divendres, 6 d’abril del 2012
RESCATATS PELS MOSSOS
ELS (EXCESSIUS) ERRORS DE RAJOY. Un article del periodista Carlos Elordi
Publicat al Periódico el 4-04-2012.
Quan encara no s'han complert quatre mesos de la seva arribada al poder, el Govern de Mariano Rajoy sembla exhaust i aclaparat per les circumstàncies i per la creixent desconfiança que la seva actuació ha generat. Fins i tot en les seves pròpies files. El PP encara compta amb un enorme capital polític i la seva sòlida majoria no està amenaçada per cap elecció. Però els errors que ha comès en els seus primers passos, a més de condicionar la seva gestió futura, suggereixen que potser no estar a l'altura dels reptes que té al davant.
Que la dreta no tenia un projecte clar de govern, que tota la seva capacitat planificadora es va dedicar a fer fora els socialistes del poder, es comença a confirmar plenament. Perquè una cosa és aprovar reformes i una altra incardinar-les en un missatge coherent que sigui un referent per a l'opinió pública espanyola i per a tots els seus agents socials, que són més que els sindicats i la patronal. I més si algunes d'aquestes reformes han fracassat, com sembla haver passat amb la financera. Si més no, això pensen els banquers espanyols («està inacabada i va sense rumb», ha dit la seva màxima associació corporativa, l'AEB) i les autoritats europees.
No hi ha hagut coherència: Rajoy no ha sabut conjugar la política d'austeritat que se li exigia des de Brussel·les amb el seu interès a guanyar com fos a Andalusia: un objectiu que possiblement va ser un error en si mateix, perquè era molt més difícil d'aconseguir del que insensatament es van pensar els dirigents populars.
El Govern espanyol ha administrat amb poca habilitat les dosis polítiques que una cosa i l'altra requerien. Fins i tot va arribar a disgustar els seus propis votants amb una sorprenent pujada de l'IRPF, es va guanyar l'enemistat dels treballadors amb una reforma laboral que ha anat més enllà del que fins i tot els experts empresarials consideraven necessari i va espantar a tothom proclamant, per justificar les seves retallades, que la situació econòmica era dolentíssima -sense explicar-la- i endarrerint el pressupost.
Això va generar en la gent la convicció que el que venia era terrible i el monstre es va engrandir justament per intentar ocultar-lo. I tot això sense generar ni la més mínima confiança a Brussel·les, on les ridícules anades i vingudes amb els objectius de dèficit s'han interpretat com que l'Executiu espanyol no està disposat a complir el que se li exigeix. Però encara pitjor que la falta de coherència ha estat l'absència de missatge. Rajoy, envanit amb el seu triomf electoral del novembre, es devia pensar que no feia falta. Que a més del poder, havia enfonsat el PSOE en la misèria i que amb això n'hi havia prou. A més, no podia dir la veritat, com Mario Monti la va explicar als italians: que l'economia espanyola estava enfonsada pels deutes -sobretot pels privats, els dels bancs- i per la recessió i que el nostre país podia acabar com Grècia, Irlanda i Portugal, és a dir, intervingut per evitar la suspensió de pagaments.
Perquè dir això, i fer un discurs de «sang, suor i llàgrimes» que li hauria permès una gestió coherent, hauria suposat reconèixer que l'eix de la seva campanya electoral a l'oposició
-el que deia que tots els mals de l'economia eren culpa de Zapatero- era simplement una falsedat. Els seus votants més fidels, que estaven fanàticament convençuts que això era cert, no ho haurien pogut assumir. I Rajoy no es podia permetre el luxe de defraudar-los perquè, malgrat el seu èxit electoral, segueix sense ser un líder carismàtic al qual se li poden perdonar aquestes coses. També es devia pensar que, amb el poder gairebé omnímode de què disposava, se les podia apanyar. Es va oblidar que aquest poder no valia als mercats.
Encara que és una qüestió a part, aquesta autosuficiència irreflexiva també pot explicar el paperot que Rajoy ha fet en les seves relacions amb els nacionalistes catalans. Dins del PP -on es comença a escampar el desànim i s'ha obert una guerra pel poder entre María Dolores de Cospedal, per una banda, i Soraya Sáenz de Santamaría i Javier Arenas, per l'altra, amb denúncies de nepotisme a la premsa per les dues parts- més d'un es pregunta com el seu partit i el Govern poden haver firmat pactes amb un Artur Mas i una CiU que es disposaven a demanar la independència de Catalunya pocs dies després d'haver-los acordat.
Per TOT AIXÒ, el Govern espanyol es troba en aquests moments en una situació difícil. La vaga general, més enllà del seu balanç final, ha tornat a portar a l'escena política la mobilització i la protesta, arraconant una part del sentiment de resignació que semblava haver-se apoderat de les classes populars i amb el qual segurament comptava el Gabinet. La desconfiança en l'Executiu creix fins i tot en els àmbits del més alt poder econòmic. I la possibilitat d'una intervenció estrangera de l'economia es consolida. La pregunta que cal fer-se ara és si Mariano Rajoy reuneix els requisits polítics necessaris per gestionar el país en les circumstàncies que això crearia. Periodista.
(L'acudit també el va publicar el Periódico i és del mestre Ferreres)
dijous, 5 d’abril del 2012
ENCARA NO HEM TOCAT FONS
La crisi tampoc és aliena a les Terres de l’Ebre. Fa un parell de dies ens assabentavem d’una mala notícia: Mercocàmara d’Amposta ha fet concurs de creditors. Segons s’ha dit, aquesta empresa dóna feina a uns 800 treballadors (hi ha pobles que no tenen tants habitants)
Des del meu punt de vista és la pitjor notícia econòmica i laboral des del tancament de la LEAR de Roquetes que donava feina a més de 400 treballadors.
També és una mala notícia para l’agricultura de la zona. Després de tot l’enrenou que hi ha hagut a la cooperativa agrària de l’Aldea, la notícia d’ahir és ploure sobre mullat (i això que és un anys de sequera)
Lluny de millorar, es previsible que la delicada situació de les economies espanyola i catalana, seguirà empitjorant sense remei. Una vegada analitzats pels experts els pressupostos que ha presentat el govern de Rajoy per al 2012, a part de ser els més restrictius que ha presentat mai un estat desenvolupat (l’afirmació no és meva, és d’un prestigiós diari econòmic), sé li troben a faltar mesures que incentivin la creació d’ocupació. Quants aturats va heretar el govern del PP dels seus antecessors? Irremediablement la xifra ha anat augmentat des de que els populars van arribar al poder i, pel que sembla, anirà “in crescendo” encara durant mol de temps més (Mesos, anys? Qui ho sap?)
Pel que sembla, un dels molts perills del primer pressupost del govern de Rajoy és que no es recapti prou. Ahir, durant la seva presentació Montoro ho va deixar clar del tot (per si a algú li quedaven dubtes: “La primera prioritat és el dèficit; la segona és el dèficit i la tercera és del dèficit...”. Cal “complir” amb les exigències europees ... D’acord, però no a qualsevol preu.
El govern popular està tan desesperat que, pràcticament, ho deixa tot a les mans dels “mercats”. Esperen que amb uns pressupostos restrictius, els mercats, ens atorguen més confiança. I si no és així? Ahir mateix la prima de risc va pujar, tot i coneixes els pressupostos. No amem bé. El dèficit públic és la diferència entre els que es recapta i el que es gasta. Per molt que es miri d’estalviar, sinó hi ha ingressos, es corre el perill que no s’assoleixen els objectius fixats.
Per a sortir d’aquesta espiral, l’única sortida és la reactivació de l’economia. Ja sé que és molt fàcil dir-ho i mot difícil d’aplicar. Però també és cert que hi ha molts prestigiosos economistes que apunten altres mesures alternatives. Però “curiosament” no se’ls hi fa cas. Per què? Potser no interessa? M’apunto a aquesta teoria.
Sortir de la crisi no sortirem, la cosa va per a molt llarg, però quan finalment sortirem, tots haurem fet un màster en economia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)