostos per haver fet operacions intracomunitàries. La qual cosa, segurament, no és veritat, com passava en el cas del que he estat testimoni.

Després de llegir-ho i rellegir-ho, al donar la volta a la segona fulla (on s’indicava el pagament a realitzar), hi havia la lletra petita. Un dels punts t’indicava en concepte de què havies de realitzar el pagament. Després de pagar la quantitat indicada, suposadament, t’incloïen a una pàgina web com a potencial client d’aquells que busquen algú que faci la teva activitat.

Evidentment les teves dades han estrat extretes d’algun organisme oficial. Millor dit, algú les ha facilitat a canvi de diners.  

Cada vegada aquests enganys són més sofisticats. Abans fent-se passar per un organisme oficial (Hisenda, la policia, la Guardia Civil, etc) i en l’excusa de buscar anunciants per a una suposada revista (se’n editaven uns pocs exemplars que eren els que mostraven als empresaris), et demanaven diners per a incloure la teva publicitat al següent número que, normalment, no el veies mai.

La picaresca arribava a tal punt que els que anaven en nom d’Hisenda t’asseguraven que, mentre pagaries l’anunci, no tindries mai cap inspecció. Però una vegada, un dels empresaris enganyats, al cap de poc que va pagar pel suposat anunci, va rebre una citació de la Inspecció d’Hisenda. Va ser llavors quan va denunciar els fets.

Per tant, davant del dubte, és aconsellable acudir a sol·licitar informació a un organisme oficial que us pugui assessorar en aquest tipus de coses.     

A PROPÒSIT DE LA SGAE

Llegia ahir al diari de membres de la junta directiva de la SGAE, com Caco Senante o Victor Manuel, recolzaven la labor de Teddy Bautista al front de la societat i proclamaven la seva innocència.

És el que sempre passa quan es produeixen fets similar. Recordem el més sonat a Catalunya, el cas Palau o el de Fòrum Filatèlic i AFINSA. Els implicat sempre parlen  de muntatge, de “caça de bruixes”, etc. i mai accepten que han comès frau continuat.

Com és obvi a casa varem parlar del tema, ja que la meva dona també treballa a la mateixa “casa” que jo. I coneix, fins i tot millor que jo, com funcionen aquestes coses.

Em digué que abans de qualsevol actuació que es produeixi d’aquest tipus, el jutge s’ho mira molt abans de permetre l’entrada de la força pública. Si no hi ha alguna cosa més que “indicis”, el jutge no permetrà mai l’entrada de la policia a un domicili particular o d’una empresa tal i com ha passat en el cas de les SGAE.

És evident que aquest cas no ha deixat indiferents a ningú. La societat dels autors i editors s’ha creat en els darrers anys una animadversió generalitzada. S’han fer públics com els casos de voler cobrar drets d’autor per la representació d’una obra de teatre clàssic a una escola, per un recital benèfic o per posar la ràdio a una perruqueria.

Davant d’això l’opinió pública ha criticat de manera oberta i reiterada la gestió de Teddy Bautista i dels seus coreligionaris. I no només l’opinió pública, sinó la una bona part dels seus associats que demanen la dimissió en bloc de la junt directiva. Una junta directiva que avui, en conèixer l’auto del jutge que porta el cas s’ha pres unes hores per estudiar-lo i ha suspès la roda de premsa que tenia convocada per aquest matí.

Tot això porta a afirmar a mon fill Albert que a partir d’ara ja no tindrà por en cantar a la dutxa i que li vagi algú de la SGAE a reclamar-li que pagui la taxa pels drets d’autor.  

DEL COLL DE LILLA AL COLL DE LA TEIXETA

Aquest passat cap de setmana el coll de la Teixeta ha estat protagonista als telenotícies per la mort de dos motoristes. Aquest matí he pogut veure les imatges per TV3 i he vist dues motos pel terra mentre la veu en off explicava que no se sabia com s’havia produït l’accident, però que aquella zona, pels revolts que hi ha, és un lloc “molt freqüentat pels motoristes”. Què vol dir això exactament? Què hi fan allí els motoristes, turisme?

Devia de ser l’any 2001 quan mon fill Albert que tenia uns 10 començava a jugar a hoquei patins. Aquell diumenge l’Amposta va anar a jugar un partit amistós a Montblanc, al pavelló del Casal, construït gràcies a la intervenció de Josep Gomis que va ser durant molts d’anys president de la Diputació de Tarragona i fill del poble.

En acabar el partit retornarem cap a casa pel mateix lloc on havíem pujat.  Al passar pel coll de Lilla, un nombrós grup de motoristes impecablement vestits per anar amb moto, feien carreres com si aquella carretera es tractés d’un circuit.

Una mica més avall ens van aturar els Mossos d’Esquadra de Transit (devia de fer poc que havien assumit les competències en la matèria) Després d’estar aturats una estona sense que ningú ens digués res, es va apropar un mossos i ens van dir que “no estaven segurs de que hagués estat el nostre el vehicle infractor i que si m’arribava la notificació de la multa hi presentés al·legacions”.  Segons sembla havia pogut passar per un punt on hi havia una limitació de velocitat a més velocitat de la permesa.

La notificació em va arribar i, tal com em va recomanar l’agent, hi vaig presentar al·legacions fent-hi constar que en cap moment havia posat en perill la vida de la meva família si en lloc d’anar a 70 km/h tal i com indicava el senyal havia passat a 90. En canvi, una mica més amunt, al coll de Lilla si que havíem patit risc d’accident per la conducció temerària dels motociclistes. No vaig rebre mai cap tipus de resposta ni tampoc vaig d’haver de pagar la multa.

No sé (ni sabre mai) si finalment els Mossos van dissuadir els motociclistes d’aquelles pràctiques temeràries. Però el més normal és que quan algú se sent assetjat canviï de lloc.

No sé si és això el que està passant o no al coll de la Teixeta, però no m’estranyaria gaire.

I és que tot el nombre d’accidents que pateixen els motociclistes (percentualment molts més que els ocupants dels cotxes) no volen aprendre dels seus errors i les seves imprudències. I així els va.  

BALANÇ DE 8 ANYS

Després de les darreres eleccions municipals vaig deixar de ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta, el meu poble adoptiu. Vagi per davant que mai m’he considerat un privilegiat, en contra del que pensen una bona part de la ciutadania.

Vaig arribar a la política activa (des de ben jove ja en tenia inquietuds) després d’uns anys de lluita antitransvasament de l’Ebre. L’equip de govern del meu poble no s’havia caracteritzat precisament per defensar el riu, ja que seguien sense vacil·lar  la línia marcada pel govern de la Generalitat de l’època amb Pujol al capdavant. Per tant, hom pensava en aquells moments “canviar el món” des de l’ajuntament del meu poble, sempre què, evidentment, entrés com a regidor i aconseguíssim el govern municipal.

Però a l’hora de la veritat, CiU, malgrat que el seu recolzament al Pla Hidrològic Nacional (o PHN) li va passar factura (va perdre uns 700 vots), va tornar a assolir la majoria absoluta. La meva il·lusió de poder fer les coses diferents de com s’havien fet en el darrers anys, de sobte, es van truncar.

No obstant això, la meva primera legislatura com a regidor va estar marcada, sobre tot, per l’esperança que, des de l’oposició, poder incidir en les polítiques municipals. Encara que només fos en petits detalls com, per exemple, millorar la circulació o la neteja dels espais públics. La manera de fer-ho era presentar mocions  que jo mateix preparava i defensava als plens. L’equip de govern, gentilment, solia aprovar-nos la majoria de les mocions, però a l’hora de la veritat tot quedava en “paper mullat”, ja que a la pràctica quasi que mai feien el que havien aprovat.

La retirada de qui havia estat alcalde els darrers 20 anys va obrir noves perspectives a que, finalment, hagués un canvi de govern. La campanya electoral la varem encarar amb renovades esperances, pensant en la possibilitat de governar. No ens enganyem, quan un polític es presenta a unes eleccions la seva aspiració és governar, encara que sigui formant part d’un govern de coalició amb altres partits polítics. Tampoc va ser possible aquest cop.

A partir de llavors, ho confesso, la meva activitat política respecte a la preparació i presentació de mocions va baixar considerablement. La meva il·lusió també. Durant aquesta segona legislatura, les mocions que, malgrat tot, presentava el nostre grup, majoritàriament van ser rebutjades. Com s’observarà la tàctica del nou equip de govern va sofrir un canvi dràstic: d’aprovar-les i no aplicar-les a rebutjar-les directament. Al menys així no calia estar pendents sobre si les acabaven complint o no.

Des del govern és promouen equipaments, infraestructures i projectes de tota mena. Es poden programar activitats culturals, recreatives , esportives, de lleure... En canvi des de l’oposició no es pot fer res de tot això. Com a molt et mantenen informat de com s’estan executant el projectes. I de vegades ni això. 

Durant la primera legislatura, de casualitat, em vaig assabentar que una petita plaça adjunta a la plaça de la Pau tenia la condició de “sòl per a equipaments”. A la pràctica res ho feia pensar ja que era una plaça verda amb un parc infantil, una font i diversos arbres. Fins i tot hi va haver un quiosc de gelats i refrescs. Vaig presentar una moció per a canviar-li l’ús i que es convertís, definitivament, en zona verda. Aquesta vegada si que es fa fer. Segurament és de la cosa per la que em sento més satisfet. Però mai s’hi ficarà una placa recordant que, un dia, jo vaig ser-ne el promotor.

Com es pot veure un bagatge molt pobre després de formar part durant 8 anys de la màxima institució municipal.

Ser regidor és una de les coses més boniques que li poden passar a una persona amb inquietuds polítiques però, reitero, no és el mateix està al govern que a l’oposició i encara més si formant part de l’oposició, els membres del govern municipal t’ignoren com ho han fet sovint una bona part dels regidors de CiU del nostre poble. Incloent-hi el propi alcalde.