I que ningú ho interpreti malament. Encara que les notícies de Cuatro són per a Gabilondo una “prejubilació” d’un professional de la ràdio que va ser durant molts d’anys líder d’audiència amb el programa “Hoy por hoy” de la cadena SER i que, es suposa que al final “crema” i que el punt amb l’estrena de la nova web aquesta propera setmana (de moment les notícies encara s’han de llegir a Vilaweb, ha fet una aposta clara cap a un canvi d’imatge i per millorar els continguts informatius, la cosa, no va per aquí...
Iñaqui Gabilondo, la setmana passada, mentre parlava de la trama d’interessos del PP, va dir: “entre els anys 203 i 206”. Òbviament volia dir entre 2003 i 2006. Segurament, qui va escriure les noticies que després els hi surten a la pantalla, va ometre un “0” i ell ho va llegir de forma literal sense adonar-se’n del que dia. Al cap d’uns dies sortia a “l’APM” de TV3 com no podia ser d’una altra manera.
En canvi el Punt d’avui fa “l’operació inversa”. Dóna una notícia i pareix que ho faci amb “clau de futur”. A la pàgina 17 hi ha un articles firmat per la periodista Imma Merino titulat “Com fer presents els absents?" Hi surten dues fotos dels germans Germano. A la primera hi apareixent quatre i és de l’any 1969. Mentre que a la segona n’hi apareixent només tres i és del any 2206 (!). No m’estranya que al menys un ja estigui mort i els altres deuen de ser una família molt longeva ja que, si els 2206 encara hi viuen tots tres, tindran uns 250 anys!
diumenge, 22 de febrer del 2009
EL PRESIDENT CAMPS CENSURA
Mireu que he vist avui al Plural. A la Junta Directiva Nacional del PP de València, tothom va acabar aplaudint a Francisco Camps. Tothom? No, el president del PP d’Alacant José Joaquín Ripoll que, pel que es veu, és zaplanista, no va aplaudir i què va passar? Què el van treure de la foto!
Segurament que al llarg de la història ha passat moltes vegades. Jo me’n he recordat d’una. Del discurs de Lenin al poble rus on apareixia Trotski al seu costat, però quan aquest va caure en desgràcia per criticar la política oficial de Rússia, se’l va treure. Curiós paral•lelisme!
divendres, 20 de febrer del 2009
LA LLEI ANTITABAC NO DÓNA MÉS DE SI
Ne he fumat mai i en canvi, a mi m’han “fumat sempre!” I és que duran molts d’anys he estat fumador passiu... Víctima dels addictes al tabac!
Això ve perquè, tal com diu avui el Periódico, el Ministeri de Sanitat “ha llançat la tovallola” i creu que la llei antitabac “ja no dóna més de si”. Possiblement sigui veritat. Com també ho són els diferents estudis que s’han fet. Sense anar més lluny, recordo un que es va fer públic fa uns dies on es rebel•lava que als locals amb espais diferenciats entre fumadors i no fumadors, el destinat a no fumadors, també hi havia índex de nicotina a l’aire, ja que la separació total, no existeix; sempre hi ha portes per on passa la fum de l’altra sala. I mai a l’inrevés, lògicament.
Jo sempre he dit que els fumadors molesten molt més que el qui no fumem i a sobre són més bruts (parlo del col•lectiu, mai de forma individualitzada) Ells, en potència, podent fer tot allò que podem fer nosaltres i a sobre, tiren fum, escupen, tiren les burilles i els paquests de tabac buïts al terra, etc.
Recordo que la primera llei nacional que hi va haver, prihibia fumar als centres públics de l’administració de l’estat. Era l’any 1988 (Llei 192/1988 de 4 de març) Els companys fumadors, lluny de complir-la, feien mofa als qui, com jo, els demanàvem que s’abstinguessin de fer-ho. Es va habilitar una sala de fumadors, però a l’hora de la veritat es va convertir amb “sala de tertúlies”. Al final es va deshabilitar i van seguir fumant al seu lloc de treball tal com ho havien fet sempre. I una dada curiosa: al nostre centre de treball hi ha dues màquines expenedores: una de cafè i l’altra begudes (aigua, taronjada, cola, etc.) Si ens veient veure una llauna de cola en hores de treball, una cap ens cridava l’atenció. On era la prohibició? En canvi ella, seguia fumant!
Més tard va sortir l’altra llei, la 309/2005 de 27 de desembre. Aquesta si va tenir efectes. El personal va deixar de fumar, però anaven a fer-ho al carrer, amb la conseqüent pèrdua de temps. I els que no fumem? Si tots tenim els mateixos drets i deures, en que podíem ocupar el temps en que el fumador surt a donar compliment del seu vici al carrer? En utilitzar-los per a donar plaer als nostres instints més bàsics i ocults? Encara ningú ha trobat la resposta.
Diu el diari que, fins i tot els diputats del Congrés, d’allí on va sortir la llei, fumen al seu escó. M’ho crec. Una de les empipades més fortes la vaig agafar a finals del 2007. El meu sindicat, la UGT, organitzava un sopar a un conegut restaurant de Tivenys. No hi podia assistir tothom, sinó només aquells a qui es convidava. Solien venir sempre el Secretari General, Pepe Álvarez i també la Isabel López, diputada al Congrés i antiga líder del sindicat del tèxtil. Per molt que el propietari del restaurant digués que no es podia fumar, poc a poc, els fumadors (una gran majoria diria jo), ho anaven fent. Al final, el propietari havia de treure cendrers... L’ambient era irrespirable. Així que em vaig queixar. No trobo bé que un sindicat que defensa els drets i les llibertats dels treballadors, incompleixi una llei de salut pública! Vaig dir que si no es deixava de fumar, no hi tornaria. Ja no m’han tornat a convidar...
Ah! I les meves queixes són fundades: tinc una malaltia pulmonar crònica des dels 27 anys!
dijous, 19 de febrer del 2009
LÍMIT AL CREIXEMENT URBANÍSTIC
Potser ja comencem a estar cansat de tanta política (jo encara no, però alguna excusa havia de buscar per abordar un altre tema...) Què si Camps està imputat pel jutge Garzón pel tema dels vestits regalats, què si Rajoy va fixar com a data el 2004 a l’hora de donar per acabades les relacions amb Correa (el cap de la trama que està esquitxant el PP), què si amb Mas de president de la Generalitat, el tema del finançament ja estaria resolt (?)...
Avui, quan llegia el diari a l’hora d’esmorzar dues notícies m’han cridat l’atenció: “Un estudi del Vaticà sosté que l’home i la dona pequen diferent”. I a mi que m’importa... Segurament hi ha coses que el Vaticà considera “pecat” i per a mi “és de lo més normal fer-ho”... Espero que aquesta mena d’estudis no es financin via el que recapta l’Església Catòlica Espanyola per mig de la casella de la declaració de la renda. I si és així què? Jo sempre marco per a “finalitats socials”!
Realment la notícia de la que m’apeteix parlar és de la que diu que “Vic retalla el sostre màxim de la seva població”. Bé! Us imagineu per un moment que tots els pobles (ja no parlo de ciutats) decidissin una cosa semblant? L’especulació urbanística, segurament es veuria molt minvada!
El creixement demogràfic dels pobles aporta certes avantatges, sobre tot, amb el finançament que rep per part de les administracions, però també inconvenients. Un ajuntament que creix ha d’anar corregint a l’alça i de forma constant la seva prestació de serveis i vetllà per a que les altres administracions també ho facin. Així, caldrà construir nous col•legis, centres d’atenció sanitària, tenir una bona xarxa de transport públic, etc. Però també més parcs i jardins, més zones de lleure per als infants. I caldrà adequar les plantilles de treballadors, ja siguin jardiners, policies, paletes, etc.
En canvi, el poble que es nega a créixer és que vol mantenir intacta la personalitat que ha anat adquirint amb el pas del temps: les relacions entre els seus veïns, l’entitat del poble com a tal, etc.
I és que hi ha pobles amb un encant especial, ja sigui per les característiques de les seves construccions, pel paisatge del seu terme. De vegades, una mala política urbanística, el no saber fixar unes normes quan és el moment, li han donat una nova fisonomia i perdre l’encant.
Podríem buscar i trobar mil exemples. Jo només us en donaré un: Les Cases d’Alcanar. Qui ha conegut el poble d’abans (encara que sigui un barri de mariners d’Alcanar) i el d’ara se’n adonarà la gran diferència existent. Ara hi conviuen els blocs d’apartaments amb les unifamiliars, xalets, etc. L’encant com a barri de pecadors s’ha perdut! I una pregunta: Seria sostenible aquest creixement? Jo crec que no!
Vic, no cal dir-ho, té elements singulars dignes de remarcar i que el POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) acabat d’aprovar, hi incidirà especialment, com és el barri de les Adoberies, el Raval, l’Eixample de Morató i les Rambles. No desitjarieu una cosa semblant per al vostre poble o ciutat? No voldríeu recuperar aquell aspecte que va tenir quan hereu petits i no tenir places dures (per posar un exemple)?
Però, penso, que el més important són les relacions humanes entre els ciutadans. Als pobles tothom es coneix i quan algun veí té un problema, tothom corre per ajudar-lo, cosa que no passa amb les ciutats que, de vegades, no et coneixes ni amb els veïns de la pròpia escala!
Avui, quan llegia el diari a l’hora d’esmorzar dues notícies m’han cridat l’atenció: “Un estudi del Vaticà sosté que l’home i la dona pequen diferent”. I a mi que m’importa... Segurament hi ha coses que el Vaticà considera “pecat” i per a mi “és de lo més normal fer-ho”... Espero que aquesta mena d’estudis no es financin via el que recapta l’Església Catòlica Espanyola per mig de la casella de la declaració de la renda. I si és així què? Jo sempre marco per a “finalitats socials”!
Realment la notícia de la que m’apeteix parlar és de la que diu que “Vic retalla el sostre màxim de la seva població”. Bé! Us imagineu per un moment que tots els pobles (ja no parlo de ciutats) decidissin una cosa semblant? L’especulació urbanística, segurament es veuria molt minvada!
El creixement demogràfic dels pobles aporta certes avantatges, sobre tot, amb el finançament que rep per part de les administracions, però també inconvenients. Un ajuntament que creix ha d’anar corregint a l’alça i de forma constant la seva prestació de serveis i vetllà per a que les altres administracions també ho facin. Així, caldrà construir nous col•legis, centres d’atenció sanitària, tenir una bona xarxa de transport públic, etc. Però també més parcs i jardins, més zones de lleure per als infants. I caldrà adequar les plantilles de treballadors, ja siguin jardiners, policies, paletes, etc.
En canvi, el poble que es nega a créixer és que vol mantenir intacta la personalitat que ha anat adquirint amb el pas del temps: les relacions entre els seus veïns, l’entitat del poble com a tal, etc.
I és que hi ha pobles amb un encant especial, ja sigui per les característiques de les seves construccions, pel paisatge del seu terme. De vegades, una mala política urbanística, el no saber fixar unes normes quan és el moment, li han donat una nova fisonomia i perdre l’encant.
Podríem buscar i trobar mil exemples. Jo només us en donaré un: Les Cases d’Alcanar. Qui ha conegut el poble d’abans (encara que sigui un barri de mariners d’Alcanar) i el d’ara se’n adonarà la gran diferència existent. Ara hi conviuen els blocs d’apartaments amb les unifamiliars, xalets, etc. L’encant com a barri de pecadors s’ha perdut! I una pregunta: Seria sostenible aquest creixement? Jo crec que no!
Vic, no cal dir-ho, té elements singulars dignes de remarcar i que el POUM (Pla d’Ordenació Urbanística Municipal) acabat d’aprovar, hi incidirà especialment, com és el barri de les Adoberies, el Raval, l’Eixample de Morató i les Rambles. No desitjarieu una cosa semblant per al vostre poble o ciutat? No voldríeu recuperar aquell aspecte que va tenir quan hereu petits i no tenir places dures (per posar un exemple)?
Però, penso, que el més important són les relacions humanes entre els ciutadans. Als pobles tothom es coneix i quan algun veí té un problema, tothom corre per ajudar-lo, cosa que no passa amb les ciutats que, de vegades, no et coneixes ni amb els veïns de la pròpia escala!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)