SOBRE INDIS I ROSTRES PÀL·LIDS

Diariocritico.com

Segons Rubalcaba,  Rajoy és el “darrer mohicà de l’austeritat”. I segons jo mateix, a Mas sé li ha quedat el “rostre pàl·lid” quan des d’Europa l’han tornat a deixar amb “el cul a l’aire” en veure que la nova “moda” a la que s’apunten els mandataris o els que aspiren a ser-ho que no són les retallades sinó el creixement econòmic.
Als dos mandataris (amb pretensions de ser estadistes) els nous aires europeus, els han agafat amb el peu canviat. Entenc que a Rajoy més que a Mas, ja que Catalunya depèn massa dels pressupostos generals de l’Estat a l’hora d’obtenir els diners necessaris per a fer funcionar el país.
Però l’actitud de Rajoy clama el cel (per aquells que creguin amb el paradís) Com es possible que, tot i adonar-se’n de que, només amb austeritat no es surt de la crisi, segueixi capficat en que és “l’única solució” possible.
Hi ha un espai al programa “Hoy por hoy” de la Cadena SER, que dirigeix i presenta Carles Francino que es diu “Tot per la ràdio”. Aquest matí recordaven que a Aznar li deien “Centreman” (per la seva mania de representar el centre polític espanyol); a Zapatero “Sososman” (jo tampoc el veia tan “soso” com se’l volia representar); i, finalment, deien que Rajoy també té sobrenom: “DONDEDIJEDIGODIGODIEGOMAN”. Una mica més complicat però del tot comprensible.

Els analistes polítics i econòmics es pregunten quan trigarà Rajoy en aplicar noves mesures sobre les que ha dit per activa i per passiva que no “no ho faria”. Ho recordem? Va dir que no apujaria els impostos i va apujar l’IRPF; va dir que no retallaria en serveis bàsics i retalla en sanitat, ensenyament, serveis socials, cultura...; va dir que no instauraria el copagament sanitari i apujarà la part del preu dels medicaments que ara paguen els ciutadans en actiu entre un 10 i un 20 més sobre el 40 % del total que ara es paga i, els jubilats i pensionistes, que fins ara no pagaven res, a partir d’ara pagaran un 10 %. Les properes, a part de l’IVA ja anunciat, es pregunten si serà abaixar les pensions i sous als funcionaris.  

Sobre l’IVA, el govern de Rajoy, va dir durant molts mesos que no l’apujarien. Fa uns dies que ho havien de fer a partir de l’1 de gener de 2013 i ara mateix, tot sembla indicarque pot apujar-se de forma immediata. M’aventuro a dir que molt probablement a partir de l’1 de juliol entraran en vigor els nous tipus de l’IVA.
Reiteren els responsables econòmics del govern espanyol que les apujades són temporals, d’uns dos anys aproximadament de duració... Però després de tot el que hem vist, qui s’ho creu?
Rubalcaba apunta una solució: la creació d’un impost per a les grans fortunes, tal i com han fet alguns països europeus com per exemple França. En canvi aquí, als qui tenen grans fortunes els concedim una amnistia fiscal. O perquè no es crea un tipus incrementat d'IVA (igual com existia quan es va crear l'impost) que gravi els articles considerats de luxe? (Cotxes, iots, joies, mansions, etc.) 
País de pandereta...  

UN ESCARMENT DEFINITIU (relat)

 

Antonio Casas era gallec i com molts altres d’aquella terra va anar a buscar feina i potser alguna cosa més a Veneçuela.

Com que era aparellador (estic parlant en passat perquè el vaig conèixer l’any 1976 i des del 77 no n’he sabut res més) va trobar feina a una empresa constructora d’aquell país com a encarregat.  

Com era tradicional per aquell temps, els operaris solien cobrar tots els divendres i no com ara que hem d’esperar que s’acabi el mes per a fer-ho.

Antonio era l’encarregat de lliurar la paga als treballadors i cada divendres havia d’escoltar les queixes d’un d’ells. Sempre trobava que li pagaven menys del que es mereixia.

Un dia, Antonio, va idear una manera d’escarmentar-lo per sempre més. En arribar el següent divendres, la filera de treballadors anaven passant, per ordre, pel barracó on estava Antonio i els diners de les nòmines. Tothom rebia el sobre sense posar-hi cap problema, però en arribar el que es queixava sempre, com era lògic, ho troba inapropiat:

-“Crec que us heu equivocat”, va dir sense pràcticament mirar el contingut del sobre.

Però l’estratègia que havia ideat Antonio, seria definitiva. Aquell dia havia posat, expressament, més diners dintre el sobre. Antonio fa com que ho revisa i li diu:

-“Efectivament, t’he posat més diners”. I els hi va prendre.

A partir d’ençà, aquell treballador ja no es va tornar a queixar mai més.

RUPIT II (Picaports)

Retallades que no arriben a reformes (un article d'Antoni Serra Ramoneda)

No és estrany que els mercats desconfiïn d’Espanya davant mesures que no arriben al fons

¡Madrid, tenim un problema! El model, dissenyat en els últims lustres pels dos partits que s’han alternat a la Moncloa, que havia de fer d’Espanya un país de primera divisió s’ha ensorrat. A Europa no només ja no som un miracle, sinó que hem passat a ser el paradigma d’una gestió descerebrada dels fons que generosament durant anys ens van subministrar per fer-nos majors d’edat. Com es diria en termes militars, hem tornat a l’escamot dels maldestres. Per una altra banda, el somni de fer de Madrid el cap de pont de Llatinoamèrica al nostre continent ha rebut un torpede de primera magnitud amb la nacionalització parcial d’YPF per les autoritats argentines, que no semblen proclius a encomanar a la capital aquestes funcions representatives. Tant de bo l’exemple no s’estengui i no s’obri la veda a altres atacs similars, tenint en compte els molts interessos de les nostres grans empreses en terres pretesament
germanes.

I de portes endins tremolen els fonaments de l’Estat de les autonomies, que molts van celebrar com la fórmula magistral que tancava definitivament el tradicional enfrontament sanguinari entre les dues Espanyes. Avui hi ha discordança. Unes veus reclamen una recentralització política i administrativa mentre que en les nacionalitats històriques la força centrífuga adquireix intensitat. Algun polític ja s’ha permès augurar un inevitable xoc de trens entre els dos punts de vista.
Certament, la nostra política exterior, sobretot en el seu vessant europeu, ha passat a ser una variable plenament dependent dels esdeveniments que tenen lloc a Alemanya i França. No és estrany l’interès dels nostres polítics per la segona volta de les eleccions presidencials franceses, conscients que ens poden afectar en gran manera. Com que tampoc els temps estan per a l’èpica, les tremendes represàlies amb què el Govern pretenia castigar la insolència de la senyora Fernández de Kirchner s’han evaporat. Més Sancho Panzas que Quixots, ara es tracta d’aconseguir la millor indemnització monetària possible a l’espoli sofert per Repsol, no fos cas que la citada presidenta apliqués una mesura similar a algunes de les empreses hispanes que campen pels seus dominis. No estem per orgues.
Però en l’aspecte interior hi ha un cert marge de maniobra, malgrat les exigències de retallades i de forts ajustos pressupostaris provinents de Brussel·les i de Frankfurt. En l’àmbit polític s’hauria de començar a reformar el malmès mapa autonòmic. No sóc un expert en aquestes matèries, però m’atreveixo a suggerir que la reforma hauria d’anar en dues direccions. Per una banda, abandonar la fórmula del cafè per a tothom, que tampoc s’ha aplicat al peu de la lletra vistes les excepcions del País Basc i Navarra. I a més, concedir a Madrid un règim especial a semblança dels de Washington o la ciutat de Mèxic. A part d’una revisió a fons de les nostres finances públiques perquè d’una vegada i per sempre qui decideix la despesa sigui responsable de la recaptació dels fons que comporta.
Però és en el terreny de l’economia on el canvi de model, pel fet de ser més senzill, s’hauria de fer com més aviat millor. Per ara no hi ha senyals que s’hagi començat a caminar. Només cal veure el restabliment de la deducció, a l’IRPF, dels interessos meritats per la compra de vivenda. Argumentar que la resurrecció de la mesura és per ajudar a reduir l’immens parc de vivendes deshabitades no convenç. Perquè igual o millor resultat s’aconseguiria, amb el mateix esforç fiscal, incentivant el lloguer en aquesta Espanya tant de temps fascinada per la propietat del totxo.

No n’hi ha prou de retallar partides de despesa en el pressupost de l’any en curs. S’han de prendre mesures per assegurar que en el futur no tornaran a créixer i exigiran noves retallades. Per fer-ho es requereix donar molta més importància al càlcul del cost/benefici en la selecció de les inversions públiques, especialment en infraestructures. El seu manteniment és molt costós, i per això almenys han de ser capaços de generar prou riquesa per finançar-ho. Persisteix la inèrcia i sobren exemples de no anar en aquesta direcció. El més recent és el del corredor mediterrani. Pressionada per la multinacional Ford, la ministra Pastor ha resolt construir una sola via d’ample internacional, per a les mercaderies, paral·lela a l’actual traçat ferroviari. És un pedaç, una mena de carril bici quan el que es requereix és una àmplia calçada per a la circulació de molt tonatge. No és estranya la desconfiança dels denominats mercats davant d’unes retallades que no són autèntica reforma.

Economista.