Las letrinas de Rajoy

FERNANDO LÓPEZ AGUDÍN

 Rajoy no puede decir lo que dijo el emperador Vespasiano a su hijo Tito, cuando le reprochaba haber creado un impuesto sobre las letrinas de Roma, pecunia non olet. El olor de las letrinas de la Moncloa es espantoso. Tanto, que el Partido Popular debería llevar a su campaña electoral  del 26 de junio aquel eslogan con el que la Democracia Cristiana, según la opinión pública italiana, vencía en las urnas: Coprire il nasso e votare D.C. Traducido aquí y ahora, Tapa la nariz y vota Partido Popular. Nunca tantos robaron tanto en tan poco tiempo como lo han hecho los dirigentes de la formación conservadora.

La corrupción es uno de los graves problemas de Rajoy. Tras haber derrotado políticamente a Rivera, dándole toda una lección de saber hacer durante este último trimestre, a duras penas va a poder  rentabilizar electoralmente este triunfo político. No es Unidos Podemos, que amenaza con expulsarle de la Moncloa, quien huele mal —según la caverna mediática—,  sino que el tufo le alcanza a él y a una buena parte de los que le rodean. El continuo goteo judicial que cae sobre el PP es insoportable, y tan solo la no menos insoportable levedad de Sánchez ha conseguido mantenerle como presidente de gobierno en funciones. Pero ahora toca volver a las urnas, con unos sondeos que muestran cómo Garzón e Iglesias podrían ser la primera fuerza en votos.

La gran contradicción conservadora de Rajoy es que la inmensa mayoría de los españoles no tienen nada que conservar. Más de tres millones de ciudadanos, según estadísticas oficiales, han sido expulsados de la clase media. El Partido Popular ha bombardeado su propia base social. Cuando uno de los suyos, el presidente de la patronal, afirma que el trabajo fijo es un concepto del siglo XIX, se convierte en uno de los más eficaces activistas de Unidos Podemos. El PP ya no se enfrenta a una mera alternancia, como ha venido ocurriendo desde 1977, sino a una potente alternativa con capacidad de atraer como un imán a los apestados por las letrinas de Rajoy.

La angustia de los sobrecogedores de la Moncloa les conduce a la criminalización de Unidos Podemos. Así extraen del baúl de los recuerdos familiares —olvidando que el comunismo se hundió hace más de un cuarto de siglo— toda la muy anacrónica parafernalia franquista, al grito de ¡que vienen los rojos! aplicado a los morados. Puede que aún asusten a los más viejos del lugar, pero no a la mayoría social, sobre todo los jóvenes, que sufren hoy todos esos males que les anuncian para mañana si votan a la alternativa socialdemócrata. Ya no vivimos bajo la guerra fría, la Unión Soviética no existe y el PC es hoy un ordenador. Ese museo de los horrores que describen es el que viven ya la mayoría de los españoles bajo Rajoy y vivirían igualmente bajo Rivera.

Esta disparatada campaña de calumnias sin fin, que tiene como objetivo el socializar la máxima Coprire il nasso e votare PP, se irá incrementando en la medida que se recorra la cuenta atrás hacia las urnas del 26 de junio. Van a por el voto útil de la derecha, para que regrese a Rajoy tras la juerga pasada con Rivera, sin complejos de ningún tipo, como diría Aznar. Nos hemos pasado metiendo la mano en la caja, pero no metamos la pata dejando pasar a quienes nunca hemos dejado pasar, es la profunda reflexión de la Moncloa. A minuto y medio estamos de que clamen contra Albert Rivera como marca blanca de Unidos Podemos, a fin de exprimir al máximo el zumo electoral de la naranja de Ciudadanos.

Pero además, una vez que Rajoy y Rivera vean que no les salen los números de las urnas, buscarán establecer un cordón sanitario sobre Garzón e Iglesias, demonizando aún más a Unidos Podemos  Visto el éxito que obtuvieron durante el triste último trimestre, en el que lograron impedir un pacto progresista, necesitan ahora presionar más  a Pedro Sánchez para que continúe huyendo de sus aliados naturales y vaya  hacia una alianza contra natura con PP y Ciudadanos, que termine por bloquear la alternativa progresista, como se bloqueó en Italia a lo largo de casi medio siglo. No les va a ser nada fácil, porque como observaba el pionero de la Gran Coalición, Felipe González, vamos a un mapa italiano sin italianos. Matización que explica el avance progresivo de Unidos Podemos.

Tortosa, allà al mig

Josep-Lluís Carod-Rovira

 «Gent mobilitzada contra el transvasament del riu i que sap que, després de caure, el gest més noble és no defallir, sinó tornar-se a aixecar. Aquesta és la Tortosa que m’estimo. I aquesta Tortosa, avui, és majoria»

Entre Barcelona i València, entre Tarragona i Castelló, hi ha les Terres de l'Ebre, amb Tortosa com a principal referent històric, polític, econòmic, cultural i religiós. No són unes terres i una capital qualssevol, sinó amb una identitat ben característica en el conjunt del país. Per a comprendre'n millor la fesomia hi ha dos textos que poden ajudar-hi, curiosament tots dos d'autors flixancos, al límit nord-occidental de la regió, circumstància que potser els dóna una certa perspectiva diferenciada. Es tracta de Terres de l'Ebre:frontera o frontissa?, de Xavier Vega, publicat al darrer número de la revista digital divÈrsia (UPF), d'accés lliure i gratuït a la xarxa, i que em consta que ara Vega prepara en forma de llibre ja més reelaborat,  així com de l'obra "Conflicte i violència a l'Ebre", de Josep Sànchez Cervelló, treballs molt documentats ambdós. La seva lectura, segurament, podria ajudar a entendre algunes raons profundes d'allò que ha passat a Tortosa el darrer dissabte de maig, en particular a aquelles persones que s'han permès d'opinar a raig fet sobre el NO majoritari en  el referèndum a treure el monument franquista, sense haver posat mai els peus en sa vida en aquesta ciutat.

Vagi per endavant que el resultat final de la consulta, on set de cada deu tortosins no hi han participat, em desplau enormement, que trobo el monument d'un mal gust sense precedents i amb una significació política originària que el converteix del tot en un símbol rebutjable i que ja fa molts anys que hauria d'haver estat enderrocat. Però no ho ha estat, malgrat que Tortosa ha tingut batlles conservadors i progressistes i que, ara mateix, governin la ciutat dos partits independentistes: CDC i ERC. Com tants altres milers de símbols que recorden la dictadura, arreu del país, el monument en qüestió hauria d'haver estat abatut o desmuntat ja a la primera legislatura municipal democràtica, començada el 1979. Però no ho va ser. I  continua allà on l'inaugurà Franco en persona el 1964, el mateix any que tots, tots els municipis de Tarragona, van nomenar-lo batlle "honorari i perpetu", per indicació del governador civil de torn, com va passar també en altres municipis i diputacions. Com és possible, doncs, que divendres, el consistori tortosí acordi per unanimitat de retirar-li el títol al dictador i l'endemà, batlle i mig equip de govern inclòs, la ciutat hi voti en contra?

No ho explica prou l'afirmació que molta gent d'esquerres i les generacions més joves no van anar a votar i, per contra, sí que van fer-ho els electors de més edat. Ni tampoc que, tot i ser important, el posicionament públic del batlle a favor de mantenir-lo fes decantar l'opinió de molta gent. En realitat, estic convençut que els partidaris del manteniment per motius d'identificació política amb la ideologia franquista constitueixen una ínfima minoria dels que s'han expressat per aquesta opció, per més que, com era d’esperar, la Fundación Francisco Franco en reivindiqui el resultat. Són molts més els que han optat per no eliminar del seu paisatge urbà allò que ja fa 52 anys que hi és i que han vist tota la vida. I pensant potser que, 41 anys després de la mort de Franco, tan dolent no deu ser el conjunt monumental quan resulta que cap ajuntament democràtic no ha defensat mai la idea de llevar-lo d'on ara és. Per costum, per por als canvis vistos formalment com a massa radicals, per desinformació, per influència de persones de perfil democràtic indubtable, el cert és que el monument es quedarà on ha estat sempre fins ara, de moment. Però ens equivocaríem si confonguéssim els termes de la votació. No es tractava de mostrar el suport a un retorn al règim dictatorial franquista o bé de fer costat al sistema democràtic. Es votava –i no era poca cosa- si es mantenia al seu lloc o no un monument concret i, cas de mantenir-l’hi, si se’n reinterpretava el sentit, lluny del seu caràcter originari.

Hi ha, però, una altra motivació subjacent en l'estructura mental profunda de l'electorat tortosí. En una ciutat i una regió que se senten tradicionalment lluny dels centres de decisió política i sovint abandonades per aquests, avesades que altres decideixin sempre per elles, no és estrany que, a l'hora de votar, hagin optat per expressar un sentiment de rebuig cap al fet que, de fora estant, se'ls indiqui què cal fer i què és correcte de votar. No han acceptat, doncs, que d'altres decideixin per ells. I algunes reaccions de menyspreu paternalista cap als tortosins, passat el referèndum, no fan més que reforçar aquesta actitud i aquest sentiment. Han tornat, doncs, els tòpics de la "quinta província" o l'afirmació "ni catalans, ni valencians:tortosins!', manifestació, de fet, de la impossibilitat d'establir fronteres identitàries entre una mateixa gent.

