 |
| De Faro a Diari de Tarragona. |
Recentment s’ha fet públic que un jutge ha demanat al PP que dipositi 1,2 milions d’euros de fiança sota l’amenaça de que si no ho fan, els hi embargarà la seu del carrer Gènova. Tot indica que el PP té el coixí suficient per a pagar-la.
A partir de l’any 2008 quan de forma oficiosa va començar la crisi fins l’actualitat, quan encara no mon hem sortit, han sigut molts els personatges que per unes coses u altres s’han convertit en protagonistes. Però també ho han segut dos partits: el PP i CDC. Tots dos partits han estat declarats per la Justícia com beneficiaris a títol lucratiu de tots els tripijocs que feien alguns dels seus dirigents. Feien o deixaven ver que bé a ser el mateix, perquè tan és aquell que ho fa com el que ho consent o fins i tot, mana fer-ho. Per ètica, per decència, per honradesa, tots aquells polítics que s’han vist esquitxat (per activa o per passiva) en algun cas de corrupció haurien de dimitir i retirar-se a meditar a una muntanya allunyada de la civilització. No, no estic pensant en cap en concret, però si insistiu us donaré noms: Mas, Rajoy, Aguirre, Camps, Barberà, Fabra (Quin Fabra? Qualsevol Fabra), Matas, Pujol (aquest ho té més fàcil), Chávez, Griñán, Urdangarín, Gómez de la Serna, Gonzalo de Arístegui, Martínez Pujalte, Juan Cotino, Ricardo Costa, Ignacio González, Francisco Granados, Rus, Sonia Castedo i un llarg etcètera que evidentment no es pot reproduir.
Tots aquest protagonistes amb l’ajuda inestimable de personatges com Correa o Álvaro Pérez, el Bigotes i innumerables empreses normalment relacionades amb la promoció i construcció d’habitatges i obra pública van saquejar descaradament diner públic d’aquelles administracions i banca que controlaven. Recordeu que una gran part de les Caixes d’Estalvis pertanyien a les diputacions provincials. A València de les 3 grans entitats financeres que hi havia no en queca cap. Banc de València va ser absorbit per la Caixa, Bancaja es va integrar a Bankia i la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (la CAM) per la seva part al Banc de Sabadell. Aquestes entitats financeres, com Caja de Castilla la Mancha i tantes d’altres van ser desballestades pels polítics que les controlaven directa o indirectament. I a sobre l’Estat va haver d’injectar 40 mil milions de diner públic. D’això se’n diu: No vols caldo? Pren-ne dues tasses! O una frase molt més vulgar: cornut i paga el beure! Vull dia amb això que els ciutadans d’aquest país hem estat saquejats dues vegades: per aquells que han robat sense immutar-se el més mínim i pel govern de l’Estat que diners que hauria pogut destinar a construir infraestructures necessàries, a la sanitat, a l’educació, a la seguretat ciutadana o a polítiques actives d’ocupació ho va haver de fer per a tapar l’enorme esvoranc financer que es va produir al llarg d’aquests darrers anys.
Tota aquesta situació segur que a tu, com a mi, t’indigna. En canvi sembla que n’hi ha molts que lluny d’indignar-se segueixen votant a aquells que han fet esforços enormes per a que el país es trobe allà on està. Recordo que el passat 20-N el partit més votat va ser el PP i totes les enquestes indiquen que ho tornarà a ser el 26-J. Després de les darreres generals algú va dir que si fóssim dinosaures votaríem al meteorit que els va extingir. Una de les frases més encertades que he escoltat mai.
Però de tota aquesta situació, sabeu què és el que més m’indigna? Dues coses són les que més m’indignen: què diguessin que vivíem per sobre de les nostres possibilitats quan ells gràcies al que robaven vivien com mai havien somiat fer-ho i que sortissin pels mitjans de comunicació a donar-nos lliçons de moral i explicar-nos els honrats que eren i el molt que treballaven pel nostre benestar.
Per mi, tots aquests personatges que he esmentat (i molts d’altres que no ho he fet per manca de memòria, espai o temps), se’n poden anar tots a fer punyetes (o alguna cosa molt més grossa!)
