dijous, 26 de maig del 2016
Quan ERC marca territori propi
JOAN TAPIA
Periodista
La polèmica de l'IRPF és la punta de l'iceberg: Junqueras no admet un paper secundari
Bé, es deia que el gran obstacle per als pressupostos de la Generalitat seria aconseguir el sempre complicat acord amb la CUP, però ara resulta que dins de Junts pel Sí, entre CDC i ERC també hi ha batalla. La setmana passada, el conseller d’Economia (i vicepresident i líder d’ERC), Oriol Junqueras, ja va llançar amb certa vaguetat la idea d’una discreta pujada de l’IRPF a les rendes altes. Després, el secretari d’Economia, Pere Aragonès, amb un protagonisme tecnicopolític creixent, ho va concretar més: descens de l’IRPF per als que ingressen menys de 17.000 euros (que paguen més que a la resta d’Espanya) i revisió a l’alça per als que en guanyen més de 100.000.
L’objectiu seria complir amb la resolució de l’últim ple sobre la pobresa (més justícia fiscal) i facilitar així l’aprovació dels pressupostos amb el suport de la CUP o d’altres partits d’esquerra, com el PSC o Catalunya Sí que es Pot. I Aragonès argumenta que donada la penúria d’ingressos
–i els recursos de Madrid contra la creació d’altres impostos–, aquest objectiu només es pot aconseguir amb una pujada moderada de l’IRPF als més afavorits. És cert que l’IRPF perd la progressivitat a partir d’una renda mitjana alta.
Però el que és estrany de la proposta és que es llancés a l’opinió pública abans de consensuar-la al si de l’Executiu. En el passat, CDC ho feia sense pudor, però llavors no hi havia Govern de coalició, sinó pacte de legislatura. A Convergència van sospitar des del primer moment que ERC pretenia enarborar la bandera del progressisme fiscal i, alarmats per les enquestes –l’última, la d’EL PERIÓDICO de divendres passat, que donava a Esquerra el doble de vots que a CDC en unes autonòmiques–, van decidir contraatacar. Primer, Neus Munté, de forma discreta, i després, Francesc Homs, que tornarà a encapçalar la llista al Congrés dels Diputats, amb contundència: Convergència s’oposa a la pujada d’impostos i creu més en la creació de riquesa que en el subsidi.
L’objectiu seria complir amb la resolució de l’últim ple sobre la pobresa (més justícia fiscal) i facilitar així l’aprovació dels pressupostos amb el suport de la CUP o d’altres partits d’esquerra, com el PSC o Catalunya Sí que es Pot. I Aragonès argumenta que donada la penúria d’ingressos
–i els recursos de Madrid contra la creació d’altres impostos–, aquest objectiu només es pot aconseguir amb una pujada moderada de l’IRPF als més afavorits. És cert que l’IRPF perd la progressivitat a partir d’una renda mitjana alta.
Però el que és estrany de la proposta és que es llancés a l’opinió pública abans de consensuar-la al si de l’Executiu. En el passat, CDC ho feia sense pudor, però llavors no hi havia Govern de coalició, sinó pacte de legislatura. A Convergència van sospitar des del primer moment que ERC pretenia enarborar la bandera del progressisme fiscal i, alarmats per les enquestes –l’última, la d’EL PERIÓDICO de divendres passat, que donava a Esquerra el doble de vots que a CDC en unes autonòmiques–, van decidir contraatacar. Primer, Neus Munté, de forma discreta, i després, Francesc Homs, que tornarà a encapçalar la llista al Congrés dels Diputats, amb contundència: Convergència s’oposa a la pujada d’impostos i creu més en la creació de riquesa que en el subsidi.
Marcar perfil propi
De fet, a l’anar en llistes separades al Congrés –i ja es veu que, amb gairebé total seguretat, també a les pròximes catalanes–, tant ERC com CDC es veuen forçades a marcar perfil propi i a cultivar els seus electorats respectius. L’últim baròmetre del CIS diu que a Catalunya, i en una escala de l’1 al 10 (on 1 és l’extrema esquerra i 10 l’extrema dreta), els electors situen Esquerra en el 3,05, bastant a l’esquerra del PSOE (4,52), mentre que col·loquen CDC en el 6,45, a la dreta dels socialistes i pràcticament junts amb Ciutadans. Per això Convergència ha decidit que també ha de marcar territori, i dimarts, el mateix Carles Puigdemont va afirmar de forma taxativa que el Govern no contempla l’escenari d’una pujada de l’IRPF. ¿Sense pactar-ho amb Junqueras?
I per certificar que estem en campanya, la defensa de la posició d’Aragonès va córrer ahir a càrrec, en aquest diari, no d’un tècnic fiscalista, sinó de Gabriel Rufián i Joan Tardà. A Homs, candidat de CDC a Madrid, li contesta el tàndem d’ERC a les eleccions espanyoles en un article intel·ligent i molt mesurat. I és que Esquerra no només vol marcar perfil propi enfront dels convergents, sinó que aspira a més: a disputar al PSC la bandera de l’esquerra responsable, i a guanyar el 26-J En Comú Podem (la coalició de Podem-Ada Colau), que va ser la primera llista el 20-D.
Els mediocres resultats de l’aliança CDC-ERC imposada per Artur Mas el 27-S (un 39,5% dels vots, lluny de la majoria aclaparadora i que va engrandir l’espai electoral de la CUP) han decidit Esquerra a uniformar-se com l’hegemònic partit de la independència amb una ànima marcadament d’esquerres. I aquesta actitud insubmisa d’ERC obliga Convergència a ressituar-se amb rapidesa i contundència.
I per certificar que estem en campanya, la defensa de la posició d’Aragonès va córrer ahir a càrrec, en aquest diari, no d’un tècnic fiscalista, sinó de Gabriel Rufián i Joan Tardà. A Homs, candidat de CDC a Madrid, li contesta el tàndem d’ERC a les eleccions espanyoles en un article intel·ligent i molt mesurat. I és que Esquerra no només vol marcar perfil propi enfront dels convergents, sinó que aspira a més: a disputar al PSC la bandera de l’esquerra responsable, i a guanyar el 26-J En Comú Podem (la coalició de Podem-Ada Colau), que va ser la primera llista el 20-D.
Els mediocres resultats de l’aliança CDC-ERC imposada per Artur Mas el 27-S (un 39,5% dels vots, lluny de la majoria aclaparadora i que va engrandir l’espai electoral de la CUP) han decidit Esquerra a uniformar-se com l’hegemònic partit de la independència amb una ànima marcadament d’esquerres. I aquesta actitud insubmisa d’ERC obliga Convergència a ressituar-se amb rapidesa i contundència.
dimecres, 25 de maig del 2016
LA PROPIETAT DEL MONUMENT DE TORTOSA
I ara resulta que l’Ajuntament de Tortosa no n’és el propietari del monument.
-Està dintre del terme municipal, però l’ajuntament no és el seu propietari –Va afirmar l’alcalde Ferran Bel fa uns dies-.
Dissabte per la nit, Canal 21 Ebre va oferir el reportatge Memòria del Monument realitzat pel periodista Gustau Moreno on es van poder escoltar veus a favor i en contra de la retirada del monument (tal com es coneix popularment el monument commemoratiu dels 25 Años de Paz inaugurat per Franco fa 50 anys)
Alguns dels que van intervenir explicaven com estava aquell dia Tortosa: repleta de gent. I no era per a menys! L’arribada de un cap de l’estat sempre suposa un esdeveniment i si s’afegeix que aquest era un dictador, un es pot imaginar perfectament com funcionava el tema.
Jo tenia 8 anys i tot i que no vaig anar, recordo que molts dels meus companys d’escola si que ho van fer. Es van organitzar autocars des de la Galera, així com dels altres pobles del partit judicial de Tortosa (cal recordar que per aquells anys no existien les comarques i encara menys el concepte Terres de l’Ebre)
Segons consta a la documentació estudiada per l’historiador Felip Monclús, el monument es va pagar, bàsicament, per l’Ajuntament de Tortosa i Diputació de Tarragona, encara que també hi van contribuir d’altres ajuntaments de la zona com per exemple el d’Alcanar.
Per a l'emplaçar es va aprofitar la pilastra d'un antic pont de pagament que va caure en desús quan es va construir el pont de l'Estat que era gratuït.
Per a l'emplaçar es va aprofitar la pilastra d'un antic pont de pagament que va caure en desús quan es va construir el pont de l'Estat que era gratuït.
La meva percepció és que Tortosa està molt dividida respecte al monument entre aquells que estan a favor de mantenir-lo tal i com està ara i els que promouen la seva immediata retirada. Personalment crec que s’ha esperat massa temps per a obrir un debat com l’actual, tot i que alguna vegada ja se’n havia parlat. Franco fa 40 anys que va morir i un ajuntament com el de Tortosa que ha tingut governs de tots els colors, però tots demòcrates i sense vinculacions amb el règim anterior, l’haurien d’haver plantejat la seva retirada molts anys abans.
Tot hi la divisió que s’intueix, el resultat és imprevisible. Una part de la ciutadania no acudirà a votar, ja sigui per manca de ganes o perquè creuen que per a retirar-lo no s’hauria de fer cap consulta, simplement s’hauria d’obeir la Llei de la Memòria Històrica.
Evidentment l’alcalde Ferran Bel entra en una contradicció important: Com es pot fer un referèndum vinculant sobre un monument que (segons ell) no pertany a Tortosa? Si el resultat de diumenge és favorable a la retirada del monument i bla, bla, bla..., Bel pot seguir negant-se a retirar-lo amb l’argumentació de que no en són els propietaris. Sembla que tot seguirà igual. Quina pena!
Acabaré el meu escrit d’avui amb un argumentació de pes que ens va donar un company de treball una mica més jove que jo:
-Quan es va començar a construir el monument jo tenia uns dos anys. Cada dia passava amb el meu pare per allí i un dia li vaig preguntar: Pare, què estan fent?
I mon pare em va explicar que feia anys hi havia hagut una guerra i que aquell monument era per a recordar que mai més havien de tornar a passar uns fets com aquells. En aquella època encara no es parlava de memòria històrica, però mon pare ja tenia clar el concepte.
En acabar de dir això, tot i que va seguir parlant, ja vaig desconnectar. Com pot recordar les paraules pràcticament exactes que va dir son pare fa 50 anys i quan ell només en tenia 2?
Qui no té arguments és perquè no vol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)