Obama, què fem amb Couso?

RAMÓN LOBO

Periodista

És un fet extraordinari que un president dels Estats Units admeti haver matat dos ostatges occidentals en una operació antiterrorista. El nord-americà Warren Weinstein i l'italià Giovanni Lo Portosón els primers en un gir polític impensable fins fa uns dies. De les seves morts en un atac amb un avió no pilotat (drone) a la frontera entre l'Afganistan i el Pakistan en podem treure una conclusió: la CIA no compta sempre amb una informació precisa sobre el que bombardeja. Sostenen que l'objectiu era Ahmed Faruk, un líder d'Al-Qaida, i que en un altre atac també han matat Adam Gadahn, un antic portaveu del grup, però ningú sabia res dels ostatges.

Al veure el president Barack Obama demanar disculpes a les famílies dels segrestats -suposo que les indemnitzacions es negociaran després-, m'he recordat de José Couso, el càmera espanyol mort a Bagdad l'abril del 2003. Abans que ningú s'exalti reconec que no és el mateix context: Couso va anar lliurement a cobrir una guerra, un lloc per regla general perillós, mentre queWeinstein i Lo Porto van ser capturats en contra de la seva voluntat en un país extremadament insegur, com és el Pakistan. Però fins i tot en les guerres existeixen normes que protegeixen els civils (els periodistes ho som). No va sortir llavors George W. Bush per demanar disculpes per les morts de Couso i de l'ucraïnès Taras Protsiuk, també càmera de Reuters.

Eren danys col·laterals, un terme que defineix els morts inevitables per aconseguir un suposat objectiu superior.

Desvergonyiment moral

Han passat 12 anys i seguim sense saber res d'aquest suposat objectiu superior ni de les disculpes ni d'una investigació oficial. No la van emprendre els EUA ni tampoc el Govern de José María Aznar ni el que el va seguir, el de José Luis Rodríguez Zapatero. Per Wikileaks sabem que el Govern socialista va intercanviar cables amb el dels EUA assegurant-li que faria descarrilar la investigació de l'Audiència Nacional mentre que en públic deia el contrari. És un desvergonyiment moral.

Si els EUA reconeguessin una responsabilitat en la mort de Cousoobririen la possibilitat d'un plet i d'una indemnització. Però aquest no és l'assumpte central, el problema és que això establiria jurisprudència, obriria vies legals per a milers d'altres causes.

Couso va anar a una guerra i a la guerra succeeixen els accidents, la mala sort; és veritat. El treball de reporter no és més important que el de miner, pescador o paleta. Els nostres morts no són més rellevants encara que tinguem el poder de sublimar-los. Però els accidents s'investiguen i així s'obtenen conclusions, milloren els procediments, es paguen indemnitzacions i s'empatitza amb les víctimes. Res d'això ha succeït en el cas de Couso. És un forat negre d'intel·ligència política.

L'Exèrcit dels EUA es mou amb una enorme autonomia de decisió. Un capità, o un sergent en el cas de Couso, té la possibilitat de prendre decisions en cas de sentir-se en perill. El sergent Thomas Gibson va adduir que al terrat de l'Hotel Palestina hi havia franctiradors de l'Exèrcit de Saddam Hussein. Cap testimoni ni filmació ho ha corroborat. L'Exèrcit dels EUA que va entrar a Bagdad havia de saber que a l'Hotel Palestina es concentraven la majoria dels periodistes internacionals, inclosos els nord-americans. No saber-ho seria incompetència extrema, fet perseguible.

No crec que els EUA disparessin contra el Palestina per espantar la premsa, com s'ha dit, i molt menys per matar Couso o castigar Tele 5. Llavors, ¿per què van disparar? ¿Va ser un acte fortuït o intencionat? Com que no existeix una investigació pública no ho sabem.

El senyal de Reuters

Sí que sabem que avions dels EUA van atacar aquell mateix matí del 8 d'abril del 2003 la seu d'Al-Jazira a Bagdad, que havia donat les seves coordenades per evitar ser atacada com va succeir a Kabul el 2001. En aquest atac va morir Tareq Ayyoub. Va ser un assassinat. La versió més creïble en el cas Couso és que el tanc va disparar contra els pisos alts del Palestina per fer callar el senyal de Reuters, que transmetia en directe l'entrada de les tropes dels EUA a Bagdad, en la seva cruïlla del riu Tigris.

El comandament dels EUA va decidir no donar a Saddam Husseinl'oportunitat de veure aquest avanç per la CNN o Al-Jazira, que usaven el senyal de Reuters. Darrere hi havia un home, Taras Protsiuk, i al pis de sota José Couso, que feia la seva feina. Si aquesta versió fos la correcta, no es diferenciaria de l'atac a Al-Jazira: seria un assassinat. I els assassinats es persegueixen i es castiguen. Són les regles del joc que diem defensar.