La distancia fa que, algunes vegades,
no t’assabentis de segons quins temes que passen lluny de Catalunya. Veient
el Intermedio del Gran Wyoming vaig poder veure i escoltar el que va passar
a l’Assemblea de Madrid, que és com el nostre Parlament. Resulta que hi
ha una paraula que no es pot dir. És com una mena Tabú (el joc de les paraules
prohibides) polític. Si a l’Assemblea de Madrid qualifiques de corrupte
al president de la Comunitat Ignacio González (que va succeir a l’Esperanza
Aguirre), el president José Ignacio Echevería, després de cridar-te a l’ordre
i demanar una rectificació, si no es rectifica, t’acaba expulsant.
La primera diputada en ser expulsada
va ser a Maru González, del Partit Socialista Madrileny (PSM) I a sobre,
ho va ser per un mes, amb la consegüent pèrdua de sou i treball.
Aquesta setmana hi havia sessió de control
al govern i els socialistes volien presentar una bateria de preguntes sobre
el cas Gürtel, però la mesa de la cambra es va negar. Així, en el diferents
intervencions, tots els diputats del PSM que van tenir la paraula, van
acabar expulsat per qualificar de corrupte a Ignacio González. Primer va
ser Quintana, després Gordillo, posteriorment Laura Oliva, més tard Teresa
González i, finalment Carla Antonelli.
El curiós del cas és que Ignacio González
també va titllar de corrupta a Maru Gónzalez, perquè, segons ell, no podia
provar que ho fos i no li va passar res. Per què Echeverría no va expulsar
el President? No hi va haver una actitud discriminatòria? Estaríem davant
d’una actitud caciquil o si ho voleu dir més fi, davant d’una
doble vara de mesurar.
Segons el portaveu de Izquierda Unida,
la situació li va semblar de circ. I quan es va produir el Tamayazo, com
ho hauríem de qualificar? De vodevil esperpèntic?
Si jo fos un socialista madrileny, tindria
una ferida molt difícil de curar. Portaria (com porten els socialistes
d’allí) molts anys havent d’aguantar i tragar tot el que han fet els
peperos que han governat la comunitat i l’ajuntament de la
capital i cort. Una ferida que només pot tenir una cura possible: una severa
derrota del PP i un canvi de govern que permeti poder rectificar tot el
mal que s’ha fet en aquests anys.
I si fos diputat, m’hauria comportat
igual que Maru González, Quintana, Gordillo, Laura Oliva, Teresa González
i Carla Antonelli, per molt que la meva actitud s’assemblés a un circ.
Poc m’importaria...
Per tant, la meva solidaritat cap els
companys madrilenys i, des d’aquí els encoratjo a seguir una lluita que
potser no guanyaran, però no per això estan faltats de raó.
La situació de Madrid, com la del País
Valencià, són la prova evident de que els imputats amb clars indicis de
corrupció, si no volen dimitir per coherència i honradesa, se’ls hauria
de poder fer fora abans del judici. Mentre això no passi, el sistema serà
cada vegada més viciat i la desconfiança de la ciutadania més generalitzada.
Al menys hauria de ser així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada