LA LLEI ANTITABAC NO DÓNA MÉS DE SI

Ne he fumat mai i en canvi, a mi m’han “fumat sempre!” I és que duran molts d’anys he estat fumador passiu... Víctima dels addictes al tabac!
Això ve perquè, tal com diu avui el Periódico, el Ministeri de Sanitat “ha llançat la tovallola” i creu que la llei antitabac “ja no dóna més de si”. Possiblement sigui veritat. Com també ho són els diferents estudis que s’han fet. Sense anar més lluny, recordo un que es va fer públic fa uns dies on es rebel•lava que als locals amb espais diferenciats entre fumadors i no fumadors, el destinat a no fumadors, també hi havia índex de nicotina a l’aire, ja que la separació total, no existeix; sempre hi ha portes per on passa la fum de l’altra sala. I mai a l’inrevés, lògicament.
Jo sempre he dit que els fumadors molesten molt més que el qui no fumem i a sobre són més bruts (parlo del col•lectiu, mai de forma individualitzada) Ells, en potència, podent fer tot allò que podem fer nosaltres i a sobre, tiren fum, escupen, tiren les burilles i els paquests de tabac buïts al terra, etc.
Recordo que la primera llei nacional que hi va haver, prihibia fumar als centres públics de l’administració de l’estat. Era l’any 1988 (Llei 192/1988 de 4 de març) Els companys fumadors, lluny de complir-la, feien mofa als qui, com jo, els demanàvem que s’abstinguessin de fer-ho. Es va habilitar una sala de fumadors, però a l’hora de la veritat es va convertir amb “sala de tertúlies”. Al final es va deshabilitar i van seguir fumant al seu lloc de treball tal com ho havien fet sempre. I una dada curiosa: al nostre centre de treball hi ha dues màquines expenedores: una de cafè i l’altra begudes (aigua, taronjada, cola, etc.) Si ens veient veure una llauna de cola en hores de treball, una cap ens cridava l’atenció. On era la prohibició? En canvi ella, seguia fumant!
Més tard va sortir l’altra llei, la 309/2005 de 27 de desembre. Aquesta si va tenir efectes. El personal va deixar de fumar, però anaven a fer-ho al carrer, amb la conseqüent pèrdua de temps. I els que no fumem? Si tots tenim els mateixos drets i deures, en que podíem ocupar el temps en que el fumador surt a donar compliment del seu vici al carrer? En utilitzar-los per a donar plaer als nostres instints més bàsics i ocults? Encara ningú ha trobat la resposta.
Diu el diari que, fins i tot els diputats del Congrés, d’allí on va sortir la llei, fumen al seu escó. M’ho crec. Una de les empipades més fortes la vaig agafar a finals del 2007. El meu sindicat, la UGT, organitzava un sopar a un conegut restaurant de Tivenys. No hi podia assistir tothom, sinó només aquells a qui es convidava. Solien venir sempre el Secretari General, Pepe Álvarez i també la Isabel López, diputada al Congrés i antiga líder del sindicat del tèxtil. Per molt que el propietari del restaurant digués que no es podia fumar, poc a poc, els fumadors (una gran majoria diria jo), ho anaven fent. Al final, el propietari havia de treure cendrers... L’ambient era irrespirable. Així que em vaig queixar. No trobo bé que un sindicat que defensa els drets i les llibertats dels treballadors, incompleixi una llei de salut pública! Vaig dir que si no es deixava de fumar, no hi tornaria. Ja no m’han tornat a convidar...
Ah! I les meves queixes són fundades: tinc una malaltia pulmonar crònica des dels 27 anys!