Aquest matí escoltava una interessant conversa entre el regidor de cultura de l’ajuntament de Tortosa i un altre company de treball. Més que de cultura estaven parlant de festes, dues coses que al meu entendre van força lligades.
És cert que a Tortosa existeix un regidor per cada àrea específica, però això també és degut als bons resultats que va obtenir CiU a les passades municipals. A més regidors, més divisió de responsabilitats.
Bàsicament parlaven de dos temes: de la festa del Renaixement i de les festes de la Cinta què, com tothom sap, és la festa major de la ciutat. Sobre la festa del Renaixement parlaven de la disminució del pressupost que, aquesta edició, serà aproximadament d’uns 300.000 euros. I sobre les festes de la Cinta, la reducció dels dies, tal i com ja es va anunciar en premsa aquesta setmana. Tortosa dedicarà a la seva festa major només 5 dies (un llarg cap de setmana, es diu) Segons l’opinió generalitzada, més que suficients.
Desgraciadament, en temps de crisi, encara que els retallades acabin afectant a totes les àrees, les que en surten més perjudicades són les de cultura i festes.
L’any 2006 a Amposta va ser la Capital de la Cultura Catalana (amb el lema “Pont de la Cultura Catalana, encara usat per la regidoria de Cultura i Festes), la qual cosa va permetre fer tot un seguit d’actes i espectacles com mai s’havia vist. Des de la regidoria de Cultura no es cansaven de dir que la voluntat era la consolidació de bona part d’ells, els més emblemàtics. Però quina ha estat la realitat? A hores d’ara d’aquell bagatge que va suposar la capitalitat cultural (si és que mai en va haver), s’ha perdut quasi que tot, tret d’algun acte de petit format i fer per a un tipus determinat de gent, com ara la trobada d’escriptors ebrencs. Però els de gran format, el que van dirigits al “gran públic” no ha quedat res de res. De fet aquell any tampoc en hi van haver tants, tal i com ja ho vaig manifestar en el seu dia.
Però a sobre, aquest any, fins i tot ha desaparegut de la programació el cicle de teatre (de teatre i dansa a partir de 2006) Un cicle més que consolidat i que portava molts d’anys fer-se.
La cronologia dels fets (els que jo sé) és la següent. L’actual regidora de Cultura i Festes (que ja ho era l’anterior legislatura) ens va dir que per a la temporada de teatre i dansa de 2011, al no poder-se assumir-ne els cost, es deixaria de portar grups professionals i es convertiria en amateur. El cicle solia començar a finals d’hivern al ritme d’una obra per mes (poc més o menys) i acabava a finals de primavera i, de vegades, a començaments de l’estiu. Se’n solien fer unes 5 o 6 representacions, normalment totes de teatre excepte una de dansa. Per la proximitat de les eleccions municipals i el baix ritme de convocatòries de comissions informatives que hi havia a l’ajuntament ampostí, ningú va preguntar-ne res, però seria bo que des de la regidoria es donessin explicacions precises i no em val només que es justifiqui per la crisi
Sembla mentida que el ministre d’Espanya que ha tingut més èxits en la lluita antiterrorista es vegi esquitxat per un cas que va passar ja fa uns anys justament al cap de pocs dies d’haver-lo escollit com a candidat del PSOE a les properes generals.
El cas “Faisà” (que així s’anomena) es tracta d’un suposat avís al propietari del bar d'Irun del mateix nom per part d’uns membres de la policia espanyola para que advertís a uns membres de la ETA que estaven com a clients d’un escorcoll de la pròpia policia.
El primer jutge instructor del cas, Baltasar Garzon va sobreseure per manca de proves. Mentre, el PP, va estar parlant del cas cada vegada que en va tenir l’oportunitat: tertúlies, debats, entrevistes, etc. El tema es va revifar quan Rubalcaba va sonar amb força que podria ser el candidat socialista.
Ara, amb un altre jutge instructor i quan Rubalcaba només portava 4 dies de candidat oficial, s’ha tornat a reobrir el cas amb la inculpació de diversos càrrecs policial, donant així més “munició” als “peperos” que no van tardar ni un minut en demanar la dimissió de l’exministre de l’Interior.
La meva opinió és que la Justícia no és “cega”. I crec que amb aquest cas es demostra prou clarament que mentre el primer jutge va sobreseure el cas, el segon, Pablo Ruz, va acabar imputant a caps policials.
No conec l’adscripció del jutges instructors del cas (hi ha cinc associacions -jo pensava que tres-, la conservadora Francisco de Vitoria, la progressista Jutges per a la Democràcia i les de “no definits” (o al menys a mi no em consta) l’Associació Nacional de Jutges i l’Associació Professional de la Magistratura), però en quasi tota seguretat el primer pertanyia a Jutges per a la Democràcia i el segon a la Francisco de Vitoria.
Per tant, la Justícia es destapa l’ull dret o l’ull esquerre segons li convingui al jutge de torn. Normalment més cap a la dreta que cap a l’esquerra.
Una de les primeres mesures que sembla que ha pres l’Ajuntament d’Amposta és que els actuals responsables de la Generalitat accedeixin a ampliar la urbanització dels Eucaliptus, situada al delta de l’Ebre, molt prop de la mar.
Quan a principis de la passada legislatura es va aprovar el nou pla general d’ordenació urbanística municipal (PGOUM), un des aspectes que va patir modificacions respecte al redactat original va ser, precisament, les dimensions de creixement de la urbanització del Eucaliptus. El pla contemplava un increment aproximat del 100 % respecte a la superfície existent i els tècnics del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat van considerar que el creixement era desmesurat i ho van fer modificar fins un creixement aproximat d’un 30 %.
Cal dir que el grup del PSC-PM a l’ajuntament, seguint les recomanacions d’alguns arquitectes de la localitat, ja va presentar al·legacions al respecte demanant una rebaixa substancial de la superfície projectada inicialment.
Davant de la nova situació creada a partir de les notícies que van aparèixer ahir en premsa, vaig a fer uns sèrie de plantejaments.
Davant de l’actual conjuntura econòmica i la paràlisi que hi ha al món de la construcció, és necessari projectar (col·loquialment se’n diu “tacar”) una superfície tant gran?
En l’hipotètic cas que els actuals tècnics del PTOP (la majoria deuen de ser els mateixos) accedeixin a la petició de l’ajuntament d’Amposta, van actuar malament fa uns anys o ho estan actuant ara?
Per què tant d’interès per part de l’ajuntament ampostí? És que s’afavoriran els interessos d’algun particular? (No seria el primer cop)
També crida l’atenció que a la web de la Revista Amposta s’ha fet ressò de la notícia puntualment, quan sembla que portava diversos mesos sense actualitzar-se, tal i com informava ahir al seu blog Manel Zaera.
Pel que sembla, al nou equip de govern han canviat cares, però les formes segueixen intactes.
La solució de les solucions a tots els problemes econòmics (i encara més en èpoques de crisi) és apujar els impostos i congelar o rebaixar (com a passat amb els empleats públics) les nòmines.
Són els recursos més fàcils i els que tenen més a l’abast els nostres governs.
La “penúltima” del govern català és apujar el cànon de l’aigua que no és ben bé un impost, però si una taxa, es a dir, cosina germana.
I per què la volen pujar? Per a sufragar l’enorme dèficit que té l’Agència Catalana de l’Aigua (abans Junta d’Aigües) L’ACA ja tenia dèficit molt abans de que els governs d’Entesa governessin la Generalitat.
Recordo que ja fa anys vaig parlar del mateix tema i en aquell temps em queixava i em preguntava el perquè territoris com el nostre on no hi ha grans infraestructures hidràuliques hem d’ajudar a pagar les dessaladores i les interconnexions de xarxes que s’han dut a terme en els darrers anys.
I avui m’ho torno a preguntar. Per què? (i no vull semblar-me a aquell personatge portuguès del qui no vull reproduir-ne el nom)
L’increment proposat és de 3 euros trimestre (o sigui 500 pessetes) Dit així sembla poc, però és que si vas sumant amb tots els que s’ha apujat i tot els que se’ns hauria hagut d’apujar i que també s’ha abaixat o congelat (torno a parlar de sous) podem trobar-nos amb alguna sorpresa desagradable. És el que és coneix com a “pèrdua de poder adquisitiu” i si el ciutadà “perd poder adquisitiu”, acaba per comprar menys i l’economia se’n ressent perquè tothom vent menys i fabrica menys, etc.
I després, com s’ha fet. Segons va denunciar ahir Joaquim Nadal, president del grup socialista del PSC al Parlament, l’increment s’ha fet presentant CiU una esmena als “seus” pressupostos una vegada ja estaven pactats amb el PPC. Sembla una mica rocambolesc...
Així, no es fa estranys que els populars amenacin ara a CiU de no votar els pressupostos sinó retiren l’esmena que fa referència a la pujada del cànon de l’aigua.
Cóm és pot reduir el dèficit de l’ACA? No he de ser jo qui doni la resposta, ja que ni sóc economista ni expert en aquest tipus de coses (bé, com sabeu de fet no sóc expert en res) Però la Generalitat de Catalunya ha de tenir ments molt més brillants que la que ha pensat en pujar el cànon que trobi una solució més idònia.
De totes formes penso què, per a començar, que l’ACA hauria de facturar les seves feines a “preus reals”, tenint en compte tots els components que entren a l’hora de realitzar-se l’obra (treball, estudi, etc.) Després caldria repercutir-ho als usuaris que se’n beneficiïn i no a tots, ja que com passava amb l’alta velocitat (de la que també parlava fa pocs dies) n’hi haurà que mai a la vida se’n veurà beneficiat.
Totes aquestes situacions em donen que pensar que mentre les grans concentracions de gent sempre hi surten guanyant i les àrees metropolitanes disposen de tots els serveis, als territoris allunyats, com les Terres de l’Ebre, cada vegada som més pobres i ningú mai posa solucions als nostres problemes. I si els posen solen ser insuficients i passatgers.
