FOTOS FIRATOTS III

No son recortes, son reformas

Jorge Moruno

“Los príncipes no sólo rompen las promesas forzadas en cuanto deja de ejercerse la fuerza, sino que tampoco observan las demás promesas cuando desaparecen las causas que les empujaron a hacerlas”.  Maquiavelo
Se le suele criticar al gobierno que utiliza constantemente eufemismos para dulcificar lo que realmente quiere hacer y decir, consiguiendo que el impacto en el corazón de la ciudadanía sea menor. Creo que las reformas más que recortar transforman. Recortar significa quitar de algo que se encuentra en un mismo plano, recortar viene a ser lo mismo pero con menos presupuesto y con el acceso más limitado. En cualquier caso, seguimos hablando de una misma realidad pero recortada. Esta lectura muestra el punto negativo de un acto, pero no detecta la función en positivo que supone toda la vasta transformación en el orden de las cosas existentes. Pensar en recortes es pensar en la posibilidad de una vuelta atrás a la normalidad conocida: se recorta o se aumenta pero siempre el péndulo gira en torno al mismo eje.
Las reformas que transforman levantan el ancla y sientan las bases, para una mutación sustancial de los pilares que sostienen  nuestro concepto de normalidad. Saldremos de ésta, estamos en un bache, con la que está cayendo y un largo etcétera de chascarrillos que siempre esconden la inocencia de no querer ver que nos encontramos en medio de la transición a un pasaje distinto del capitalismo. Lo que sucede con las pensiones, la educación, la sanidad, la reforma laboral, no se debe a una cuestión de contabilidad, de tanto tienes y tanto gastas. Son en realidad muestras de una misma operación jurídica, ideológica, social y psicológica, que de ninguna manera tiene como objetivo volver atrás cuando se tenga la ocasión, al contrario, busca imponer una cosmovisión y una normalidad totalmente distinta. Partiendo de la destrucción de los derechos se perfila un nuevo modelo de hombre y mujer, que se construye acorde a los tiempos acelerados impuestos por el régimen de las finanzas.
Naturalizar la culpa del fracaso y la pobreza, amplificar la búsqueda de competencia y del éxito, precisa también de un cambio radical en la forma y la función que cumple la maquinaria estatal: se vacía de un tipo de características y se llena con otras de orden diferente. Todas las instituciones trabajan en facilitar el traspaso de la riqueza colectiva, ya sea pública como las pensiones o común como las costas, a manos de la especulación financiera bajo el imperativo de sacar unas cuentas que lejos de ser técnicas, destilan ideología por todos los poros.
En esta tesitura apelar al consenso, a la posibilidad de negociar algo no solo resulta imposible, también  es hacer el ridículo hasta límites insospechados. Son como los vagabundos que se pasan día y noche esperando a que llegue un tal Godot, pero eso nunca sucede ni va a suceder. En lugar de sentarse en las mesas de expertos para legitimar las barbaridades del gobierno creyendo que existe algo llamado pacto social, deberían estar organizando comedores populares en las plazas de cada ciudad y llamando a la desobediencia masiva. Hasta ahora todo va bien parecen pensar algunos; pero todos sabemos que lo importante no es la caída, sino el aterrizaje.

QÜESTIÓ D’OUS

Segurament ho havia escoltat alguna vegada, però no ho recordo amb exactitud. Resulta ser que un dels lleons que hi ha a la porta principal del Congrés dels Diputats, la que només sobre per a les grans ocasions, no te ous. O sigui testicles, collons... M’enteneu?

Explica la història que aquests lleons es van esculpir a partit d’uns canons que va prendre l’exèrcit espanyol al marroquí. El que no sé, és si els hi va faltar un porcí de metall per a completar la seva masculinitat o, simplement, va ser un oblit de l’artista.  

Ara resulta que, per iniciativa del Canal Història, el Festival Iberoamericà de la Comunicació Publicitària, ha donat un premi per a col·locar-los-hi. I es clar, això a mi em genera una sèrie de dubtes. Per a què necessita el lleó els collons si el que té al seu costat també és mascle? O és que ara els hi portaran una lleona per a fecundar? Es pot arribar a fecundar una lleona de metall? O és que té complex d’inferioritat en veure que l’altre té i ensenya els seus atributs a tots els vianants que s’apropen a veure’ls? (em refereixo als lleons, però potser a partir d’ara els ous seran el gran atractiu)

És inert a la condició animal, que els mascles dominants competeixin entre si per una femella o un territori. Sovint, a aquesta lluita de vegades un tant desigual, sé sol resumir de la següent manera: a veure qui la té més grossa o més llarga o qui té més collons... En canvi, la bellesa o lletgesa dels atributs masculins no sol ser important quasi que mai o potser és perquè és molt difícil d'establir quin són bonics i quins lletjos. No? 

Els polítics locals, seguint les tradicions ancestrals, solen rivalitzar entre ells a l’hora d’aconseguir coses que milloren els aspectes de la seva ciutat o poble. Aquestes lluites, de vegades sense gaire sentit, solen causar més mal que bé, però tot sigui per demostrar-li a l’altre que és més home que ell.

Quan veig coses així sento pena per la condició humana i em pregunto el motiu pel qual no hi fiquin més ous a l’hora, per exemple, de treure’ns de la crisi evitant així el patiment de moltes famílies.

FOTOS FIRATOTS II

Sabios y expertos

Moncho Alpuente

No solo es que hayamos vivido por encima de nuestras posibilidades, es que hemos vivido demasiado y si seguimos así no tendremos donde caernos vivos. Nuestra esperanza de vida es insostenible afirman los expertos en recortar las esperanzas ajenas para salvaguardar las propias y lo certifican, desde sus cátedras, los “sabios” llamados a consulta por el Gobierno de la nación. Últimamente, los sabios han dejado sus madrigueras para pronunciarse ante la llamada de los políticos: “No lo digo yo, lo dicen estos señores que han estudiado y saben mucho”, dicen los políticos de turno para acallar el griterío que estamos montando los ignorantes en calles y foros. Coinciden “sabios” y “expertos”en que hay que bajar las pensiones que en lugar de estar conectadas a las veleidades, siempre alcistas, del IRPF pasarán a “indexarse” con la esperanza de vida. “Tenemos dos noticias que darles proclamará el sabio portavoz del comité, una buena y una mala: la buena es que la esperanza de vida de los españoles subió el último año un 1%, la mala es que ese 1% se lo descontaremos de sus pensiones y subsidios”.
Vivir demasiado está cada día peor visto y muchos ancianos empiezan a sentir en el cogote, las miradas desaprobatorias de sus descendientes y allegados, de sus vecinos y de los transeúntes más jóvenes. Por ahora no son mayoría, porque la mayoría sigue cuidando a sus ancianos con mimo y esmero, sobre todo cuando dependen de su pensión y de sus presuntos ahorros, cuando viven bajo sus techos o les usan como avalistas. El problema, uno de los problemas de esa dependencia es que los más jóvenes no acaban de decidir convertirse en emprendedores y emprender un viaje al extranjero en busca de empresa, apuntarse a la movilidad exterior y a la aventura de la emigración que puede ser dura pero siempre encierra buenas lecciones y además se aprenden idiomas.
El paro juvenil se cura con la edad, recordaba el otro día una viñeta de El Roto, el paro de larga duración se cura, o se curaba, con el subsidio de desempleo hasta la edad de jubilación y luego con la pensión. Van escaseando los jóvenes que cotizan a la Seguridad Social, no por indolencia ni acomodo, sino porque no encuentran trabajo. La pescadilla se muerde la cola y los sabios convocados a consulta, los expertos y los asesores no encuentran más soluciones que la cuenta de la vieja. Si bajamos las pensiones, subimos las cotizaciones, y tocamos los impuestos tendremos más dinero para repartir entre los menesterosos, dar independencia a los dependientes y mantener unas pensiones sostenibles y que sostengan.
Los impuestos nos los tocan bastante, “vamos a tocar algunos impuestos” anunció hace poco Rajoy y casi todos comprendimos que “tocar” es subir porque empezamos también a ser expertos en esa jerga eufemística, en esa cháchara incongruente que flexibiliza, desindexa y pospondera, una neolengua orwelliana que aún no tiene diccionarios y que hay que aprender de oído todos los días porque crece y se enrosca y da de comer a centenares de sabios y expertos tertulianos para que nos expliquen lo inexplicable y nos toquen lo intangible.
No hay grandes soluciones pero tenemos en cartera como opciones preferentes, con perdón, los miniempleos, los minisueldos, y los miniciudadanos. Así se desincentivará el paro juvenil, mejorarán las cifras y subirán las ventas de chopped y de pizzas congeladas y los jóvenes agradecidos lo celebrarán en apoteósicos botellones brindando a la salud de los sabios y de los expertos. Los comedores sociales serán de dos tenedores y los albergues municipales de tres estrellas. Pero para eso, vosotros, jóvenes y suficientemente preparados para afrontar la calamidad, tendréis que trabajar más que nadie y cobrar menos que nadie, tendréis que ser austeros y sumisos pero sin perder el optimismo que es patrimonio vuestro, tesoro de la juventud. Hacedlo por vuestro bien, pero sobre todo por el de vuestros padres y abuelos que nunca os han decepcionado (o quizás sí pero no es momento para reprochárselo) y que os han enseñado en el devenir diario como pasar de la nada a la más absoluta miseria. Hacedlo por la familia que siempre sale reforzada de estas pruebas. Abuelos, padres, hijos, nietos, todos unidos junto a la hoguera primigenia en la que arden los muebles del último vecino desahuciado.

FOTOS FIRATOTS I

AMB UN “MEA CULPA” NO N’HI HA PROU

El Fondo Monetari Internacional (FMI) ha reconegut públicament que es van equivocar amb les mesures econòmiques que li van fer aplicar a Grècia, suposadament per a sortir de la crisi. I dic suposadament perquè amb els mesures d’austeritat que els hi van fer aplicar, estava cantat que anaven directament cap al fons.

Davant de situacions com aquesta jo pregunto: Per a què serveixen la majoria d’economistes?

No podem saber com pensa cadascú d’ells, només dels que surten per la televisió o parlen per la ràdio i que solen ser el més mediàtics: Sala Martin, Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Vicenç Navarro, Germà Bel...

Segur que els he escoltat més d’una vegada i també estic segur que la impressió que us heu emportat d’ells ha estat del més variada, ja que els economistes que us he enumerat anteriorment representen diverses doctrines econòmiques i, per tant, la seva opinió sobre l’actual crisi pot arribar a ser del tot divergent.

Dit això (i fixeu-vos el que us vaig a dir ara), no crec que cap d’ells, ni tan sols un neoliberal com Sala Martin, estigui d’acord amb la majoria de les mesures que s’han pres o que volen que s’acabin prenent, com per exemple la revisió dels tipus de l’IVA. Per tant, una pregunta més: Quins economistes assessoren a la Troika? Igual són càrrecs de confiança posat a dit perquè són amics dels qui manen. Ah! Què se’ls hi diu enxufats? D’acord!

Al menys tres dels economistes citats, estarien d’acord que el que estem patint no es una crisi, sinó una ESTAFA. I la prova és que ara s’ha reconegut que es van equivocar amb Grècia i el següent pas serà dir que s’han equivocat en les polítiques que s’han hagut d’adoptar, en general. La prova és que aquells països que han renunciat a aplicar-les i que n’han adoptat unes altres pel seu compte, se’n estan sortit, com per exemple Islàndia.

La meva impressió és que el mal ja està fet i que costarà molts anys poder tornar a uns nivells raonables de benestar. Mireu que ja no dic als nivells que teníem l’any 2007, quan va esclatar la crisi, sinó un nivell aproximat.

Els sacrificis que s’hauran hagut de fer durant tots aquests anys seran descomunals. Això si, uns molt més que d’altres. Hi ha famílies que han de passar amb 400 euros al més i a partir d’aquí seran els serveis socials i les oenegés com la Creu Roja, Càritas, etc. les que s’ocupin de donar-los l’alimentació bàsica de subsistència. Però el més trist de tot és que hi haurà molta gent que, desgraciadament no podran veure el final de la crisi; uns perquè són massa grans per a sobreviure-la i d’altres perquè, desgraciadament, se’ls hi ha fet impossible superar-la i han hagut de prendre mesures dramàtiques. Sí, m’estic referint als suïcidis i fins i tot homicidis.

Evidentment amb entonar el mea culpa no n’hi ha prou! Els culpables haurien de reconèixer l’engany i assumir les seves responsabilitats. Primer, dimitir irrevocablement dels seus càrrecs (independentment si són caps d’estat, ministres o assessors) i l’altra és retornar al poble tot allò que per culpa d’ells han perdut. I si no es pot compensar del dany material i moral al propi individu, que es compensi als seus hereus.      

LA CRÒNICA DEL CAP DE SETMANA

Cap de setmana de Firatots, de la gala d’Ebreliders, d’actuació a Deltebre… Uf! Molta intensitat, potser massa i és que, de vegades, la casualitat concentra tota una sèrie d’actes en poques hores de diferència.

Divendres 7, a les 18:30 inauguració de Firatots, la fira d’entitats que organitza la Federació d’Associacions de Veïns d’Amposta amb Llorenç Navarro com a cara (i cap) visible.

Després de fer un pilar de 4 amb quasi ½ hora de retard sobre l’horari inicialment previst, una part de la colla ens varem desplaçar fins l’Ametlla de Mar per a rebre el premi Ebreliders 2012 en la modalitat de Projecció, Cultural, Ecològica i Popular.

A Firatots hi vaig estar present dissabte i diumenge. Dissabte pel matí acompanyat per diversos integrants de la colla castellera i per la tarda, com que la colla actuava convidada pel Parc Natural del Delta de l’Ebre a Deltebre, més concretament al parc de Jesús i Maria, la presència de Xiqüelos i Xiqüeles va ser minsa. Només em va acompanyar Pili Sales o vaig acompanyar jo a ella.

La tarda de dissabte, Pere Montañana, que era la veu de la ràdio de la fira em va entrevistar com a president de l’associació i més tard, Llorenç Navarro em va requerir per a constituir la Taula d’entitats local, a l’empara del que disposa el Reglament Orgànic Municipal (ROM) La poca presència d’entitats va fer posposar la constitució que, finalment, es va acabar constituint diumenge, nomenant-te representant al president de l’Associació de Veïns de l’Acollidora Àngel Porres. Mentre abandonava a Pili a la seva sort, van passar a fer-li una petita entrevista. No va poder concretar-me quina de les ràdios va ser. Aquesta mateixa tarda es va aprofitar pe a presentar la pagina web de la colla que no potser una altra que:

 

www.xiquelosixiquelesdeldelta.cat

 

A la pagina web s’hi pot trobar, entre altres coses, la programació d’actuacions i assajos, la connexió a la pagina de Facebook i una petita crònica i fotografies dels principals actuacions amb presència de la colla, etc. I una cosa molt important, la publicitat dels nostres col·laboradors, unes peces bàsiques per al finançament de la colla.  

Diumenge pel matí  en va entrevistar Manel Ramon per a Amposta Ràdio. Des del meu punt de vista va ser una entrevista molt professional i com va dir ell mateix al final, va quedar força bé. Ja per la tarda, qui em va entrevistar va ser Ràdio Joventut de Masdenverge que, a diferència de les altres, varem haver de ser nosaltres els qui la sol·licitàrem. Aquí vaig aprofitar l’ocasió per anunciar que dissabte 15 anirem a assajar al pavelló poliesportiu de Masdenverge.

La valoració que faig de la fira és elevada. Tot i que els organitzadors no són professionals i el pressupost és de 0 euros, la qualitat i diversitat dels actes és extraordinària. Les taules rodones com per exemple la que va tractar sobre Internet, futur i territori, amb la presència de diversos periodistes del territori. També es va presentar el grup Garba que engloba a diversos partits i associacions de l’esquerra amb inquietuds comunes. Durant aquest acte hi va tornar a haver una taula rodona amb el títol de Paisatge, territori i futur: cap a on volem anar, amb la intervenció de Jordi Martí, Lluís Melich, Josep Polet, Oriol Ferré i Matilde Font. 

També hi van haver diverses demostracions de balls, concurs de gossos, recital poètic, etc.

Per tant, una fira que a d’anar a més, sobre tot en presència ciutadana als actes. Recordeu que, a diferència de la majoria de fires organitzades per l’Ajuntament, l’entrada és gratuïta.  

LA JUBILACIÓ, CADA COP MÉS DIFÍCIL

Joven de 78 años preparándose para superar una de las pruebas de jubilación

 

Tal como se venía anunciando, la comisión formada por miembros de todos los grupos parlamentarios, sindicatos y patronal, han determinado un decálogo que harán llegar al Gobierno para garantizar el cobro de pensión a los trabajadores que alcancen la edad de jubilación en los próximos años.

 
Las condiciones que habrán de cumplirse para recibir el 100% de la prestación son:

1.        Tener cumplidos 79 años en el momento de la jubilación y no tener una esperanza de vida de más de dos.

2.        Haber cotizado de manera ininterrumpida los últimos 69 años de vida laboral.

3.        Haber asistido siempre al trabajo de manera puntual. Se requerirá certificado firmado por los padres o tutores.

4.        No haber causado nunca baja por maternidad, paternidad o gases.

5.        Realizar treinta flexiones en barra fija, a una o dos manos.

6.        Ser capaz de aguantar doce minutos sin respirar bajo el agua.

7.        Conservar todos los dientes, incluso los de leche, bien sea en las encías o en una cajita.

8.        No sumar más de tres lunares entre brazos y antebrazos.

9.        Para los varones, mantener el 85% del pelo que se tenía a los 9 años y para las mujeres, tener al menos dos hijas nacidas en Elche.

10.        Ser titular de diploma CCC de “Crítico de obras con las manos atrás”.

La prestación se reducirá en un 20% por cada punto infringido, por lo que con seis o más incumplimientos, el trabajador estará obligado a abonar al Estado la parte de cuota penalizada, aunque, eso sí, sólo hasta el momento del fallecimiento, ya que UGT y CCOO se mantuvieron inamovibles en esa cuestión.
 

ELS COTXES DELS MOSSOS

De menut, recordo que la Guardia Civil es traslladava d’un poble a l’altre a peu. Sovint els veies caminar pels costats de la carretera; un per cada costat i mai a la mateixa alçada. A l’hivern portaven unes capes que podien servir d’impermeable en cas de pluja. I sempre amb el seu tret diferencial: el tricorni. Després va venir el Renault 4L i tot va canviar...

Aquesta estampa tant llunyana podria retornar aviat però canviant els personatges. Com tots sabem, la majoria de competències que tenia la Benemèrita, ara les tenen assumides els Mossos d’Esquadra.

Aquest cos autonòmic, per culpa de les retallades, ha perdut en poc temps el 20% del seu parc automobilístic, segons informava la SER dijous passat citant fons del propi cos policial. Dels més de dos mil vehicles de 4 rodes que tenia el parc, un total de 515 han estat donats de baixa i, segons sembla, la situació pot continuar ja que ni hi ha diners per a reparar-los ni molt menys per comprar-ne de nous.  

Però sempre s’ha dit que a grans mals grans remeis. Sembla que s’ha trobat una solució a la precària situació i s’ha pensat en utilitzar els cotxes que han estat embargats als narcotraficants per ordre judicial. Sembla ser que això és legal i, per tant, possible.  

Si finalment aquesta mesura es porta a terme, es podria veure als Mossos amb Mercedes, BMW’s, Audi’s i fins i tot algun Ferrari Testa Rossa.

Per tant, si dintre de poc veieu un cotxe de gama alta amb els colors del Mossos d’Esquadra, no penseu que Mas i el seu govern ha tirat la casa per la finestra, simplement és el que us he explicat. 

 

Aquesta solució sempre serà millor que veure’ls amb bicicleta o patinet, encara que això no suposaria cap novetat.    

CORRUPTES AL PARLAMENT

La distancia fa que, algunes vegades, no t’assabentis de segons quins temes que passen lluny de Catalunya. Veient el Intermedio del Gran Wyoming vaig poder veure i escoltar el que va passar a l’Assemblea de Madrid, que és com el nostre Parlament. Resulta que hi ha una paraula que no es pot dir. És com una mena Tabú (el joc de les paraules prohibides) polític. Si a l’Assemblea de Madrid qualifiques de corrupte al president de la Comunitat Ignacio González (que va succeir a l’Esperanza Aguirre), el president José Ignacio Echevería, després de cridar-te a l’ordre i demanar una rectificació, si no es rectifica, t’acaba expulsant.

La primera diputada en ser expulsada va ser a Maru González, del Partit Socialista Madrileny (PSM) I a sobre, ho va ser per un mes, amb la consegüent pèrdua de sou i treball.

Aquesta setmana hi havia sessió de control al govern i els socialistes volien presentar una bateria de preguntes sobre el cas Gürtel, però la mesa de la cambra es va negar. Així, en el diferents intervencions, tots els diputats del PSM que van tenir la paraula, van acabar expulsat per qualificar de corrupte a Ignacio González. Primer va ser Quintana, després Gordillo, posteriorment Laura Oliva, més tard Teresa González i, finalment Carla Antonelli.

El curiós del cas és que Ignacio González també va titllar de corrupta a Maru Gónzalez, perquè, segons ell, no podia provar que ho fos i no li va passar res. Per què Echeverría no va expulsar el President? No hi va haver una actitud discriminatòria? Estaríem davant d’una actitud caciquil o si ho voleu dir més fi, davant d’una doble vara de mesurar.  

Segons el portaveu de Izquierda Unida, la situació li va semblar de circ. I quan es va produir el Tamayazo, com ho hauríem de qualificar? De vodevil esperpèntic?

Si jo fos un socialista madrileny, tindria una ferida molt difícil de curar. Portaria (com porten els socialistes d’allí) molts anys havent d’aguantar i tragar tot el que han fet els peperos que han governat la comunitat i l’ajuntament  de la capital i cort. Una ferida que només pot tenir una cura possible: una severa derrota del PP i un canvi de govern que permeti poder rectificar tot el mal que s’ha fet en aquests anys.

I si fos diputat, m’hauria comportat igual que Maru González, Quintana, Gordillo, Laura Oliva, Teresa González i Carla Antonelli, per molt que la meva actitud s’assemblés a un circ. Poc m’importaria...

Per tant, la meva solidaritat cap els companys madrilenys i, des d’aquí els encoratjo a seguir una lluita que potser no guanyaran, però no per això estan faltats de raó.  

La situació de Madrid, com la del País Valencià, són la prova evident de que els imputats amb clars indicis de corrupció, si no volen dimitir per coherència i honradesa, se’ls hauria de poder fer fora abans del judici. Mentre això no passi, el sistema serà cada vegada més viciat i la desconfiança de la ciutadania més generalitzada. Al menys hauria de ser així. 

Zweig, Lorca, Casals y Wert

Al finalizar la Primera Guerra Mundial, Stefan Zweig  dejó su cómoda residencia en Suiza,- donde se había exiliado a causa de sus ideas antibelicistas-, y se instaló en Salzburg, para compartir los sinsabores de la derrota y la posguerra con sus compatriotas, según nos cuenta en El mundo de ayer, memorias de un europeo. Austria y Alemania habían salido derrotadas de la guerra y la actividad económica se precipitó por debajo del umbral de la pobreza,  con una inflación galopante. La población se enfrentaba al reto de sobrevivir a diario, sin tregua ni margen para planificar el futuro, con lo justo para pasar unos días, o tan solo unas horas. A pesar de esa extrema pobreza y de la precariedad,  Zweig observó sorprendido y admirado como una gran parte de sus compatriotas  invertían parte de sus escasos bienes en actividades culturales: música, teatro, lectura, cine. Zweig explica este fenómeno por la necesidad de los austriacos de huir de la infinita miseria de sus vidas, para elevar su espíritu, aunque fuera solo por unas horas, por encima de la mera subsistencia, para vencer la opresión y vivir como hombres libres.
En la misma línea de lo que defendía Zweig, Federico García Lorca  afirmaba en un discurso del año 31 dirigido al pueblo de Fuente Vaqueros que si llegara a pasar hambre no pediría un pan, pediría medio pan y un libro.  Fiel a sus principios, y dentro del programa de la República  “Misiones Pedagógicas”, García Lorca y la Barraca llevaron las obras del teatro clásico español a aquellas  zonas de España en las que era difícil el acceso a la cultura. La respuesta del público era magnífica.
En las misma época en que la Barraca recorría la península ofreciendo teatro, en Barcelona Pau Casals fundaba  l’Associació Obrera de Concerts, para que el proletariado pudiera disfrutar de la música. El éxito de público y de participación sorprendió a Casals que contemplaba emocionado las lágrimas de los obreros mientras escuchaban  por primera vez a Beethoven.
El consumo de cultura como receta para elevarse por encima de la crisis económica que nos subyuga me parece en extremo eficiente, lo era en el periodo de entreguerras  y lo es ahora, aunque el gobierno del PP parece no pensar de la misma manera. Para los populares la cultura es una amenaza, un caldo de cultivo de disidencias, una actividad productiva el beneficio de la cual  parece fútil y etéreo. Por eso el ministro Wert gravó con un 21% las actividades culturales, por eso el gobierno del PP ha disminuido de manera drástica las aportaciones públicas a la cultura. La política cultural del ministro Wert no está solo pensada para castigar a unos creadores díscolos con el poder y poco afines a su ideología política, los populares aspiran a algo más. El PP quiere transmitir a la sociedad en su conjunto la idea de que la cultura es prescindible, que se trata de un lujo, de algo innecesario, que la cultura es patrimonio de las elites.
Zweig, Lorca o Casals, son fruto de un tiempo que se esfumó, de un periodo en el que los creadores y artistas se sentían comprometidos con su entorno. Lorca dijo en su discurso del medio pan  que sin cultura que les fortaleciese el espíritu  los hombres se convertían en máquinas al servicio del estado, en esclavos de una terrible organización social. El temor de Lorca se ha materializado 80 años más tarde, con la política cultural del gobierno popular, con la inestimable colaboración de una programación televisiva estúpida, soez y alienante  y  con la ayuda de algunos artistas, creadores e intelectuales  más preocupados en tender la mano en la ventanilla de la sociedad de autores que en hacer llegar la cultura al pueblo.