Sobiranisme, el conte de la lletera (un article de Joaquim Coll)

 

Els independentistes parlen dels avantatges de la separació, però amaguen els costos que tindria

Les últimes setmanes hem tornat a comprovar que el debat sobre la qüestió territorial està dominat per dues posicions que, si bé representen visions enfrontades, en la pràctica comparteixen estratègies. Neocentralisme i sobiranisme són dos imaginaris regressius en relació amb el pacte constitucional, perquè propaguen la tesi del fracàs del model autonòmic i comparteixen el desig de destruir-lo. La gravetat de la situació econòmica facilita que apel·lin a la butxaca dels ciutadans per convèncer-los de la bondat de les seves respectives receptes. Davant la crisi, plantegen dues quimeres nacionalistes plenes de promeses de bonança i prosperitat.

El neocentralisme ha convertit el model autonòmic en el boc expiatori del malbaratament públic i de la crisi política, inclosa la corrupció. Proposa el retorn a l'Estat unitarista. La llenguda Esperanza Aguirre va expressar fa uns dies el que pensa un sector minoritari però influent de la dreta espanyola: que les autonomies tornin a l'Administració central les principals competències. Amb això, suposadament, ens estalviaríem un fotimer de diners tan immens que gairebé no caldria fer retallades. El neocentralisme pretén ignorar que en el món contemporani l'eficiència dels estats està lligada a la gestió descentralitzada dels serveis i recursos. Pensem, per exemple, en el model federal alemany. Però, curiosament, on més aplaudiments ha trobat la presidenta madrilenya no ha estat en el seu partit, sinó en el sobiranisme català, que no es cansa de vilipendiar el mal anomenat cafè per a tothom. Artur Mas ha aprofitat l'ocasió per marcar novament la diferència entre les nacionalitats històriques, mereixedores de l'autogovern, i les «artificials», encara que sense precisar quines són. Aquest despropòsit subratlla la regressió que, en termes històrics, representa el sobiranisme en relació amb el catalanisme optimista i integrador del segle XX. Suposa, a més, un menyspreu davant unes identitats territorials que a Espanya són molt complexes, sense voler desmerèixer l'existència de tres cultures nacionals diferents de la castellana. Qualsevol que rellegeixi els debats constituents del 1978 veurà que des de Miquel Roca fins a Jordi Solé Tura, passant per Joan Reventós, els partits catalans van defensar que l'autonomia era extensible a tots els pobles d'Espanya sense excepció.

Malgrat aquesta coincidència amb el nacionalisme espanyol més castís, l'objectiu del sobiranisme és, evidentment, un altre: la conquista de l'Estat propi. Ara bé, té al davant un obstacle sociològic: resulta que la gran majoria dels ciutadans ens sentim en graus diversos catalans i espanyols. Per superar el mur de la doble identitat, el sobiranisme neoliberal no desaprofita ni la més mínima ocasió per socialitzar arguments de calibre gruixut del tipus: «Espanya ens roba, però lliures faríem de Catalunya una de les economies més pròsperes d'Europa». En definitiva, la independència com una gran panacea, segons ens relatava ahir amb fruïció Xavier Bru de Sala, i en la qual, per descomptat, prosperarien els milionaris i els aturats podrien, en el pitjor dels casos, convertir-se en funcionaris del nou Estat.

Aquest tipus de contes de la lletera són d'una enorme frivolitat. Primer, perquè el relat parteix d'una premissa falsa: que la legalitat espanyola és l'únic que impedeix proclamar la independència, perquè els catalans ja estem gairebé tots d'acord. Segon, es parla només dels fabulosos beneficis de la separació, però mai dels costos socials i econòmics de la ruptura i d'un període de transició indeterminat (¿durant quant temps ens quedaríem fora de la UE?). Siguem seriosos, sisplau. Si algú deixa els seus veïns perquè esgrimeix que li roben, ¿aquests veïns seguiran saludant-lo i entrant en el seu negoci o empresa? Tercer, s'amaguen informacions essencials, com el fet que, encara que l'economia catalana s'ha obert al món i exporta, el nostre superàvit comercial únicament es produeix, i de manera molt notable, amb la resta d'Espanya (www.c-intereg.es). Quart, el repetit argument de les balances fiscals amaga matisos i sorpreses. Ho hem vist en relació amb les dades del 2009 subministrades injustament pel conseller Mas-Colell.

Hi ha un ventall de càlculs possibles en funció de l'enfocament que s'adopti, que va d'un dèficit de 16.000 milions a un superàvit de poc més de 4.000, passant per altres aproximacions intermèdies igualment correctes. Hi ha una dada reveladora de la qual CiU no parla i que indica fins a quin punt hem de ser prudents amb les xifres. Des que va començar la crisi, la Seguretat Social gasta a Catalunya molt més del que hi recapta: 1.200 milions ja només el 2009.

El problema de fons és que el gruix del sobiranisme és neoliberal i, per tant, considera que qualsevol dèficit, sigui entre grups socials o territoris, és il·legítim. Mentrestant, ens ven un perillós conte de la lletera en què només existeixen fabulosos beneficis mentre amaga els costos econòmics, socials i polítics de la ruptura. ¿Acabarem per ensopegar? 

Historiador.

GODALL. ZONA DE L'ANTIGA PEDRERA II

MENTIR: EL VICI DELS POLÍTICS

 

Els polítics tenen el vici de mentir durant la campanya electoral fent promeses que després saben que no podran complir. Quan arriba el moment i han de prendre una decisió contrària al que havien afirmat durant la campanya, clamen a “l’interès general” i a no sé quantes coses més per a justificar el que sovint no és justificable. Com més excuses hi vulguin donar, més meditada està la resposta a l’engany. Aquestes coses, normalment solen passar més factura als partits d’esquerra que als de dreta. ¿Per què els partits que conformaven el govern d’Entesa a Catalunya van perdre vots i escons fins al punt de no poder reeditar un tercer mandat? Entre d’altres coses, l’ambigüitat en el tema del transvasament de l’Ebre hi va jugar un paper preponderant.

Però anem a l’actualitat. Rajoy i els seu partit, durant la campanya electoral van omplir-se la boca de bones paraules (com tota la resta, el que passa és que els altres no governen) i van prometre sortir de la crisi (com si tinguessin una vareta màgica) sense haver de fer tantes reformes com les que al final han fet i, el què encara és pitjor, com les que encara queden per a fer...

No sé surt d’una crisi sense crear ocupació ni reactivar l’economia. Fins ara no se’n han sortir i sembla lluny de que ho puguin fer. Com he escoltat dir a molts analistes econòmics, Rajoy i el seu equip esperaven que la situació econòmica es pogués solucionar sense haver de fer res, com “un miracle”, Però per  molt que resi Rouco i l’Església, Déu ja no està per a miracles d’aquest calibre. La vellesa també li deu de passar factura, com al Rei...

En campanya Rajoy va prometre no apujar l’IRPF, ni l’IVA, ni el copagament sanitari i moltes coses més. De fet, només fa un mes que encara afirmava que no era la seva intenció que els pacients haguessin de contribuir al sosteniment econòmic del sistema sanitari. Des d’ahir sabem que del 40 % que ara paguen per cada recepta, es passarà al 50 o 60 %. Fins i tot els jubilats hauran de “gratar-se” la butxaca i pagar entre 8 i 18 euros municipals, quan fins ara, juntament amb els pensionistes (per malaltia o invalidesa) no els calia pagar res.

A apart d’això, a Catalunya volen cobrar per recepta sanitària. Us en recordeu l’enrenou que va muntar CiU quan es va establir el cèntim sanitari als carburants? Sembla mentida com els partits (tots) es poden contradir d’aquestes maneres.

Però compte! Després de pagar per la sanitat (cada vegada menys pública i menys universal), la propera cosa que s’apujarà (o sigui un incompliment més) serà l’IVA. Ja hi ha mitjans com el Plural que ho avancen. Però aquest rotatiu per Internet encara diu més: s’abaixaran les quotes empresarials a la S.S. Així que tots hi haurem de col·laborar, però uns menys que els altres: els empresaris menys que els treballadors.

I com a funcionari de l’administració central, encara no les tinc totes de que em tornin a rebaixar el sou, la qual cosa significaria un mentida més del govern del PP. També segons alguns analistes aquesta mesura ja s’hauria pres de no ser que a Madrid hi ha tants i tants funcionaris que la repercussió econòmica a la capital del Regne podria ser desastrosa.    

Podeu ampliar la notícia al Periódico.   

L'arrel del problema (un article de Javier Pérez Royo)

El procés constituent del 1978 va deixar ambigüitat sobre ellloc del Rei en el sistema polític

Els països europeus han hagut de passar comptes amb la monarquia per poder construir l'Estat constitucional. La monarquia i l'Estat constitucional com a formes polítiques són incompatibles, perquè responen a principis de legitimitat contraposats. Un Estat constitucional pot integrar en la seva arquitectura un cap de l'Estat monàrquic, però no pot integrar un exercici del poder per part d'aquest cap de l'Estat. El principi de legitimació democràtica en l'Estat constitucional és una regla que no admet excepcions. L'excepció és sempre contravenció de la regla. Un rei, que per definició no té legitimitat democràtica, ha d'estar apartat de l'exercici del poder. Únicament així es pot acceptar la seva presència en l'Estat constitucional.
A aquestes altures de la història, tots els països europeus han fet el seu balanç amb la monarquia. Bé s'han constituït com a repúbliques o bé han reduït la corona a la posició d'un simple òrgan de l'Estat que no té presència en l'exercici del poder. Això explica que en cap país europeu la monarquia continuï sent un problema per al seu Estat constitucional.
Espanya és l'única excepció. Després de la mort del general Franco, Espanya es va constituir democràticament i no crec que hi pugui haver dubtes sobre de la naturalesa democràtica de la Constitució espanyola. Però no es pot desconèixer que la voluntat constituent del poble espanyol expressada en la Constitució del 1978 no es va poder estendre a la Monarquia, que va haver de ser acceptada com un fet consumat a fi que el procés constituent pogués arribar a bon fi. L'acceptació de la Monarquia va ser una condició prèvia perquè es poguessin celebrar les eleccions que acabarien sent constituents del 15 de juny de 1977.
És veritat que la definició que es va fer de la Monarquia en la Constitució com a «Monarquia parlamentària» en l'article 1.3 ve immediatament després de la definició del principi de «sobirania nacional», que es diu expressament que resideix en el «poble espanyol» en l'article 1.2. Hi ha, en conseqüència, una subordinació de la Monarquia parlamentària a la legitimació democràtica de l'Estat. Amb una reserva digna de menció: mentre que en la fórmula tradicional en dret comparat a l'afirmació de la sobirania del poble segueix la conseqüència que d'aquesta sobirania «emanen tots els poders de l'Estat», en l'article 1.2 de la nostra Constitució es diu «emanen els poders de l'Estat». Possiblement, el «tots» a la Constitució espanyola era més necessari que en cap altra Constitució, a fi que no hi hagués cap dubte sobre el caràcter d'òrgan però no de poder de l'Estat de la Corona. Aquest caràcter d'òrgan i no de poder es reflecteix després amb molta nitidesa en el text constitucional.
Però el que resulta decisiu no és el text, sinó el context. La subordinació de la Monarquia al principi de legitimació democràtica es va inscriure en el text constitucional una vegada s'havia hagut d'acceptar la Monarquia com un pressupost per a l'exercici del poder constituent. Aquesta és la raó per la qual, si jurídicament podem considerar que la posició de la Corona com a òrgan però no com a poder de l'Estat queda resolta en el text constitucional, políticament no és així. Analitzant el procés constituent en el seu conjunt i no només el text constitucional en la seva redacció final, queda una certa sensació d'ambigüitat sobre el lloc del Rei en el nostre sistema polític. Jurídicament, el Rei és un òrgan i no un poder de l'Estat. Això resulta clar de la lectura de la Constitució. Políticament, la presència del Rei segueix gravitant sobre l'exercici del poder. El Rei d'Espanya no ocupa en el nostre sistema polític el mateix lloc que ocupen les reines d'Anglaterra o Holanda o el rei de Bèlgica en els seus. El rei Joan Carles ha aparegut en els cables de Wikileaks com una figura política de primer nivell en el sistema polític espanyol, i això no ha passat amb cap altre monarca europeu.
Per això som on som. En cap moment de la nostra història constitucional, llevat de les dues Repúbliques, el poder constituent del poble espanyol s'ha estès a la Monarquia. L'origen està a Cadis. A Cadis s'aprova una Constitució de la Monarquia Espanyola i no de la Nació Espanyola. No es constitucionalitza un Estat sinó una Monarquia. I així va ser fins al 1931. A partir d'aquella data ja no s'ha pogut constitucionalitzar una Monarquia sinó un Estat. Però l'Estat ha estat constitucionalitzat sota forma monàrquica i sense que el poder constituent del poble espanyol pogués pronunciar-se sobre aquesta qüestió.
A Espanya hi ha una mena de reserva implícita de poder a la Monarquia, que ja no existeix en cap altre país europeu, que dóna rellevància constitucional a qualsevol incident que es produeixi en el desenvolupament de les tasques constitucionals o en l'exercici d'activitats privades per part del Monarca i dels altres membres de la Casa del Rei. Aquí està l'origen del que estem vivint aquests dies.

Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla