DELTA DE L'EBRE. AMPOSTA (23)

MIRAMBELL (MIRAMBEL) -6-

El mentiroso absoluto

JUAN CARLOS ESCUDIER

Existe una amplia coincidencia en que Rajoy miente más que habla, y es precisamente esa avalancha de embustes la que hace desconfiar de sus intenciones reales. ¿Serán las suyas mentiras piadosas al estilo de los orgasmos fingidos? ¿Querrá protegernos de la cara más terrible de la verdad? ¿O, simplemente, lo suyo encaja en esa mutación de la mentira que, según Hannah Arendt, se ha convertido en un absoluto incontrolable?

La verdad y la mentira han sido objeto de sesudas reflexiones filosóficas a lo largo de la historia. La polémica más famosa enfrentó a Kant y a Benjamin Constant, filósofo y político francés que ya en el siglo XVIII perfiló buena parte del constitucionalismo moderno. Kant negaba el derecho a la mentira y reclamaba la necesidad de ser veraces en cualquier circunstancia, incluso si uno escondía a un amigo en casa y una pandilla de asesinos llamaba a la puerta y preguntaba por él. Para Constant, sin embargo, tal maximalismo sólo conseguiría que las relaciones sociales saltaran por los aires y que el amigo, si sobrevivía, se acordara uno a uno y entre interjecciones de los muertos del sincero Kant.

En esa misma tesis abundaba una inquietante obra de ciencia ficción de James Morrow, que recreaba cómo sería la vida en una sociedad donde todo el mundo, hasta Rajoy, estuviera obligado a decir la verdad. En Veritas, la ciudad de la verdad, los políticos confiesan abiertamente las mordidas que reciben, los ascensores llevan un cartel en el que puede leerse “Atención. El mantenimiento de este ascensor es llevado a cabo por personas que odian su trabajo”, y los bocadillos se anuncian así: “Sandwich de vaca muerta, hojas marchitas de lechuga y patatas altas en colesterol”. Programada para la verdad, la vida se convierte en una insufrible pesadilla.

Puede que éste sea el ánimo del presidente. ¿Qué satisfacción hallaríamos si en cada uno de sus intervenciones públicas, aunque fuera en plasma, relatara abiertamente cómo se ha financiado su partido, qué empresas han pasado por caja, a quien pertenece realmente el fortunón que tenía Bárcenas en Suiza o cuánto dinero se ha repartido en sobresueldos la cúpula del PP? ¿Seríamos acaso más felices o el asco nos impediría disfrutar de los cruasanes del desayuno?

De igual forma cabría interpretar esa enésima mentira al negar los recortes que tendría que aplicar si consigue mantenerse en el Gobierno, mientras se ofrece a ejecutarlos privadamente y por carta a la Comisión Europea. ¿Para qué disgustarnos ahora? ¿Por qué arrebatarnos estos meses la imagen de un país en crecimiento, camino del pleno empleo, donde mucho se nos tiene que torcer para que no mane leche y miel de las fuentes públicas, después eso sí de que se adjudique el contrato a una empresa amiga y ésta suelte la comisión correspondiente?

Puede que Rajoy haya conseguido trascender a Platón y Aristóteles. Lo explicaba muy bien Jacques Derrida: “Para Platón el mentiroso es alguien que es capaz de mentir. Para Aristóteles es alguien que decide mentir. La posibilidad debe existir siempre”. El presidente es capaz y lo decide, es potencia y acto, es la leche, en definitiva.

Y continuaba: “Para decir la verdad, para ser veraz, hay que poder mentir. Un ser que no puede mentir tampoco puede ser sincero o veraz”. El del PP ha demostrado sobradamente sus cualidades para la patraña y un día de éstos nos sorprenderá con la verdad más absoluta: “No soy del Depor”.

QUÈ VOTEN ELS EMPRESARIS?

La setmana passada el Cercle d’Economia va organitzar unes jornades econòmiques (podrien ser d’una altra cosa?) a Sitges. Per allí van passar la majoria dels líders polítics a nivell estatal: Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera... Alguns eren veterans i altres com Iglesias i Puigdemont s’estrenaven aquest any. Dels baròmetres que es van fer en acabar les jornades es van constatar moltes coses. Però de totes ne comentaré una: la pèrdua de pes de Convergència.  

Així ho constatava el Periódico de Catalunya en la seva edició d’ahir que afirmava que abans el gruix de l’empresariat votaven CiU i ara no saben a qui votar. Cap sorpresa. Era de domini públic que els empresaris votaven a CiU o al PP. Per cada un que te’n podies trobar que votava a un partit d’esquerres (que també els hi ha), a la dreta ho feien milers.

El perfil de l’empresari sol ser conservador, tan en les formes com en el fons. I el empresari espanyol, possiblement dels més conservadors d’Europa. Econòmicament parlant les polítiques econòmiques es diuen neoliberals, encara que en algun cas fins i tot fregarien les neoconservadores.

L’adjectiu conservador o sol dir pràcticament tot. Per tant, és ben lògic que a Catalunya votessin primer a Pujol i més tard al seu delfí Mas. Tampoc és d’estranyar que poguessin canviar el signe dels seu vot depenen si les eleccions eren autonòmiques o bé generals. En aquest segon cas és molt provable que votessin el PP.

Aquesta manera d’actuar sempre l’he comprés. Entenc que aquells que es consideren capitalistes optin per les opcions que més defensin els seus interessos econòmics. Faig un encís. Fa temps que no parlo de D. Ramon Cinca Piqué, el que va ser director de l’Acadèmia Cots de Tortosa, allà on s’ubica avui la Cambra de Comerç. Li vaig sentir dir a D. Ramón que un empresari era una persona que sabia guanyar molts diners i que un bon empresari era una persona que encara en sabia guanyar molts més. Segurament hi estareu d’acord. Jo ho subscric.

Però les posicions d’un empresari haurien de ser totalment oposades a les d’un treballador. És molt difícil d’entendre que el empresari d’una fàbrica (posem per cas) voti el mateix que un dels seus treballadors. L’empresari d’una fàbrica, a part de guanyar molts diners, ho fa, entre d’altres coses, gràcies a l’esforç dels seus operaris. En canvi hi ha treballadors que a l’hora de votar ho fan pels mateixos partits que els seus amos.  

Bona part de l’empresariat (això s’ha pogut constatar durant aquests anys de crisi econòmica) s’han mantingut gràcies als ERO’s. Sovint, aprofitant que el govern (que també és empresari) va abaixar el sou dels treballadors públics, també els van abaixat. Em ve al cap l’empresa Mistral Bonsai de Camarles. Però com aquesta segurament n’hi ha hagut moltes més.  

Si els treballadors votessin tots per partits de l’esquerra (ja no dic quins, me dóna igual) que, a priori, són els que millor defensen (o haurien de defensar) els drets del treballador i entre tots els drets, el principal és tenir un sou digne para poder viure decentment.

Llavors què passa per a què guanyin els partits de dretes? Tenint en compte que per cada empresari hi ha molts més treballadors, pot resultar una mica difícil d’entendre, encara que jo hi veig tres factors determinants:

1.        El passotisme dels treballadors. A molts de treballadors les hi dóna igual anar a votar o no, com els hi dóna igual el partit que ens governi.

2.        El fracàs dels partits que es defineixen com d’esquerres quan han ostentat el poder. Els partits d’esquerres estan massa condicionats pel capitalisme i quan han governat no han aplicat autèntiques polítiques d’esquerres, la qual cosa ha fet que el seu votant tradicional els hagi abandonat.

3.        El pluripartidisme de l’esquerra. Mentre a la dreta només s’hi situa un o dos partits (PP i CiU bàsicament i darrerament C’s), a l’esquerra n’hi ha tot un reguitzell que, tret d’alguns matisos puntuals, tots semblen defensar el mateix.

Per aquest tercer motiu, Podemos i Izquiera Unida aniran plegats a les eleccions del proper mes. I és que Izquierda Unida, tot i tenir la confiança de milers d’electors arreu d’Espanya, va aconseguir molt poca representació. O el que és el mateix, els vots que van obtenir no van servir pràcticament per a res. Ara, aquests vots juntament amb de Podemos poden capgirar com un mitjó el panorama polític espanyol.

Tot i que Podemos va oferir al PSOE anar junts al Senat, va rebre carbasses per part de Pablo Iglesias i els seus.

Què defensen els polítics, els interessos dels ciutadans o els seus propis?

Jo ho tinc clar, com a treballador mai votaré la mateixa opció que els empresaris. Mai ho he fet i no ho faré ara que ja tinc una edat.