Als Estats Units, ciutats com San Francisco, Nova York o Salt Lake City volen promocionar l’aigua de l’aixeta en detriment de l’envasada. La idea no m’apareix dolenta, però amb matisos. No dubto de la qualitat de l’aigua de boca que ens arriba a les nostres cases; una altra cosa és el sabor que té. Només uns exemples. És diu què a Madrid tenen un aigua excel·lent, mentre que a Barcelona la qualitat no és tan alta. Així, dintre de la mateixa ciutat és millor la del Besos que la del Llobregat. Un altre exemple: a Tarragona fa uns anys, abans de que arribés l’aigua del minitransvasament, era salada. Sí, sí, salada! Ara, no deixa de ser del riu Ebre amb tot el que representa, és a dir, contaminació, nitrats, mercuri, etc. etc. Ja sé que els laboratoris (ara a l’Ampolla, afortunadament) treballen per a donar la màxima qualitat, però... és del tot fiable? És evident que encara que no en beguéssim, als menjars també se’n hi posa. A mi no em faria res veure aigua de l’aixeta sempre que no tingui gust a clor o a qualsevol altra cosa. De fet, quan vivia al meu poble ja ho feia. Al gust li és molt difícil adaptar-se a noves experiències.
Més a prop, llegeixo que l’actual ajuntament de Tortosa, governat per CiU... i ERC, han decidit donar 56.000 euros per al monument que s’ha d’instal·lar a la rotonda del bimil·lenari. És un gest per part de CiU, però ara en falta el definitiu: què diguin per sempre NO al transvasament de l’Ebre i que renunciïn a compensacions i a altres tipus de transvasament, com el del Roïna que proposa l’Arturo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada