dimecres, 21 de desembre del 2016

¿Què se n'ha fet de la revolta dels somriures?

Director

Malgrat l’accidentada gestació i el dolorós part, l’independentisme va donar a llum el 2015 una formidable operació de màrqueting polític batejada com a Junts pel Sí. La propaganda deia que al final el sobiranisme havia aconseguit aparcar les seves diferències per fer realitat l’ànsia majoritària dels catalans de trencar amb Espanya. L’enllaç electoral entre Convergència i Esquerra es va envoltar de tal parafernàlia que fins i tot va reclamar la paternitat del més cívic i democràtic moviment de l’Europa occidental. La revolta dels somriures, en van dir.
El matrimoni de conveniència es va oficiar amb tots els honors el 27-S, però el casori no va estar a l’alçada del que s’esperava: l’independentisme va guanyar les eleccions i alhora va perdre el seu plebiscit. Els somriures van mudar en ganyotes a l’irrompre a la nit de bodes la CUP, transformant l’estranya parella en un trio impossible. Després va arribar la declaració parlamentària de desobediència. I el prèssing CUP. I la defenestració d’Artur Mas. I l’adveniment de Carles Puigdemont. I el veto als pressupostos. I el referèndum o referèndum. I els desacataments al Constitucional. I la pública ruptura d’ordres judicials. I les detencions de càrrecs antisistema per una institució tan sistèmica com els Mossos d'Esquadra.

'MÉNAGE À TROIS'

CDC, ERC i la CUP, tres partits que es detesten cada vegada amb menys dissimulació, presumeixen no obstant que el seu ménage à trois no és una simple divagació sexual, sinó una nova forma de família que parirà, aquesta vegada sí, la República catalana. Coses més estranyes s’han vist, encara que reclamar fe cega als independentistes de bona fe no sembla el millor mecanisme per ampliar la base electoral d’un moviment que es jugarà la seva supervivència en menys d’un any, sigui en referèndum unilateral o en altres eleccions autonòmiques disfressades d’una altra cosa.
La CUP exigeix el cessament de Jordi Jané perquè els Mossos han complert la llei, i per idèntica raó el Govern empara el seu conseller. Heus aquí la gran paradoxa que tenalla el procés: ¿algú creu possible celebrar un referèndum il·legal sense conculcar la llei?