MÉS MADRID!

El passat 27 de gener, en la entrada que feia aquí mateix amb el títol de “Hipotètic desenllaç dels espionatges de Madrid”, donava les meves hipòtesis de com es podia acabar la investigació.
Sobre la que va obrir el PP, a instàncies del seu president Mariano Rajoy i que tenia com a instructora a la seva secretaria general Maria Dolores de Cospedal, deia: “La investigació oberta a instàncies de Mariano Rajoy, difícilment farà públics els resultats”. Si ens atenem als fets, ja no és que no es faran públics, sinó que, “oficialment”, no hi ha cas, ja que, finalment, la direcció del PP va encarregar a Esperanza Aguirre (la principal sospitosa de tot aquest enrenou) Hi ha una dita popular que diu: “Posar a la rabosa a guardar les gallines!”. Així que, l’Assemblea de Madrid és, oficialment, qui ha de investigar la trama de l’espionatge o l”Espegate” com diuen alguns mitjans de comunicació. Avui mateix han començat els treballs que ha de resoldre la trama. Sobre els resultats d’aquesta investigació deia el mateix dia: “...El resultat de la investigació del govern de la capital conclourà que no hi ha cas o que la culpa és dels socialistes madrilenys...”. De moment, Dña. Esperanza ja ha tirat merda sobre els socialistes en la persona de Narcís Serra en la seva etapa de Vice-president del govern de Felipe González. Cal recordar que Serra va dimitir... Dimitirà Aguirre? I Granados? I González? Ho poso seriosament en dubte.
De moment, el diari Público d’avui desvela un altre possible cas: El del cunyat de Ignacio González que va ser el promotor d’un camp de golf”. Ahir mateix el vice-president madrileny negava qualsevol tracte de favor cap els seus familiars. Però és que a la trama també està Pablo González, germà de D. Ignacio.
Així que la investigació continuarà, jo seguiré opinant i fent el me particular seguiment i la vida també continuarà. I quan dic “la vida” em refereixo als negocis (més o menys clars) de tota aquesta gran família de “genovesos” que si per alguna cosa volen manar, és per poder fer els seus negocis sense, demanar-los comptes, sigui una mica més difícil que ara. I ara, en vista dels resultats, ja és prou difícil... I si no fos així hi hauria a la presó molta més “purrialla”!
L’acudit el Publica l’edició del Periódico d’avui i és del humorista Ferreres.

QUÈ NO HO HAGEM DE LAMENTAR!

Quan se passa sovint per la mateixa carretera, un sé n’adona de qualsevol novetat que hagi. En canvi, aquelles coses que hi són allí des de fa temps, poden passar totalment desapercebudes als ulls del conductor.
Realment, el motiu que em porta a escriure aquesta entrada és per donar a conèixer una situació perillosa i que podria comportar conseqüències fatals (esperem que no!)
Es tracta de la manca d’il•luminació a la rotonda que hi ha a la carretera d’Amposta a Santa Bàrbara, tot just al desviament de la carretera nova de Freginals. Aquesta rotonda, des de la seva construcció i fins fa menys de dos mesos, estava perfectament il•luminada. De sobte, un dia, me’n adono que estava a les fosques. Vaig donar veus per a que posessin en avís als responsables de la via (Dep. de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya) Un d’aquests avisos el vaig donar al regidor de governació de l’Ajuntament d’Amposta. Abans d’ahir, seguia igual. Una rotonda sense il•luminar per la nit i sense gaire senyalització (com és el cas d’aquesta) resulta ser un dels punts més perillosos en que es pot trobar un conductor. Sobre tot quan està precedida d’una recta (la hi ha quan vens de Santa Bàrbara), on es cotxes solen agafar altes velocitats i, després, els resulta molt difícil frenar a temps.
Ahir vaig veure unes marques de pintura fosforescent sobre el ferm de la carretera i també algunes estaques pel costat de la cuneta. Fins i tot, quan ja me’n anava cap Amposta, dos operaris amb les armilles reglamentàries, prenien mesures a la petita rotonda de Vinallop (avui encara n’he vist un amb un aparell de mesurar) Tot això em va fer pensar que l’arranjament de la carretera ha de ser imminent. Ignoro si ja ha sortit a licitació pública o en quina fase es troba el projecte. Però és bona senyal quan es veu gent que estant fent mesurant i fent marques.
De totes formes, des de PADESA Roquetes (o l’antic escorxador de Fabra) fins la rotonda, hi ha un condicionant: els arbres. Plàtans que ja tenen diverses dècades (jo sempre els he vist i en tinc 5) i una quantitat significativa. No sé si els afectarà o no. Replantar-los a un altre indret i que brotin, ha de ser pràcticament impossible.
Però els usuaris d’aquest tram, agrairem que es faci el més aviat possible. Ja fa anys que sofrim “en silenci” les cues a l’arribar a Tortosa, sobre tot a les hores punta (encara que de cues sempre n’hi ha de més llargues o més curtes...) I és igual sortir de casa a les 7:45 (agafes la cua dels que han d’entrar a treballar a les 8 o els que entren a l’institut) que a les 7:55 (quan ja ha passat l’hora més crítica) L’hora d’arribada al treball és la mateixa.

