Com diria un castellà castís, ERC és
com el gos de l’hortolà: ni menja ni deixa menjar.
Molt desesperat havia d’estar Mas després
del 25-N per a pactar, pràcticament sense condicions amb ERC. Oriol Junqueras,
a diferència d’antics dirigents republicans com per exemple Carod-Rovira,
anteposa el terme metafísic d’independència a la solució immediata i tangible
de solucionar els problemes del dia a dia que tenen els ciutadans del nostre
país. El concepte d’independència no el podem deixar aparcat, però tampoc
condicionar-ho tot a ell, com fan els republicans.
Quan Pasqual Maragall fa aconseguir formar
govern amb el suport d’ERC i ICV-EUA, tothom tenia clar que Catalunya
necessitava un canvi. Els 23 anys dels diferents govern de Pujol havien
comportat que els convergents es creguessin ser els amos i senyors del
seu maset. Calia canviar la tendència i Carod ho tenia clar.
Carod va saber recollir un maltret partit
i deixar-lo a un lloc molt alt, la qual cosa, sembla, va ser l’enveja
d’altres dirigents del Nord de Calafell. El clan de l’avellana
va tenir una vida molt efímera, políticament parlant.
Donar suport a Montilla ja van ser
figues d’un altre paner. L’ascendència andalusa del líder socialista
va fer que molts no s’acabessin de refiar sobre la seva catalanitat, la
qual cosa es va haver de guanyar dia a dia.
Catalunya va celebrar eleccions un any
abans que Espanya. La situació econòmica catalana ja estava estrangulada
per l’espanyola que els hi devia un bon grapat de calerons dels fons de
cohesió social. Per CiU es va valer el desgast del Tripartit per a tornar
a recuperar el poder. Amb l’ajut de qui? Del PP, aquell partit que Mas
s’havia compromès davant notari a no pactar-hi mai.
Finalment, quan el pare Pujol va demanar
que es deixés de fer la puta i la ramoneta, sobre tot CDC va veure
una altra realitat. Les discrepàncies amb els populars es van intensificar
i, finalment, van trencar relacions amb l’excusa de l’extorsió que, des
de Madrid, feien a Catalunya.
L’11-S va ser com una aparició per a
Mas. Va pensar que podria treure profit de la gran manifestació i apropiar-se
la idea independentista, tot i no haver-hi assistit. Però les eleccions
anticipades van ser un fiasco i va haver d’acceptar ERC com a parella
de ball, ton i ser-ne conscients de que suposava ballar amb
els republicans.
Els d’ERC només tenen una lletra i una
música: referèndum independentista per a l’any 2014, quan es compliran
300 de la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip d’Anjou i la
conseqüent pèrdua de llibertats per part de Catalunya.
Però la solució del dia a dia passar
per una altra cançó molt diferent. Mas es troba lligat de mans i de peus
i, encara que el cos li demani trencar el pacte amb ERC i retornar als
braços del PPC. Mentre, i com a mal menor, han flirtejat amb el PSC, però
el tema no anat més enllà de les primeres carícies amoroses i no sexuals,
perquè quan ERC se’n va assabentar va fer tot el possible per a que no
hi passés res més.
Què passarà finalment? A les mans de
Mas està. De moment ja ha anunciat que es tornarà a presentar. Per tant,
cal esperar que es retornarà a l’estratègia del victimisme i de donar
la culpa a Madrid que tan bé els hi va funcionar en el passat.
Mentre, ERC seguirà a l’aguait esperant
el moment ideal per a pescar en aigües turbulentes. Però van en camí de
governar sols o no fer-ho amb ningú. La decisió l’hauran de prendre els
altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada