Toni i Ramon van passejant tranquil·lament pel carrer, quan al primer sé li acut que podria mirar-se unes sabates, ja que les que portava estaven una mica velles i passades de moda.
Però pensant, pensant, arriba a la conclusió que havia de fer alguna cosa per a que li sortissin de franc.
-“Escolta Ramon, mira... Ara jo entraré a aquella sabateria on hi vaig veure unes sabates que m’agraden molt. Tu t’esperes una estona aquí al carrer i dintre d’uns cinc minuts entres i em claves una bona bufetada; no em diguis res, només dóna’m una bona “plantofada”.
-“Però...?”
-“Ja ho entendràs. Tu només has d’entrar i fer el que t’he dit”.
Toni entra a la sabateria i li demana a la dependenta les sabates del aparador que tan li agraden. S’ha seu al ban, es treu la sabata del peu dret i s’emprova la sabata nova. S’ho mira, s’aixeca, s’apropa al mirall, mou el cap i murmura:
-“No ho sé, no ho tinc clar... No ‘m’acabo de veure’... A més són una mica cares per a la meva economia... Si pogués emprovar-me la del peu esquerre, potser així podré veure més l’efecte...”.
La dependenta accedeix amablement.
-“Cap problema, posis l’altra –allargant-li amb la ma- i s’ho mira bé. Personalment penso que li senten estupendament!”
En aquell moment entra Ramon i tal com havien quedar, li clava una bona bufetada.
Toni, amb actitud de no entendre res del que estava passant, es dirigeix a la dependenta:
La dependenta surt darrera seu i l’anima:
-“Miri d’agafar-lo... I Torneu-li la bufetada...”