LA INDÚSTRIA DE LES TERRES DE L’EBRE

La setmana passada, el prestigiós professor de política econòmica de la Universitat de Barcelona Germà Bel, de les Cases d’Alcanar, va presentar un estudi econòmic de les Terres de l’Ebre per encàrrec de la Generalitat de Catalunya.
Entre les conclusions a que va arribar, en destaquen dues: la implantació industrial es similar a la resta de Catalunya i està molt diversificada.
No seré jo qui discuteixi els resultats d’un estudi com el que ha fet l’amic Germà (puc dir-ho així per que el conec de quan tenia vint i pocs anys), però potser caldria matisar alguna cosa.
De les 4 comarques ebrenques, la menys industrialitzada és la Terra Alta i la que més, la Ribera d’Ebre. Però aquestes dades són un tant enganyoses. L’elaboració de vi, una de les principals fonts d’ingressos dels terraltins, és agricultura o indústria Evidentment es tracta d’indústria (indústria agroalimentària) I pareix que any rera any vagi a més.
En el cas de la Ribera d’Ebre el panorama és molt diferent. Unes poques indústries “fan pujar” la mitjana de forma considerable: les nuclears d’Ascó i les químiques de Flix i Riba-roja d’Ebre.
On si que està molt més diversificada la indústria és a les comarques del Baix Ebre i el Montsià. Però també es pot matisar molt aquesta afirmació. Normalment, els polígons industrials, es concentren a les poblacions més importants: Campredó i Catalunya Sud a Tortosa (i l’Aldea), Tosses i l’Oriola a Amposta, Valldepins a Ulldecona, la Sénia, Camarles, el Salt a la Ràpita, etc. Però la implantació d’indústria arribada de fora (ja sigui d’inversió estrangera o nacional) és molt minsa en alguns d’aquest polígons. Així, s’hi ha acabat implantant la indústria local, tallers, etc. Seria el cas d’Amposta i la Sénia.
La Sénia, a més a més, té una indústria molt poc diversificada, massa depenent del sector mobiliari. Així, les crisis, que són cícliques, afecten a la Sénia de forma molt més important que a altres pobles. Del meu record, sé de moltes empreses que van acabar tancant i d’altres que van renéixer de les seves cendres (com a Vinaròs, comarca del Baix Maestrat –País Valencià-) A Ulldecona i Santa Bàrbara, en menor mesura, també hi ha hagut, tradicionalment una indústria del moble important.
Santa Bàrbara sempre havia estat el referent en la indústria del botó. Bona part d’aquesta indústria era de capital japonès. Als anys 70 i 80, era tant potent que donava treball a diversos centenars de joves del poble i d’altres del voltant. Fins i tot es va d’haver de canviar les dates de la festa major per adaptar-les a l’època de vacances d’aquestes fàbriques. Avui en dia, després del tancament de la Toar, ja no hi queda cap fàbrica oberta dedicada a la manipulació del nacre o poliester destinat a la producció de botó.
Però com deia ahir mateix, manca més inversió forana. Cal la implantació d’indústries potents, tecnològicament avançades i que puguin ofertar llocs de treball especialitzats.
Tot això sempre s’ha de fer amb col•laboració de la universitat que hi ha implantada al territori (la Rovira i Virgili) i els altres centres formatius que caldria que impartissin cicles formatius destinats a aquesta indústria.
Seria també desitjable que els nostres universitaris, els que surten més preparats a l’hora d’afrontar el món laboral poguessin treballar sense caler desplaçar-se a Barcelona o a altres indrets on, tradicionalment, s’han col•locat les indústries o centres de direcció.

MARTA DEL CASTILLO CASANUEVA SEGUEIX DESAPAREGUDA.