Sant Jordi abans de Sant Jordi

CARE SANTOS

Escriptora

Les persones tendim a pensar que els nostres costums més arrelats, aquells dels quals ens sentim tan orgullosos, són ancestrals. Sant Jordi, per exemple. Com si aquesta celebració nostra de la primavera i la cultura se celebrés des de l'endemà d'empescar-se Gutenberg la impremta. Les hemeroteques donen moltes sorpreses.

El 23 d'abril és aquell dia de l'any tan estrany en què els editors estan contents. Si més no, al matí. Però no sempre ha estat així. El 23 d'abril de 1931 estaven molt enfadats. El Govern de la Generalitat acabada de constituir, amb Francesc Macià al capdavant, havia decidit ajuntar la festa del llibre amb la de Sant Jordi, patró de Catalunya. Fins l'any 1931 el dia del llibre a casa nostra se celebrava el 7 d'octubre, dia del naixement de Cervantes. El carrer s'omplia de paradetes i els editors presentaven novetats. El canvi no va agradar gens. Els editors trobaven que el 23 d'abril era massa a prop de finals de mes. S'estimaven més el 7 d'octubre, perquè els treballadors feia menys que havien cobrat. Això deien, si més no. Després d'aquell primer Sant Jordi, van enviar una carta al Govern, acusant-lo de la baixada estrepitosa de les vendes que havien patit i demanant que les coses tornessin a ser com abans. Tot i això, van haver de reconèixer que «la coincidencia con la festividad de nuestro santo patrón favoreció la fiesta en su aspecto callejero».

A la premsa, fins i tot els cronistes conservadors anomenaven la nova diada «una fiesta simpàtica» i reconeixien que havia estat «lucida y animada». Continuaven, però, reivindicant el 7 d'octubre en nom de la gent modesta, perquè -segons ells- «la gente rica compra libros siempre» i no necessita beneficiar-se del deu per cent de descompte «con que los libreros nos obsequian» per Sant Jordi.

Quant a l'«aspecto callejero», els carrers d'aquell 23 d'abril de fa 84 anys devien assemblar-se força als que veurem dijous vinent: «librerías desbordantes de ese fruto de la inteligencia, que es el libro» (bonic!) i pertot -a Rambles, Plaça de Catalunya, Pelai i «Cortes»- parades «artísticamente adornadas». La ciutat vessava alegria i estava «rebosante de buen humor» perquè, a més a més, felicitat completa, aquell Sant Jordi de 1931, com per celebrar que ens havíem inventat una cosa estupenda, que ho sobreviuria tot, que acabaria per ser un signe nostre d'identitat, va fer un dia preciós.

Que els editors s'enfadessin el primer any s'entén: van tenir només sis mesos per preparar novetats. Però s'hi van acostumar de pressa. El 1935, la festa ja sembla de tota la vida. Llegim: «la mayoría de nuestros autores celebran a su manera el tradicional Día del Libro con la publicación de una obra nueva». Entre els escriptors que van treure novetats aquell any trobem Carles Soldevila, Prudenci Bertrana, Joan Oller o Rovira i Virgili. Acabava de sortir una edició commemorativa del vint-i-cinquè aniversari de La ben plantada d'Eugeni d'Ors i es destacava una traducció de François Mauriac. En total, els diaris es fan ressò d'una dotzena de llibres. Una oferta modesta, si la comparem amb l'allau d'avui dia. Els autors, però, no signaven a peu de parada, sinó que es concentraven tots a l'Ateneu de Gràcia de vuit a nou del vespre. Els anunciats eren Carles Riba, Joan Alavedra (pare de Macià Alavedra), un jove Sebastià Juan Arbó i el mateix Soldevila. El millor de la jornada, però, és una conferència que va oferir a la Unió Cooperativista de Barcelona un tal senyor Antoni Puiggarreta i que portava per títol:Hem d'esforçar-nos a llegir llibres. I tant que sí!

Abans del 1931, però, la festa del nostre «santo patrón» era menys engrescadora. S'obrien les portes del Palau de la Generalitat (que era el Palau de la «Diputación», perquè la Generalitat no havia estat encara restablerta i la Mancomunitat havia estat suprimida per Primo de Rivera l'any 1925) i els oficis religiosos eren els protagonistes (missa a les 7, a les 8, a quarts de deu, a les onze). Els diputats combregaven amb llurs famílies i la premsa informava que havien rebut «la sagrada forma». Després, hi havia benedicció de flors al carrer. I a la tarda, rosari i goigs de sant Jordi. Quina ­gresca.

Però no tot eren misses. A migdia d'aquell darrer Sant Jordi florit però illetrat, es va oferir un concert a la Casa de la Caritat, on entre d'altres peces la banda va interpretar La santa espina. Van haver de tornar-hi, es veu que diverses vegades, «ante los delirantes aplausos de la concurrencia». Aquest deliri de la concurrència, el sol de primavera, la reina de les flors, el «santo patrón» fins i totCervantes -que estimava Barcelona i va morir el dia que tocava, pobre home- són les casualitats que s'han sumat per fer un dia únic. El millor de l'any, per alguns com jo. Bona diada de Sant Jordi a tothom.