JOAN TAPIA
Periodista
El 25 de març passat, en la presentació del meu llibre ¿Catalunya sense Espanya? al Cercle d'Economia, vaig dir que, malgrat totes les desavinences posteriors a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) del juliol del 2010, l'únic camí transitable era el del diàleg i la negociació entre els governs de Catalunya i d'Espanya. Espero tenir raó, però des d'aleshores -i no han passat ni 15 dies- les coses van en direcció contrària.
El dilluns 30 de març, CDC i ERC -més l'ANC i Òmnium Cultural- van subscriure un full de ruta maximalista: les eleccions del 27-S seran plebiscitàries, una majoria absoluta dels partits firmants de l'acord equivaldrà al sí en la prohibida consulta i s'anirà a una declaració unilateral d'independència (DUI) en un termini màxim de 18 mesos. I el dilluns de Pasqua, 6 d'abril, Rajoy hi va contestar dient que les eleccions catalanes només seran autonòmiques i que la Unió Europea mai admetria una declaració unilateral d'independència. Tot sembla, doncs, disposat una vegada més per a l'autèntic xoc de trens que el 9-N es va evitar pels pèls gràcies a la prudència -en l'últim minut- dels dos presidents.
En l'acte citat, vaig dir que el diàleg era el millor perquè tot el que hem progressat des del 1977 es deu a la negociació i al pacte. I que si dos polítics de trajectòries vitals i perfil ideològic tan dispars comAdolfo Suárez, ministre secretari general del Movimiento fins feia poc, i Josep Tarradellas, president de la Generalitat republicana a l'exili, van aconseguir pactar, és incomprensible que Mariano Rajoyi Artur Mas no ho puguin fer.
I el consens constitucional entre Manuel Fraga, ministre d'Informació de Franco que havia defensat l'execució de Julián Grimau, i el secretari general del PCE, Santiago Carrillo, que havia enviat Grimau a Espanya perquè dirigís el comunisme clandestí, era molt més difícil que el de Rajoy i Mas, dos polítics de la classe mitjana, sense passat franquista (ni antifranquista) i que tenen en comú ser dos polítics professionals de la democràcia amb càrrec públic i cotxe oficial des dels seus inicis.
Si Suárez i Tarradellas, si Fraga i Carrillo, van aconseguir acords en els anys 1977 i 1978, és un pecat contra la intel·ligència que Rajoy i Mas només puguin dialogar a través dels tribunals i vulguin imposar-se gràcies a les seves majories parlamentàries (més forta la de Rajoy que la de Mas).
Al finalitzar la presentació, algú em va objectar que Suárez iTarradellas, com Fraga i Carrillo, només van pactar un terreny de joc en què poder dirimir les seves diferències i que ara estem davant una qüestió de principis. Per Rajoy, la sobirania únicament resideix a les Corts espanyoles i Espanya és la nació més antiga d'Europa, mentre que Mas encapçala un moviment que creu que Catalunya té el dret a l'autodeterminació. En part és així -encara queSuárez, Tarradellas, Fraga i Carrillo també tenien els seus dogmes, que van saber aparcar raonablement-, però no del tot.
Mas sosté la independència perquè el PP, els recels espanyols i el TC es van carregar en part un Estatut que, tot i que era ple de defectes, havia sigut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya. I Rajoyes refugia en la sobirania nacional perquè va cometre la gran imprudència -per nacionalisme espanyol i per enderrocar Zapatero- de recórrer un Estatut que ja havien avalat tant la sobirania espanyola com el poble de Catalunya. Rajoy es va equivocar el 2006 i Mas ho va fer quan va dissoldre el 2012 i va perdre 12 escons. I si no saben embeinar-se els seus errors, atempten contra la intel·ligència i contra l'estabilitat política i econòmica d'Espanya i Catalunya. Es mereixeran que els electors els sancionin amb la carta d'acomiadament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada