El balanç dels 100 primers dies del govern
de Mas no pot ser més negatiu. De fet és una continuació dels primers dos
anys de govern.
Com sabem, a Mas li va sortir el tret
per la culata quan va voler avançar el procés electoral. Després de
l’exaltació independentista de l’11 de setembre, Mas esperava guanyar
les eleccions com el Barça d’Helenio Herrera: sense baixar de l’autocar.
Però els resultats electorals el van
fer tocar de peus a terra i, novament, enfrontar-se amb la dura realitat
diària.
Només el temps ens dirà si l’elecció
del seu soci serà o no positiva per a Catalunya. De moment, el paper d’ERC
fent de crossa al govern de CiU em deixa del tot indiferent. Els republicans,
van condicionar el suport a Mas a que es fes una consulta sobiranista,
preferentment, durant la legislatura actual. Després s’establia l’any
2014, aniversari de la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip
V, com a data de la consulta.
Mentre, ERC, des de fora del govern,
igual com van fer amb els diferents governs del Tripartit des de dintre,
jugant al gat i la rata (he volgut canviar el terme de la puta i la
ramoneta, però aquest seria exactament igual de vàlid): de vegades
donen suport a les iniciatives de CiU o impedeixen les compareixences del
seus més destacats membres i, de vegades, criticant certes polítiques portades
a terme pel govern, sobre tot en referència a les retallades (encara que
al final han acabat acceptant-les)
Ara Mateix, Mas, es troba en una disjuntiva
de difícil solució. Per una part la dependència econòmica de Madrid fa
que s’hagi de negociar amb el govern de Rajoy per a mirar de pal·liar
el dèficit fiscal endèmic que pateix l’economia catalana. La reunió no
tan secreta de Rajoy i Mas de fa dues setmanes seria un bon exemple de
les relacions bilaterals que mantenen. Per l’altre costat, no poden fer
un lleig a ERC, encara que, segurament, és el que desitjarien ara mateix
la majoria dels membres de la federació (sobre tot els d’Unió) I per l’altra
(i ja van tres) l’opció segurament més realista, la que encapçala Pere
Navarro al front del PSC que, sembla ser, s’ofereix com alternativa a
ERC sempre que CiU aparqui debats sobiranistes i es centre en resoldre
els temes més greus que pateix Catalunya.
Mireu, Catalunya per si sola no sortirà
de la crisi (o de l’estafa –tal i com van començar a dir els ecosocialistes-)
Per molt que digui Junqueras que la crisi de Catalunya només es podrà resoldre
des de la independència, el cert és que ningú pot certificar que això sigui
així. Tret d’Alemanya ( la gran beneficiada per l’actual conjuntura econòmica)
i, tal vegada els països nòrdics, cap país s’escapa de l’actual situació.
Ni França, ni la Gran Bretanya ni, evidentment Itàlia (que només fa uns
anys era la 8èna potència econòmica mundial) poden dir que la seva economia
creix el que es considera raonable pels experts.
La crisi actual és una crisi de model.
Més financera que una altra cosa. De vegades hi ha hagut crisis produïdes
per la gran dependència que tenen els països desenvolupats del petroli
i els seus derivats i per això s’han acabat superant quan s’ha augmentat
la producció o s’ha abaratit el preu. Però ara no és el cas. Com han dit
alguns experts (i jo mateix que no en sóc cap), la crisi acabarà quan qui
en hagi tret benefici així ho consideri. Mentre, l’atur seguirà pujant,
el salaris baixant, el joves hauran d’emigrar als països emergents, etc.
Tornant a Mas i els seu govern, no ho
tenen gens fàcil. Per res del món m’agradaria estar a la seva pell. Com
a solució immediata, els hi queda abaixar-se els pantalons davant del
govern del PP de Madrid o del PSOE si la situació no millora i hi ha
una alternança de govern.
La solució de la independència
s’haurà d’ajornar esperant temps millors.
Mas, com Rajoy, van enganyar els ciutadans
i per això, tant un com l’altre haurien de plegar o buscar una solució
que no passi per la provisionalitat i estigui supeditada als canvis d’humor
dels seus socis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada