dimarts, 30 d’abril del 2013

I SI LA CULPA FOS D’ERC?

Com diria un castellà castís, ERC és com el gos de l’hortolà: ni menja ni deixa menjar.
Molt desesperat havia d’estar Mas després del 25-N per a pactar, pràcticament sense condicions amb ERC. Oriol Junqueras, a diferència d’antics dirigents republicans com per exemple Carod-Rovira, anteposa el terme metafísic d’independència a la solució immediata i tangible de solucionar els problemes del dia a dia que tenen els ciutadans del nostre país. El concepte d’independència no el podem deixar aparcat, però tampoc condicionar-ho tot a ell, com fan els republicans.
Quan Pasqual Maragall fa aconseguir formar govern amb el suport d’ERC i ICV-EUA, tothom tenia clar que Catalunya necessitava un canvi. Els 23 anys dels diferents govern de Pujol havien comportat que els convergents es creguessin ser els amos i senyors del seu maset. Calia canviar la tendència i Carod ho tenia clar.
Carod va saber recollir un maltret partit i deixar-lo a un lloc molt alt, la qual cosa, sembla, va ser l’enveja d’altres dirigents del Nord de Calafell. El clan de l’avellana va tenir una vida molt efímera, políticament parlant.    
Donar suport a Montilla ja van ser figues d’un altre paner. L’ascendència andalusa del líder socialista va fer que molts no s’acabessin de refiar sobre la seva catalanitat, la qual cosa es va haver de guanyar dia a dia.
Catalunya va celebrar eleccions un any abans que Espanya. La situació econòmica catalana ja estava estrangulada per l’espanyola que els hi devia un bon grapat de calerons dels fons de cohesió social. Per CiU es va valer el desgast del Tripartit per a tornar a recuperar el poder. Amb l’ajut de qui? Del PP, aquell partit que Mas s’havia compromès davant notari a no pactar-hi mai.  
Finalment, quan el pare Pujol va demanar que es deixés de fer la puta i la ramoneta, sobre tot CDC va veure una altra realitat. Les discrepàncies amb els populars es van intensificar i, finalment, van trencar relacions amb l’excusa de l’extorsió que, des de Madrid, feien a Catalunya.
L’11-S va ser com una aparició per a Mas. Va pensar que podria treure profit de la gran manifestació i apropiar-se la idea independentista, tot i no haver-hi assistit. Però les eleccions anticipades van ser un fiasco i va haver d’acceptar ERC com a parella de ball, ton i ser-ne conscients de que suposava ballar amb els republicans.
Els d’ERC només tenen una lletra i una música: referèndum independentista per a l’any 2014, quan es compliran 300 de la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip d’Anjou i la conseqüent pèrdua de llibertats per part de Catalunya.
Però la solució del dia a dia passar per una altra cançó molt diferent. Mas es troba lligat de mans i de peus i, encara que el cos li demani trencar el pacte amb ERC i retornar als braços del PPC. Mentre, i com a mal menor, han flirtejat amb el PSC, però el tema no anat més enllà de les primeres carícies amoroses i no sexuals, perquè quan ERC se’n va assabentar va fer tot el possible per a que no hi passés res més.
Què passarà finalment? A les mans de Mas està. De moment ja ha anunciat que es tornarà a presentar. Per tant, cal esperar que es retornarà a l’estratègia del victimisme i de donar la culpa a Madrid que tan bé els hi va funcionar en el passat.
Mentre, ERC seguirà a l’aguait esperant el moment ideal per a pescar en aigües turbulentes. Però van en camí de governar sols o no fer-ho amb ningú. La decisió l’hauran de prendre els altres.