dijous, 19 de maig del 2016
Què sabeu del Maestrat?
Hola de nou, lectors!
En una declaració de principis en el primer escrit publicat a La Veu, de títol «Benvinguts al Maestrat», remarcava la importància que té el fet de mostrar la realitat del Maestrat a la resta del País Valencià, pel profund desconeixement que n'hi ha.
En el subconscient de la societat valenciana hi ha una idea més o menys difusa sobre el Maestrat, en molta part atribuïble al llarg procés de despersonalització i desmemorització històrica que el Maestrat en concret i el País Valencià en general ha patit. Un procés, que amb l'arribada de la democràcia, s'ha accelerat amb les ambigüitats i renúncies del procés preautonòmic, i que encara avui en dia arrosseguem pel fet que ací la Transició encara no ha acabat.
Dit això, exposo tot seguit una sèrie de tòpics vessats sobre el Maestrat, i que solen provindre majorment del centralisme de Castelló i de València i de les seues corresponents elits intel·lectuals:
En una declaració de principis en el primer escrit publicat a La Veu, de títol «Benvinguts al Maestrat», remarcava la importància que té el fet de mostrar la realitat del Maestrat a la resta del País Valencià, pel profund desconeixement que n'hi ha.
En el subconscient de la societat valenciana hi ha una idea més o menys difusa sobre el Maestrat, en molta part atribuïble al llarg procés de despersonalització i desmemorització històrica que el Maestrat en concret i el País Valencià en general ha patit. Un procés, que amb l'arribada de la democràcia, s'ha accelerat amb les ambigüitats i renúncies del procés preautonòmic, i que encara avui en dia arrosseguem pel fet que ací la Transició encara no ha acabat.
Dit això, exposo tot seguit una sèrie de tòpics vessats sobre el Maestrat, i que solen provindre majorment del centralisme de Castelló i de València i de les seues corresponents elits intel·lectuals:
- El binomi Maestrat-Ports, Ports-Maestrat, o «comarques del nord».
Estes paràfrasis no fan res més que emmascarar un profund desconeixement de la realitat de dos territoris com el Maestrat o els Ports, que, si bé és cert que compartixen trets (entre altres la marginalitat) també ho és que tenen dinàmiques diferents. La denominació «comarques del nord» és una proposta que potser en el seu moment tenia la seua acceptació, però a mi personalment em recorda a la de «Levante», o la de «Franja de Ponent» per posar uns exemples propers. L'ús de denominacions geogràfiques sempre tendix a indicar una ubicació respecte de l'altra (la important, la central) i assenyala al mateix temps una dependència.
Estes paràfrasis no fan res més que emmascarar un profund desconeixement de la realitat de dos territoris com el Maestrat o els Ports, que, si bé és cert que compartixen trets (entre altres la marginalitat) també ho és que tenen dinàmiques diferents. La denominació «comarques del nord» és una proposta que potser en el seu moment tenia la seua acceptació, però a mi personalment em recorda a la de «Levante», o la de «Franja de Ponent» per posar uns exemples propers. L'ús de denominacions geogràfiques sempre tendix a indicar una ubicació respecte de l'altra (la important, la central) i assenyala al mateix temps una dependència.
- El Maestrat com a entitat geogràfica
Així és com entitats com el Centre d'Estudis del Maestrat i Maestrat Viu anomenen el territori comprés entre Vistabella del Maestrat, Ares del Maestrat, Atzeneta del Maestrat, Vilanova d'Alcolea, Alcalà de Xivert, Vinaròs i Rossell. Som una comarca històrica, que personalitats de la lingüística, grans patriotes i bons excursionistes com Manuel Sanchis Guarner i Emili Beüt van saber entendre millor que ningú en tota la seua extensió, però aportant-ne cadascú els seus matisos en els seus respectius treballs comarcalitzadors. No m'estendré més sobre això perquè Vicent Sanz ho ha explicat molt bé en el seu escrit«Maestrat Històric».
Així és com entitats com el Centre d'Estudis del Maestrat i Maestrat Viu anomenen el territori comprés entre Vistabella del Maestrat, Ares del Maestrat, Atzeneta del Maestrat, Vilanova d'Alcolea, Alcalà de Xivert, Vinaròs i Rossell. Som una comarca històrica, que personalitats de la lingüística, grans patriotes i bons excursionistes com Manuel Sanchis Guarner i Emili Beüt van saber entendre millor que ningú en tota la seua extensió, però aportant-ne cadascú els seus matisos en els seus respectius treballs comarcalitzadors. No m'estendré més sobre això perquè Vicent Sanz ho ha explicat molt bé en el seu escrit«Maestrat Històric».
- El Maestrat com a territori que mira més a Catalunya
Esta afirmació també denota un cert desconeixement. I dic cert perquè és evident que el Maestrat té més relació amb les Terres de l'Ebre que no la Plana de Castelló. Tenim relació històrica per la Diòcesi de Tortosa, a la qual la major part dels nostres municipis hi van pertànyer fins al 1960, de fet d'altres, els de més al nord, encara hi són. I fins no fa tants anys, molts alumnes dels nostres pobles eren enviats a estudiar al Seminari de Tortosa.
Siga com siga el territori és un continuum, Vistabella del Maestrat i Benassal tenen molta relació amb l'Aragó, Ares del Maestrat amb els Ports, Traiguera amb Ulldecona, Vilanova d'Alcolea i Alcalà de Xivert amb la Plana. Però, tanmateix la parla definitòria encara la conservem (la -o de la 1a persona del present d'indicatiu). El Maestrat ocupa una posició geoestratègica privilegiada entre València i Barcelona, la qual rep el nom de «terres de cruïlla», atesa la nostra ubicació de territori frontissa. Tanmateix, esta importància no està plasmada en les infraestructures ferroviàries ni viàries, les quals estan més orientades cap al centralisme de Castelló i València, respectivament, que no a vertebrar de sud a nord el Maestrat, donant-nos eixida fàcil a Europa. En este cas, és paradigmàtic i frustrant comprovar com passen els anys i l'autovia del Maestrat, la CV-10, de Vilanova d'Alcolea-la Jana-el Perelló, continua en projecte, i com l'autopista AP-7 continua sent de pagament com a mínim fins al 2019, malgrat la saturació i els morts de l'N-340 per la costa. Possiblement podríem mirar més a Catalunya i a Europa si tinguérem les inversions adients en infraestructures.
Esta afirmació també denota un cert desconeixement. I dic cert perquè és evident que el Maestrat té més relació amb les Terres de l'Ebre que no la Plana de Castelló. Tenim relació històrica per la Diòcesi de Tortosa, a la qual la major part dels nostres municipis hi van pertànyer fins al 1960, de fet d'altres, els de més al nord, encara hi són. I fins no fa tants anys, molts alumnes dels nostres pobles eren enviats a estudiar al Seminari de Tortosa.
Siga com siga el territori és un continuum, Vistabella del Maestrat i Benassal tenen molta relació amb l'Aragó, Ares del Maestrat amb els Ports, Traiguera amb Ulldecona, Vilanova d'Alcolea i Alcalà de Xivert amb la Plana. Però, tanmateix la parla definitòria encara la conservem (la -o de la 1a persona del present d'indicatiu). El Maestrat ocupa una posició geoestratègica privilegiada entre València i Barcelona, la qual rep el nom de «terres de cruïlla», atesa la nostra ubicació de territori frontissa. Tanmateix, esta importància no està plasmada en les infraestructures ferroviàries ni viàries, les quals estan més orientades cap al centralisme de Castelló i València, respectivament, que no a vertebrar de sud a nord el Maestrat, donant-nos eixida fàcil a Europa. En este cas, és paradigmàtic i frustrant comprovar com passen els anys i l'autovia del Maestrat, la CV-10, de Vilanova d'Alcolea-la Jana-el Perelló, continua en projecte, i com l'autopista AP-7 continua sent de pagament com a mínim fins al 2019, malgrat la saturació i els morts de l'N-340 per la costa. Possiblement podríem mirar més a Catalunya i a Europa si tinguérem les inversions adients en infraestructures.
- El Maestrat com a territori idíl·lic
Curiosa afirmació, però certa, escoltada i vista en comentaris o actituds paternalistes de la gent de la cultura de Castelló o de València. La mirada que tenen cap al Maestrat no sol anar més enllà d'allò típic, banal, rural, més en consonància amb la visió d'un territori agrest, perdut, on la gent que l'habita són uns herois que lluiten contra la modernitat. El Maestrat és molt divers, tant que faria innecessàriament llarg l'escrit, però per damunt de tot, la seua gent no necessita el paternalisme de ningú, tenen l'orgull propi de fer vida on han nascut, de respirar el mateix alé del primer dia de vida, de xafar la mateixa terra que treballen, i el millor de tot, de fer-ho amb el millor dels seus somriures cada dia que s'alcen del llit, sense les comoditats de la ciutat, plens d'esperit, emoció, il·lusió i ganes de viure. El Maestrat no necessita gent que vulga fer la jubilació daurada a un mas, necessita gent que hi vulga viure i que se l'estime. Cal tindre respecte i el cor obert cap al Maestrat. Res més.
Curiosa afirmació, però certa, escoltada i vista en comentaris o actituds paternalistes de la gent de la cultura de Castelló o de València. La mirada que tenen cap al Maestrat no sol anar més enllà d'allò típic, banal, rural, més en consonància amb la visió d'un territori agrest, perdut, on la gent que l'habita són uns herois que lluiten contra la modernitat. El Maestrat és molt divers, tant que faria innecessàriament llarg l'escrit, però per damunt de tot, la seua gent no necessita el paternalisme de ningú, tenen l'orgull propi de fer vida on han nascut, de respirar el mateix alé del primer dia de vida, de xafar la mateixa terra que treballen, i el millor de tot, de fer-ho amb el millor dels seus somriures cada dia que s'alcen del llit, sense les comoditats de la ciutat, plens d'esperit, emoció, il·lusió i ganes de viure. El Maestrat no necessita gent que vulga fer la jubilació daurada a un mas, necessita gent que hi vulga viure i que se l'estime. Cal tindre respecte i el cor obert cap al Maestrat. Res més.
El Maestrat escriu el seu relat, de la mateixa manera que al Sud, la gent d'El Tempir d'Elx, també ho fa. Cadascú a la seua manera però amb la voluntat ferma d'influir en la societat valenciana trencant tabús. Al Maestrat el 21 de maig tenim una cita amb la nostra gent, amb els Premis Maestrat Viu, un acte fet des del Maestrat i per a la gent del Maestrat: la nostra gent, els nostres ambaixadors, els nostres referents.
Espero no haver-vos avorrit gaire. Fins una altra companys!
Pau Fabregat Beltran
dimecres, 18 de maig del 2016
VÍCTIMES I AGRESSORS
L’agressió d’una família de la Ràpita a dues membres de l’associació pro defensa dels animals Anima Naturalis a Mas de Barberans ha encès un debat entre taurins i detractors dels bous que portava temps adormit. Només quan hi ha incidents (de la mena que sigui) sé sol parlar d’oportunitat o no de suprimir els bous, sobre tot d’aquelles modalitats que són més polèmiques: els embolats i capllaçats.
Dissabte passat el Periódico de Catalunya va publicar la carta d’un jove ramader ampostí on deia sentir-se víctima de la tensió que hi ha entre Catalunya i Espanya d’ençà del frustrat intent de tenir un nou Estatut promogut, com tots sabeu, pel President Pasqual Maragall. Aquesta carta, en versió ampliada, la podeu llegir a la versió digital del Periódico (els que hem escrit cartes a aquest rotatiu sabem que solen retocar-les per adaptar-les a les exigències de l’edició i, de vegades, sé li treuen parts que l’autor –ho dic per mi- consideren importants, la qual cosa fa que pugui variar substancialment el sentit de l’escrit) No crec que sigui el cas. Aquesta carta va ser compartida a les xarxes socials i fins i tot lloaven el seu contingut i redacció.
Tot i que sóc lector (i subscriptor) del Periódico, de no haver-se compartit a les xarxes, segurament m’hauria passat desapercebuda. Però el fet de compartir-la va despertar el meu interès i la vaig anar a buscar.
El primer que vaig pensar és que quan un té interessos econòmics a un sector no pot, de cap de les maneres, ser neutral. Potser diré un disbarat, però segurament els fabricants d’armes estan a favor de les guerres...
Acte seguit em va cridar poderosament l’atenció quan diu sentir-se’n víctimes de la tensió que hi ha entre Catalunya i Espanya (entre independentistes i els que sé senten més espanyols)
És evident que cadascú pot opinar el que vulgui segons les seves creences i conviccions (encara que no sempre és així) Només faltaria que una persona com jo que cada dia expresso la meva opinió a través de les xarxes estigués en contra de la llibertat d’expressió de qualsevol ciutadà.
Però des del meu humil punt de vista, dir això és mesclar naps i cols. Sovint dic que independentista i del Madrid és incompatible, encara que només sigui pels valors contraposats que defensen aquells que volen una Catalunya fora d’Espanya i la ideologia (que va molt més enllà del futbol) que caracteritza l’equip de la Capital i Cort. Tot i això hi ha gent que es declara obertament independentista i del Madrid, per tant, també es possible (per què no?) trobar independentistes a qui els entusiasmi la festa dels bous.
Fa dos o tres anys vaig escoltar un debat que es va fer a la Cadena Ser en un dels programes emesos des de l’emissora territorial de les Terres de l’Ebre. Entre d’altres, al debat hi van assistir el que era en aquella època regidor de bous d’Amposta i un masdenvergenc contrari als bous. El masdenvergenc va fer una afirmació que sempre he recordat i comparteixo: les penyes taurines són un grup de pressió que ningú vol tenir en contra.
Durant els 8 anys que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta es van passar pel Ple la memòria dels actes taurins de l’any anterior. S’aprovaven per unanimitat de tots els grups sense dir ni piu... Tot i que segurament n’hi havia més d’un que hauria discrepat del seu contingut. Però a Amposta els bous han estat el centre de la festa durant molts anys i als boveros se’ls hi ha donat molta força.
Acabaré amb una anècdota que va passar l’any 1986 quan encara no vivia a Amposta. Josep Maria Simó n’era l’alcalde en aquella època i tot i que els aficionats als bous li reclamaven que se’n fessin més dies, es va mostrar intransigent.
Un dels darrers actes de les festes majors era el cosso iris. Abans de sortir les carrosses, els aficionats als bous van seure al terra impedint la sortida. S’hi van estar sobre una hora davant la desesperació del públic que es preguntava que passava. De sobte, un dels que portava la veu cantant, va dir:
-Ja n’hi ha prou, ja hem aconseguit l’efecte que buscàvem...
Al maig de l’any següent es celebraven eleccions municipals i Josep Maria Simó va perdre l’alcaldia.
Dissabte passat el Periódico de Catalunya va publicar la carta d’un jove ramader ampostí on deia sentir-se víctima de la tensió que hi ha entre Catalunya i Espanya d’ençà del frustrat intent de tenir un nou Estatut promogut, com tots sabeu, pel President Pasqual Maragall. Aquesta carta, en versió ampliada, la podeu llegir a la versió digital del Periódico (els que hem escrit cartes a aquest rotatiu sabem que solen retocar-les per adaptar-les a les exigències de l’edició i, de vegades, sé li treuen parts que l’autor –ho dic per mi- consideren importants, la qual cosa fa que pugui variar substancialment el sentit de l’escrit) No crec que sigui el cas. Aquesta carta va ser compartida a les xarxes socials i fins i tot lloaven el seu contingut i redacció.
Tot i que sóc lector (i subscriptor) del Periódico, de no haver-se compartit a les xarxes, segurament m’hauria passat desapercebuda. Però el fet de compartir-la va despertar el meu interès i la vaig anar a buscar.
El primer que vaig pensar és que quan un té interessos econòmics a un sector no pot, de cap de les maneres, ser neutral. Potser diré un disbarat, però segurament els fabricants d’armes estan a favor de les guerres...
Acte seguit em va cridar poderosament l’atenció quan diu sentir-se’n víctimes de la tensió que hi ha entre Catalunya i Espanya (entre independentistes i els que sé senten més espanyols)
És evident que cadascú pot opinar el que vulgui segons les seves creences i conviccions (encara que no sempre és així) Només faltaria que una persona com jo que cada dia expresso la meva opinió a través de les xarxes estigués en contra de la llibertat d’expressió de qualsevol ciutadà.
Però des del meu humil punt de vista, dir això és mesclar naps i cols. Sovint dic que independentista i del Madrid és incompatible, encara que només sigui pels valors contraposats que defensen aquells que volen una Catalunya fora d’Espanya i la ideologia (que va molt més enllà del futbol) que caracteritza l’equip de la Capital i Cort. Tot i això hi ha gent que es declara obertament independentista i del Madrid, per tant, també es possible (per què no?) trobar independentistes a qui els entusiasmi la festa dels bous.
Fa dos o tres anys vaig escoltar un debat que es va fer a la Cadena Ser en un dels programes emesos des de l’emissora territorial de les Terres de l’Ebre. Entre d’altres, al debat hi van assistir el que era en aquella època regidor de bous d’Amposta i un masdenvergenc contrari als bous. El masdenvergenc va fer una afirmació que sempre he recordat i comparteixo: les penyes taurines són un grup de pressió que ningú vol tenir en contra.
Durant els 8 anys que vaig estar a l’Ajuntament d’Amposta es van passar pel Ple la memòria dels actes taurins de l’any anterior. S’aprovaven per unanimitat de tots els grups sense dir ni piu... Tot i que segurament n’hi havia més d’un que hauria discrepat del seu contingut. Però a Amposta els bous han estat el centre de la festa durant molts anys i als boveros se’ls hi ha donat molta força.
Acabaré amb una anècdota que va passar l’any 1986 quan encara no vivia a Amposta. Josep Maria Simó n’era l’alcalde en aquella època i tot i que els aficionats als bous li reclamaven que se’n fessin més dies, es va mostrar intransigent.
Un dels darrers actes de les festes majors era el cosso iris. Abans de sortir les carrosses, els aficionats als bous van seure al terra impedint la sortida. S’hi van estar sobre una hora davant la desesperació del públic que es preguntava que passava. De sobte, un dels que portava la veu cantant, va dir:
-Ja n’hi ha prou, ja hem aconseguit l’efecte que buscàvem...
Al maig de l’any següent es celebraven eleccions municipals i Josep Maria Simó va perdre l’alcaldia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)