SISCU BAIGES
Periodista
Es calcula que la final de la Lliga de Campions europeus de futbol (la Champions) va tenir una audiència de 350 milions de persones arreu del món. Aquesta quantitat és més de tres vegades superior a l’audiència de la Super Bowl de futbol americà als Estats Units. A l’estadi de Santa Clara, a Califòrnia, abans que els Broncos de Denver guanyessin els Panthers de Carolina van actuar Bruno Mars, Beyoncé i Coldplay. A l’estadi de san Siro, a Milà, Alicia Keys i Andrea Bocelli van cantar abans que el Reial Madrid s’endugués la copa de la Champions davant l’Atleti.
A cap dels dos espectacles, però, es va realitzar un minut de silenci amb els jugadors damunt la gespa, a punt de començar l’enfrontament definitiu.
HI ha un munt de raons per convocar aquest minut de reflexió. La mateixa setmana que s’ha estat parlant de tots els detalls previs a la final futbolística europea, centenars de persones han mort ofegades al Mediterrani intentant arribar a l’Europa que organitza aquest esdeveniment.
Probablement, alguna de les persones que ha perdut la vida en el viatge arriscat a l’altra banda del Mediterrani duia posada una samarreta del Reial Madrid o d’algun dels altres equips que participen a la Lliga de Campions.
Hauria estat tot un detall que abans que la pilota comencés a rodar, els 350 milions d’espectadors i espectadores tinguessin un minut de temps per pensar en la contradicció que suposen aquestes dues realitats: la festa esportiva i la tragèdia humanitària. Totes dues amb Europa de fons.
No es tracta d’aixafar la festa a ningú. Es tracta de creure en una societat, en una Europa on la diversió d’uns no queda entelada pel patiment d’uns altres. Que, al final, la societat de la concòrdia, de la humanitat, de la solidaritat, triomfarà sobre la de la competència, els diners i la insolidaritat. Encara que sigui a la tanda dels penals.