El problema rau en el fet, precisament, que la continuïtat del monument allà on Franco el situà no afecta només els tortosins, sinó el conjunt de catalans. I el tòpic de la Tortosa carca, conservadora, carlina, de dretes, clerical, tancada, caciquista, no es desfà pas amb resultats com aquests. La Tortosa de Joaquim Bau ja no existeix. I el caudillo jeu sota una llosa. En realitat, però, el monument encara hi és per la incapacitat de les institucions democràtiques d’haver fet, en el seu moment, tot allò que calia fer. La por, la falsa prudència, els dubtes, la desinformació, la voluntat de reconciliació civil, més sincera en una banda que en una altra,van condicionar el trànsit de la dictadura a la democràcia que tenim ara. La famosa transició espanyola va ser això i ningú no va anar mai a la presó pel fet de ser franquista, ni mai va ser objecte de cap represàlia per aquest motiu. Ministres i procuradors en corts del franquisme es van escarxofar, amb comoditat, a les corts de la democràcia i els seus noms, al costat dels d’alguns militars colpistes, indiquen encara carrers i places, en molts indrets d’Espanya. I ara en paguem les conseqüències. L’estàtua eqüestre de Franco, aquí a València, i allà a Madrid, fa quatre dies que s’ha tret i, encara, es va haver de fer de nit, talment una acció clandestina, però protagonitzada per les institucions democràtiques.

Ignoro si el pas del temps farà possible que un monument al mal gust de 45 metres d’alçada sigui reinterpretat en un sentit totalment distint al d’aquells que van instal·lar-lo, al mig del riu. Desitjo, amb una càrrega enorme d’escepticisme que així sigui, encara que el meu desig, com diria Olga Xirinacs, només sigui “la fràgil esperança del poeta”. Recordo un museu a l’aire lliure, als afores de Budapest, on s’exhibien al públic els monuments mastodòntics alçats en terra hongaresa durant els anys del comunisme més asfixiant. El més lògic hauria estat fer el mateix amb el de Tortosa, museïtzar-lo i aprofitar-ho per explicar a les generacions que no van conèixer la dictadura tot allò que va significar de sanguinari per a la població, la cultura i la llibertat. Llavors seria un monument alçat contra la desmemòria i contra l’ambigüitat o la banalització davant el franquisme. Els carrers de Tortosa, que tants i tants cops s’han omplert de crits recordant que l’aigua és vida, tindrien, llavors, el record que el franquisme va ser la mort de moltes coses. I que ja forma part del passat.

Per això em quedo amb una altra Tortosa, més propera segurament al 70% dels tortosins d’avui que va preferir no anar a votar. La Tortosa del Cristòfor Despuig de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, on afirma: “No he volgut escriure l'obra en llengua castellana per no mostrar tenir en poc la catalana i també per no valer-me de llengua estranya per a defensar i il·lustrar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball, ni tampoc l'he volguda escriure en la llatina, perquè no pareguera ser tan generalment tractada i entesa per los de nostra nació com jo volguera”; la Tortosa republicana i anticaciquista de Marcel·lí Domingo; la del canonge catalanista mossèn Manyà, menhir solitari en defensa del país i la llengua, conegut com “el bisbe de les esquerres”; la Tortosa del rector de Vallfogona i Felip Pedrell: la de Ricard Salvat i Gerard Vergés; la del doctor Jaume Ferran, els pintors Antoni Casanova i Francesc Gimeno i l’escultor Agustí Querol; la Tortosa de la dignitat que va resistir heroicament l’angoixa de la dictadura; la Tortosa de la jota i Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries; la Tortosa de la gent mobilitzada contra el transvasament del riu i que sap que, després de caure, el gest més noble és no defallir, sinó tornar-se a aixecar. Aquesta és la Tortosa que m’estimo. I aquesta Tortosa, avui, és majoria.

41è TALL DE LA N-340. LES CASES D'ALCANAR

BOGAVANTE Y (PRESUNTO) MANGANTE

Una vegada li van preguntar a un a què es dedicava i va contestar:

-Ambulante mangante. 

Va ser una manera d’explicar amb ironia la seva professió. És veritat que els venedors ambulants intenten sempre que poden ensarronar els clients. El límit el sol posar el mateix client, sobre tot quan se’n adona que l’intenten enganyar.
A diferència dels ambulantes, la classe política també intenta ensarronar-nos així que poden, sobre tot quan estan en companya què és quan prometen moltes coses que saben que no podran complir, per mirar de quedar bé amb els seus hipotètics votants. Però dels enganys i de les murrieries dels polítics sovint te’n sols assabentar passat molt de temps, segurament perquè amb el polític has confiat o, al menys, t’esperes que sigui honrat. Però desgraciadament els darrers anys se’ns ha demostrat massa sovint que hi ha molt de polític corrupte i això, es vulgui o no, acaba esquitxant fins i tot als honestos. Qui se’n refia ara dels polítics? Desgraciadament hi ha cada vegada més ciutadans que desconfien dels polítics (en general), sobre tot després de veure com han robat a mans plenes.
Ahir es va saber de la imputació (perdó, investigació) de qui va ser alcalde d’Amposta de 2007 a 2015 Manel Ferré conegut popularment com Manolito i des de fa una mica més d’un any pel sobre nom de Bogavante. Segons l’informe dels Mossos (un dels meus informants que me va dir que hi va tenir accés me’l va qualificar de brutal) Manolito hauria cobrat dietes i despeses de desplaçaments de forma irregular per un muntant proper a 24.000€ entre 2010 i 2014. Per alguns dels viatges que va fer a Barcelona va arribar a passar el càrrec fins a 3 vegades! (sempre segons l’informe dels Mossos)
A part d’alcalde d’Amposta, Manolito era el president del Consorci de Salut i Social, la patronal sanitària de Catalunya controlada per Convergència, membre de diversos consells d’administració del sector sanitari (entre ells president del de l’Hospital d’Amposta) i d’altres ocupacions menors.
Les CUP d’Amposta van estar anys preguntant quins sous tenia Manolito... Però mai van obtenir la més mínima resposta. A la web de l’Ajuntament es va obrir un portal de la transparència, però jo el qualificaria (al menys en els seus inicis) de la poca transparència ja que les coses importants (els sous que percebien els regidors) no constava en lloc.

Al poc de conèixer-se la notícia de la imputació, vaig rebre 4 missatges al mòbil de 4 persones diferents per a informar-me de la notícia. A tots els hi vaig fer la mateixa pregunta (amb sarcasme): Investigat vol dir imputat? Un d’ells em va contestar: Imputat vol dir lladre!
La prudència i l’ètica fan que fins a que hi hagi una sentència en fer per part dels jutjats i tribunals es parli de presumpte (d’aquí que ho hagi posat al títol), però com deia l’altre dia, érem molts els que intuíem que a Amposta s’hi van estar fent moltes irregularitats durant massa temps.
Si ho recordeu, els mesos anteriors a les eleccions municipals del 24 de maig de l’any passat, hi va haver una frenètica campanya a les xarxes socials per a posar en evidència la mala praxi de CiU a l’Ajuntament d’Amposta. La campanya va tenir diversos fronts i moltes mans executores. Una de les coses que va tenir més repercussió van ser els memes de Manolo Bogavante (ja que per aquell tems ja es coneixia que Manolito acompanyat d’una regidora del seu equip de govern havia passat l’Ajuntament el càrrec d’un dinar on havien degustat aquest crustaci (llamàntol en català)
Fa anys (jo diria que 13), després de l’enèsima majoria absoluta de CiU a Amposta, un votant d’ERC va dir-me que si ell fos de CiU aniria pel carrer escopint a la gent:

-A Aquest poble, facin el que facin, la gent els vota igual –va sentenciar-.

Sembla ser que les tornes s’han girat i aquells que no escopien perquè no els hi va donar la gana fer-ho, potser a partir d’ara s’hauran d’acostumar a que quan vagit pel carrer la gent els hi digui:

-Lladre! (o mangante!)

Lladre és aquell que roba, però encara és més lladre aquell que roba diners dels ciutadans per gastar-se’ls en àpats ostentosos i tota mena de capritxos i potser algun vici (fixeu-vos en el sumari de la Púnica)  

http://www.aguaita.cat/noticia/6483/exalcalde/amposta/manel/ferr/investigat/cobrament/fraudulent/prop/24000/euros/dietes

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/informatius-catalunya-radio/lexalcalde-damposta-manel-ferre-hauria-cobrat-24-000-euros-en-dietes-de-forma-fraudulenta/audio/923725/

http://www.vilaweb.cat/noticies/lexalcalde-damposta-manel-ferre-investigat-pel-cobrament-fraudulent-de-prop-de-24-000-euros-en-dietes-2/

http://www.aguaita.cat/noticia/6500/ajuntament/amposta/es/personara/cas/dietes/manel/ferr