¿Un 'striptease' de Montilla?

Joan Tapia

Periodista

Quan Rafael Jorba em va dir que havia acceptat l'encàrrec de RBA de fer un llibre conversa amb el president Montilla no vaig poder reprimir un gest d'incredulitat. Vaig recordar que el 2004, poc després que assumís la cartera d'Indústria al Govern de Zapatero, un bon amic de Montilla (i meu) em va dir que havia quedat amb ell per sopar aquell divendres. Li vaig suggerir que li preguntés una cosa que m'interessava i que ja ni recordo. El mateix dissabte, puntualment, va sonar el telèfon: «Ho sento. Li vaig preguntar i tot seguit es va fer un gran silenci; hi vaig insistir i el silenci va ser llarguíssim, un silenci Montilla. És clar, vaig canviar de tema». Després de llegir les 300 pàgines (especialment les referents al Tribunal Constitucional) constato que em vaig equivocar. Jorba ha aconseguit que Montilla parli… No és un striptease total (no hi ha miracles) però qui vulgui conèixer una mica a fons el que va passar a Catalunya (i en les seves relacions amb Espanya) durant el primer decenni del segle està obligat a llegir-lo. No tot devia passar com explica Montilla, però és el testimoni clau dels set anys de tripartit.

¿Hi ha punts comuns entre els presidents Mas i Montilla? Pocs, però tots dos tenen una exitosa carrera pragmàtica i realista a l'esquena i tots dos comparteixen una part de tossuderia, de fixació. En Mas és, a partir de determinat moment, el dret a decidir com a àngel anunciador de la independència. Quan s'inquireix sobre un canvi de guió de CiU, la resposta del seu més directe col·laborador és: «Impossible amb el president». La fixació de Montilla és l'alternança d'esquerres. Catalunya sumava 23 anys de nacionalisme conservador i la missió del PSC era governar des de l'esquerra. Això explica la difícil gestació del primer tripartit (el de Maragall) i la continuació el 2006 tot i la complexa experiència anterior i que ERC havia votat contra l'Estatut. No accepta que, després del no d'ERC, la brutal campanya del PP contra l'Estatut, el recurs al Constitucional i el temor del PSOE a implementar-lo, el més convenient era la gran coalició.
Sumar o restar
Un destacat conseller em va dir que si el PSC anava a Madrid amb ERC no sumava gens (restava). En canvi, si el PSC i CiU, els dos grans partits, hi anaven junts, podia ser una altra cosa. Montilla argumenta que l'ERC del 2006 era diferent. Independentista i contrària a l'Estatut, sí, però va subscriure un programa que se centrava a aplicar l'Estatut. I sosté que no es podia enterrar l'alternança perquè al Parlament hi havia una majoria d'esquerres. S'hauria vist, a més a més, com un acte de submissió al PSOE. Zapatero tenia bones raons per desitjar la gran coalició, però el PSC no es podia sacrificar als interessos del PSOE. Hauria tingut un cost molt alt.
El segon tripartit també el va tenir, però Montilla creu que el PSC va perdre bàsicament per la crisi, que va començar el 2008 i va forçar les mesures d'austeritat de Zapatero del maig del 2010, pocs mesos abans de les eleccions catalanes, i per la sentència molt poc després del Constitucional sobre l'Estatut. I d'aquí Montilla no es mou (com Mas de la consulta). El Constitucional no és el Suprem, és un òrgan polític i l'única sentència acceptable era l'aval a l'Estatut que ja havia estat aprovat en referèndum. No hi ha precedent que una cosa votada pel poble després sigui declarada inconstitucional. «L'Estatut no és tan sols un text jurídic. La clau és que per a nosaltres era i és la norma bàsica de Catalunya i per tant la seva modificació té uns efectes polítics i simbòlics que no es poden deslligar dels jurídics... La lectura de la societat catalana és 'ens han donat un cop de porta als nassos'» (pàgina 190).
Montilla creu que hi va haver errors a Catalunya. El primer, no fer-ho tot per sumar-hi el PP català, encara que creu que segurament hauria estat inútil. El PP es volia carregar Zapatero, que els havia robat el poder. Si convencien els espanyols que Zapatero donava tracte de favor als catalans i alimentava l'independentisme d'ERC, el podrien liquidar. I un cop aprovat l'Estatut, es tractava que el Constitucional digués que Zapatero havia violat la Constitució. Per això l'aberrant recusació de Pérez Tremps; per això no van permetre la renovació del tribunal fins que hi va haver sentència. I Federico Trillo -avui ambaixador a Londres- va manipular el Constitucional molt més que el Govern. Pérez Tremps era un dels dos magistrats (sobre 12) nomenats directament pel Govern. Si hagués dimitit s'hauria corregit el desequilibri. I l'altre del Govern, Aragón Reyes, volia ser president amb els vots del PP. I la presidenta, María Emilia Casas, va ser feble. ¿S'havia d'haver endarrerit més la sentència? Montilla sospira: «Desgraciadament, ja no quan quatre magistrats van amenaçar amb una querella contra la presidenta per prevaricació».
La desafecció
Per Montilla, el PP és el principal responsable de «la desafecció entre Catalunya i Espanya» perquè no va dubtar a atiar el pitjor nacionalisme espanyol contra l'Estatut per tallar el cap de Zapatero. Però el PSOE tampoc va estar a l'altura. No va saber defensar bé un Estatut que només va ser possible gràcies als seus vots al Congrés i al Senat. Però creu que queda molt de l'Estatut. Políticament el PP va guanyar perquè es va desautoritzar el que havia votat el poble, però jurídicament va perdre perquè la gran majoria del text continua vigent. Per això Mas s'equivoca al no exigir les reunions de les comissions mixtes i el desplegament. És legítim aspirar a més, però és un error no exigir el que ja tenim. No convé renunciar a res i menys a deixar de liderar la revisió pactada per a aquest any del sistema de finançament.

Montilla no aprofundeix en les crítiques, però subratlla la inestabilitat de l'actual Govern en minoria: «Deien que el tripartit era inestable, però va aprovar en temps i hora tots els seus pressupostos i no perdia votacions; ara hem superat allò del Dragon Kahn».