Ho ha estat de manera singular, ja que entre regències i dictadures militars han estat nombrosos els anys en què el cap de l'Estat no ha sigut un rei. A més, dels quatre monarques que efectivament han regnat des de començaments del segle XIX, dos van morir a Espanya, Ferran VII i Alfons XII, i dos més a l'exili, Isabel II i Alfons XIII. La línia successòria es va trencar el segle XX al passar a ocupar la Corona, després d'Alfons XIII, el rei Joan Carles i no el seu pare, Joan de Borbó.Això vol dir, doncs, que en les relacions entre la societat espanyola i la Monarquia hi ha continuïtat i discontinuïtat. La societat espanyola no ha estat capaç d'organitzar-se políticament de manera estable sense la Monarquia. Però la presència d'un rei com a cap de l'Estat ha sigut, en general, molt pertorbadora per a la societat espanyola. Si deixem de banda Alfons XII, que va passar pràcticament desapercebut, l'executòria dels altres tres monarques previs a l'actual -Ferran VII, Isabel II i Alfons XIII- va ser desastrosa, i entre tots van acabar esgotant el dipòsit de legitimitat de la dinastia.
La Monarquia, tant quan el cap de l'Estat ha sigut un rei com quan ha sigut una regent o bé un dictador militar, no ha contribuït a resoldre els problemes de modernització política i constitucional que havia d'afrontar la societat espanyola. Ha sigut, ben al contrari, un obstacle, el famós obstacle tradicional, per donar-hi resposta.
I malgrat això s'ha mantingut. Mentre als altres països europeus, tret dels nòrdics, l'arribada del sufragi universal va posar fi a la monarquia d'una manera definitiva i irreversible, a Espanya no va ser així. Les dues primeres expressions del sufragi universal -la del masculí exclusivament el 1869 i la de l'autènticament universal el 1931- van posar fi a la Monarquia. Però per un període breu de temps. En els dos casos hi va haver restauració, cosa que en altres països europeus es va produir en la primera meitat del segle XIX, però no en la segona, i molt menys en el segle XX.
La capacitat de supervivència de la Monarquia espanyola ha estat més que notable. Especialment si es pren en consideració que la pèrdua absoluta de legitimitat de la institució amb la dictadura de Primo de Rivera coincideix amb l'avanç a tot Europa de la democràcia com a única forma política acceptable, detinguda transitòriament per les dictadures nacionalsocialistes i feixistes. Ningú amb dos dits de seny podia pensar en la restauració d'una Monarquia enmig d'estats democràtics de la mà d'un règim feixista nascut d'una sublevació militar contra una República democràtica després d'una espantosa guerra civil en l'últim quart del segle XX. I, no obstant, és el que va passar.
Aquesta perspectiva mereix no ser perduda de vista. La societat espanyola fins al moment no ha sabut prescindir de la Monarquia en la seva organització constitucional. Ni tan sols en l'època de Franco. Les Leyes Fundamentales eren qualificades com a Leyes Fundamentales del Reino. I la successió en la posició de cap de l'Estat ocupada pel general Franco era monàrquica amb l'ordre regular de successió característic de la Monarquia espanyola una vegada instaurada la Corona en la persona d'un rei. És una conjectura, però, segons la meva opinió, l'horitzó monàrquic va ser una peça essencial en la prolongació de la dictadura franquista.
Ara mateix la Monarquia es troba en un moment difícil i es comença a especular amb la possibilitat d'una transició cap a la República. ¿És raonable pensar en un desenllaç d'aquesta naturalesa? ¿Està disposada la societat espanyola a prescindir de la institució monàrquica, cosa que implicaria l'obertura d'un procés constituent sense més límits que els que suposa la nostra pertinença a la Unió Europea?
Les condicions per fer el pas són presents. La societat espanyola d'aquesta segona dècada del segle XXI està incomparablement més ben preparada que la del 1931 per alliberar-se d'inèrcies del passat i ser protagonista amb raonables expectatives d'èxit d'un autèntic procés constituent. Un procés constituent que sigui expressió política de l'Espanya democràtica, que fins ara no hem conegut en la nostra història.
Ja ho veurem.
Javier Pérez Royo
Catedràtic de Dret Constitucional
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada