Només la Generalitat ha elaborat dins de termini un pla d'acord amb la directiva comunitària.
El Govern de la Generalitat té l'oportunitat de culminar una tasca excel·lent de dues legislatures en matèria de planificació d'aigües. L'entrada de Salvador Milà a la Conselleria de Medi Ambient, igual que la de Cristina Narbona al corresponent ministeri a Madrid, passaran a la història com la primera ocasió en què les dues carteres les van ocupar persones que van assumir una actitud conscient, activa i efectiva en defensa del medi ambient, i molt particularment en matèria d'aigües, desenvolupant la nova directiva marc d'aigües, aprovada a Brussel·les el 2000.
Avui, Catalunya marca lideratge mediterrani a Europa, i no només a Espanya, pel fet de ser l'únic país que presenta el seu Pla de Gestió d'Aigües en el termini establert per la directiva marc. I, el que és més important, aquest pla assumeix de manera substantiva els principis, objectius i criteris que marca la citada directiva, a diferència del que es pot percebre als esborranys de les diferents conques hidrogràfiques, i en particular en la de l'Ebre. El procés de participació ciutadana que s'ha desenvolupat a Catalunya s'utilitza en aquests moments com a referència exemplar a Brussel·les. I fins i tot els col·lectius socials ho saluden com a summament positiu.
No obstant, em fa la impressió que ni tan sols el mateix Govern n'és conscient. Contràriament, encara pesa com una llosa la mala gestió mediàtica, social i política de l'última sequera a Barcelona. I fins i tot pesa la vella indigestió politicoinstitucional de la guerra de l'aigua de Barcelona. Tot plegat, em temo, pot portar a devaluar o a no valorar tal com es mereix la notable feina realitzada en aquestes dues últimes legislatures per l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA).
La lluita de centenars de milers de persones contra la pujada injustificada d'impostos en la tarifa de l'aigua, batejada al seu dia com la guerra de l'aigua de Barcelona, es va entendre en la classe política com un clar senyal que apujar les tarifes de l'aigua era perillós políticament. Com a conseqüència d'això, tant els governs convergents com els tripartits han donat la consigna de «no tocar les tarifes», i s'ha carregat el dèficit sobre la part pública de la gestió d'aigües, de manera que la part privatitzada (Agbar) pogués quedar lliure i neta. El resultat de tot plegat: un forat financer a l'ACA que amenaça de desembocar en dolorosos i indesitjats processos de privatització en el futur.
Respecte a la crisi de la sequera, a Catalunya es va viure una paradoxa sense precedents: ser el país europeu que havia previst de manera més diligent els riscos d'una sequera en una planificació que ja aleshores estava pràcticament elaborada i fer una gestió social i política tan deficient de l'emergència de sequera que es va plantejar. Certament, aquella sequera va arribar abans que les mesures previstes en la planificació poguessin estar operatives; però això tan sols disculpa en part els errors comesos. El principal: la desconfiança en la ciutadania a l'hora de prevenir el risc de sequera.
Des d'un any enrere, s'hauria d'haver assumit el repte de discutir entre tots què s'havia de fer si passava un any més sense ploure… Però, en la mesura en què això obria flancs d'atac polític, es va optar per posar ciris a la Moreneta… No obstant, aquells errors no han d'enfosquir la planificació elaborada i la seva efectiva posada en marxa.
Catalunya ha viscut, juntament amb la resta d'Espanya, però amb particular intensitat, dues dècades de conflictes i debats en matèria d'aigües de les qual hem d'aprendre lliçons. Les enormes manifestacions contra el transvasament de l'Ebre que Barcelona va protagonitzar, fins i tot sent-ne pretesament beneficiària, van marcar una fita de maduresa en la perspectiva d'aquesta nova cultura de l'aigua que Brussel·les acabaria recolzant, amb l'aprovació de la directiva marc i el bloqueig de fons europeus al Pla Hidrològic Nacional del Partit Popular. El pla de gestió elaborat per l'ACA suposa un pas important en la consolidació de les opcions alternatives a aquestes polítiques transvasistes.
A primers de setembre, la Generalitat tindrà sobre la taula els documents definitius –memòria ambiental, programa de mesures i el pla de gestió– una vegada considerades les al·legacions i un cop acabada l'ampliació del termini d'informació pública que el Parlament va decidir. Només faltarà, doncs, una decisió del Govern perquè Catalunya pugui enorgullir-se d'haver culminat, en temps i hora, una tasca ben feta.
Si a última hora, i amb assumptes sobre la taula que, sens dubte, acaparen més l'atenció i dedicació del president i del seu Govern, cau en la temptació de deixar-ho per a qui guanyi les eleccions, crec sincerament que es cometria un doble error: el de no tancar una responsabilitat que correspon plenament a l'actual tripartit i el de possibilitar que els poderosos interessos creats al voltant de l'aigua puguin tornar a complicar un procés de planificació que, com ja s'ha explicat, s'ha desenvolupat de manera exemplar.
Professor de la Universitat de Saragossa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada