TORTOSADEPENDÈNCIA

(Article publicat avui a Vinaròs News) És propi dels règims caciquils fer polítiques populistes i paternalistes usant, sovint, grans dosis de demagògia.
Els règims caciquils s’instauren en torn d’un líder (o cabdill) carismàtic en pobles on els seus habitants son de fàcil manipulació i de vegades, disposats a fer el que calgui per tal de complaure el seu cap. Populisme és governar d’acord amb que li agrada escoltar al poble. Sovint, s’usa la rivalitat existent entre pobles veïns per refermar l’autoestima i la pròpia identitat. Finalment, fer demagògia és “anunciar polítiques que difícilment es podran portar a terme”.
A Amposta fa anys que estem acostumats a viure episodis semblants, fruit de l’encadenament de majories absolutes aconseguides al votant del líder de torn.
Una de les tàctiques que millor els ha funcionat i que, pel fet de repetir-la de forma reiterada, al final, el poble (o millor dit, els votants de CiU), s’acaben creient, és que els socialistes ampostins som protortosins, es a dir, mirem d’afavorir els interessos de la veïna població de Tortosa en detriment dels de la nostra pròpia ciutat. Una societat no manipulada no es creuria un disbarat d’aquesta magnitud!
El darrer episodi és un escrit a l’espai que té “reservat” el grup de CiU a la Revista Amposta de la segona quinzena de gener - una revista, aprofito una vegada més per dir-ho, on l’alcalde n’és el director i no hi ha cap membre de l’oposició al consell de redacció, de fet, no hi ha ni consell de redacció, ja que porten la revista entre dues o tres persones (incloses el regidor de Mitjans de Comunicació i Noves Tecnologies) i que avui en dia, s’ha convertit, amb l’òrgan oficial de CiU a la nostra ciutat, l’aprofiten per fer propaganda de l’acció del govern municipal i altres notícies relacionades, sobre tot, amb CDC- en aquest escrit, es critica als regidors del PSC amb el títol de “Tenen vergonya els dirigents socialistes d’Amposta?” i es pot llegir el següent, referint-se a l’ampliació de la superfície comercial a Amposta: “Van votar en contra perquè pensen i diuen que a aquests equipaments només hi té dret Tortosa i per tant, a Amposta no li corresponent”. A més d’altres disbarats dirigits a complaure a la “seva parròquia”.
En canvi, si es llegeix l’acta del ple, no reflecteix això ni molt menys. El grup municipal del PSC hi va votar en contra perquè es qüestionava la manera d’actuar de l’equip de govern què, per ampliar la superfície comercial, no havia consultat a les dues associacions comercials de la ciutat: la Federació de Comerç d’Amposta i el Triangle. Des del grup socialista també s’opinava que, en temps de crisis, el que calia era fer més habitatges de protecció oficial per donar feina a les empreses i treballadors de la construcció d’Amposta.
No obstant, hi ha alguna cosa que no s’ha dit. Potser no convé? Potser caldria dir-la ja? Quins interessos hi ha darrera de l’increment de la superfície comercial? O dit d’una altra manera: Qui són els principals propietaris del terrenys on s’ubicarà la nova zona de comerç? Només cal anar al Registre de la Propietat per veure que hi són “els mateixos de sempre”: l’anterior alcalde i el seu grup d’amistats (una sèrie d’empresaris que darrerament es poden trobar a la majoria de promocions que es fan).
Els socialistes, a manca de més espai a la revista on fer cabre totes les noticies i comentaris que es generen sobre Amposta i que es tenen a bé silenciar, com no podria ser d’una altra manera, tenim la nostra pròpia publicació: Quatre Cantons”. En el darrer número es publiquen una sèrie de reculls de premsa amb titulars tan significatius com aquests: “L’Ajuntament d’Amposta només ha executat un 16,85 % de les obres previstes per aquest 2008” o “L’arquitecte municipal va cobrar durant dos anys factures il•legals” o “L’Ajuntament d’Amposta haurà de pagar 520.000 euros arran de la fallida de l’empresa que gestionava l’escorxador”.
Davant de notícies així què, reitero, van ser publicades anteriorment en diaris com ara el Punt, un membre de l’equip de govern es va adreçar a l’exalcalde de Tortosa i president de la Federació socialista de l’Ebre per queixar-se pel “que ell considerava un greu atac a l’equip de govern d’Amposta i li va demanar de fer-nos callar”. No cal dir que els socialistes ampostins, per molt que ho insinuen els “convergents”, tenim un criteri propi i llibertat a l’hora de fixar les nostres polítiques des de l’oposició a l’ajuntament ampostí sense subordinacions alienes.
El que no em queda tan clar, vista la “súplica” a la direcció del partit, és qui realment té “tortosadependència”.

A PROPÒSIT DE CATALUNYA I ESPANYA

Avui, el diari esportiu “El 9”, inclòs dintre del Punt (però que també es pot comprar per separat) porta un interessant article d’opinió sota el títol de "Què és Catalunya?", signat per Toni Padilla. El sots títol ens aclareix una mica millor de que va: “El francès Thierry Henry s’afegeix a la llista de persones vinculades al futbol que han dit la seva sobre la qüestió de la identitat catalana”. Malgrat tot, i com acostuma a passar, no es destaquen les paraules del jugador francès del Barça, en canvi, en una columna lateral si que es poden llegir comentaris fets per altres persones sobre la identitat del Barça i Catalunya.
Pel que es pot llegir a l’article, Henry va fer unes declaracions a la Vanguardia, on deia: “Catalunya no és Espanya, i això s’ha d’entendre”. La veritat és que les declaracions m’han sorprès un tant, ja que no coneixia la manera de pensar del jugador. França és un país molt centralista i els pensaments en àmbit regionalista (jo no dic separatista), no són gaire corrents. Potser Henry estigui influenciat pel qui va ser el seu companys fins l’any passat Didier Thuram, molt més compromès amb causes com la catalana.
Les frases que reprodueix de personatges (no vull dir personalitats) són les següents: “El que més greu em sap és que la copa d’Espanya no l’hagi guanyat un equip espanyol” (Dita per Chendo, jugador del Madrid l’any 1990) Mira què hi farem, jo preferiria guanyar copes d’Europa i que el Madrid no guanyés res... La següent frase és de Santiago Bernabeu, el president del Madrid dels anys 60 i 70, filla de la població d’Almansa (Albacete): “No encerten els que diuen que no estimo Catalunya. L’estimo i l’admiro, malgrat els catalans” (1969) És que a la vinya dels senyo hi ha d’haver de tot. Fins i tot castellans intolerants i nacionalistes espanyols! “El Barça és l’exercit desarmat de Catalunya” (Bobby Robson -1997-) Menys mal! Mira que si resulta que és una reencarnació dels Almogàvers... Espanya, en una setmana, conquerida! “Barcelona també és Espanya, no? (L’esposa del ministre franquista Camilo Alonso Vega, després de la final de copa de 1969) Segurament és l’única frase que se li recorda a dita senyora. El seu marit va ser un dels que es va unir al cop d’estat de Franco. Sobra qualsevol comentari. “Catalunya és un país entre Espanya i França” (Joan Laporta -2008-) Dit així pareix que estiguéssim parlant d’Andorra, el país dels Pirineus. Oleguer Presas, un dels jugadors del Barça més compromesos amb la causa catalana va dir l’any passat: “El fet de jugar amb Catalunya és poder representar el teu país. És una manera de reivindicar el fet d’existir”. En canvi, els jugadors que són cridats a jugar amb “la roja”, tant contents! I finalment una frase de Ramón Mendoza (molt conegut al món dels cavalls) de l’any 1994: “Ja n’estic tip. El catalans es quedaran amb tot: tenen carreteres més bones, entrades i sortides d’una ciutat millors, i encara ens diuen centralistes”. Un aclariment: Ramón Mendoza no va xafar mai les Terres de l’Ebre...
Però jo no vull acabar aquí. Vull recordar un altre personatge de l’esport que l’autor de l’article o no va conèixer o no se’n a recordat. Em refereixo al jugador de bàsquet, el nord-americà Bob Guyette, que va jugar amb el Barça a la segona meitat de la dècada dels 80. Després d’un habitual arbitratge parcial a la pista del Madrid, ja al vestuari va dir alguna cosa així: “No entenc perquè el Barça porta aquests colors”. I a la pregunta de quins hauria de portar va limitar a fer un gest amb els dits sobre el pit: va dibuixar-se les quatre barres!

VOCABULARI POLÍTIC

Sempre he pensat que en política s’hi val tot (o quasi tot) Evidentment quan s’arriba a l’insult o la desqualificació, sense tenir-ne proves (i no parlessin d’arribar a les mans), ja ens aniríem a un terreny més propi de la delinqüència i la marginalitat.
Ahir va ser un dia prolífic amb insults. El primer “camp de batalla” cal situar-lo a Galícia. D’acord que estem en campanya electoral que és quan es produeixen més “excessos verbals” (només al recordar el que va dir Alfonso Guerra a un míting dels socialistes gallecs: “Per a saber qui està implicat en les trames de corrupció del PP, només cal mirar-se les fotos de la filla d’Aznar”) El que passa és que Alfonso ho diu amb gràcia. Com a bon sevillà sempre n’ha tingut. És una persona ocurrent i culta, malgrat que de vegades no ens agradi el que diu (sobre tot quan toca qüestions properes a un mateix) Però la ironia fina, no sé li pot negar... Tornant a Galícia, ahir, en un altre acte electoral del PP, el president del PP d’Orense José Luis Baltar, un històric del PP (suposo que quan se’ls anomena històrics vol dir que ja han passat més anys que no els hi queden) I afegeix la notícia: “El darrer supervivent del clan de la boina”. Aquí encara ens fem més a la idea de la longevitat dintre del partit que fa fundar Fraga. El que no sé i, per tant, no us puc explicar és això del “clan de la boina” (ho buscaré) Bé, com deia, aquest senyor, al parlar de Manuel Vázquez (no sé si té res a veure amb Jesús Vázquez, que també és gallec), que és el número 2 de la llista del PSG-PSOE per Orense (o Ourense) i, fins ara el conseller de Medi Ambient, el va qualificar de “maricón, miserable i pufero”. Després, al referir-se al candidat del BNG Anxo Quintana, li va dir “maltractador”, ja que es veu que està en un procés de separació de la seva muller. Encara que no tots els que es separen ho fan per aquests motius... Però el senyor Baltar extreu les seves pròpies conclusions (o sap alguna cosa que no ha transcendit)
L’altre escenari caldria buscar-lo molt més prop. Per els que m’esteu seguint des de Tortosa, “l’acció” va passar a la vostra mateixa ciutat. En aquest cas va tenir dos protagonistes: l’alcalde Ferran Bel i l’exalcalde Joan Sabaté. El primer va qualificar el segon de “trànsfuga”. Segurament per la militància anterior del senyor Sabaté. Ahir mateix, al comentar-ho em van donar una informació que, segurament, molts pocs coneixent. Sabaté, al complimentar la fixa de senador, en la primera vegada que va ser al Senat i quan encara era militant d’ICV, a l’hora de posar el partit polític al que pertanyia, va posar PSC: segurament, pensant en donar ja el salt a l’altra formació. Mentre que aquest va qualificar a Bel “d’ultradretà”, ja què, segons Sabaté, “no accepta les formes i el seu objectiu és exterminar l’enemic”.
Per acabar-ho d’arrodonir, avui mateix, l’eurodiputat Luis Herrero, aquell que fa uns dies va ser expulsat de Veneçuela per dir-li “dictador” a Chavez, ha qualificat al jutge Garzón de “cabrón con pintas” i “mufón”. Mentre Carlos Fabra, el totpoderós president de la Diputació de Castelló, va titllar de “pallassos” als membres de l’oposició. Però ja sé sap que “pallasso”, segons els Suprem, no és insult.
Queda demostrat així la “bona collita” d’ahir que caldria posar-li una marca (al dia) per a recordar-nos d’ell en el futur com a exemple de, al menys, el que no s’ha de dir en públic. Si els polítics són de les persones que més surten a la televisió, de seguir així, potser caldria posar-los en una franja horària de protecció del menor.

HAVER DE MARXAR DE CASA

Valent o inconscient? El cas d’Emilio Gutiérrez, fins ara veí de Lazkao (Guipúscoa) és un d’aquells casos que no passen amb freqüència i per tant, quan passen, criden l’atenció. Per aquells que desconeguin els fets, tot va començar quan el passat dimarts van col•locar una bomba a una casa del poble (o seu del Partit Socialista d’Euskadi) i, com a efectes col•laterals, van fer destrosses a la seva vivenda. El Sr. Gutiérrez, “ni corto, ni perezoso”, va agafar una maça de ferro, va anar fins una herriko taverna i la va empedre a cops amb el local fins destruir-lo.
Segurament no va avaluar les conseqüències que li portaria haver pres una decisió així i executat l’acció posterior. Jo me’n vaig assabentar per la ràdio i, com jo, molta gent. Un dels que ho va escolar (crec que en aquest cas per la tele), em va dir de seguida: “A aquest el pelen...”.
No sé si s’ha confirmat l’autoria dels fets, però si va passar al País Basc, de dubtes no n’hi ha molts. I si tenim en compte la reacció d’un sector determinat de la societat basca, identificats com a simpatitzants de Batasuna, de dubte ja no n’hi ha cap! Ahir per la tarda, els manifestants, li deien feixista... Possiblement ignorant el sentit exacte d’aquesta paraula.
La reacció des Sr. Gutiérrez és més fruit d’un impuls momentani degut a les circumstàncies d’haver-li destruït de forma accidental i violenta la seva casa (segons pareix acabava de fer obres i gastar-se un pico...), que d’un odi cap a un determinat col•lectiu. Què, fins i tot, poso en dubte que n’hi tingui. És això un comportament feixista? Evidentment que no!
En canvi sortir un grup organitzat de gent al carrer, amb pancartes, per a protestar contra la seva actitud, està molt més proper a una conducta feixista i violenta (ja sé sap que violència engendra violència) A més, em sorprèn la rapidesa amb la que han confeccionat les pancartes. Això vol dir disposar de la maquinària i el material suficient per a fer-ho en casos com aquest. Una infrastructura que, naturalment, no està a l’abast de tothom!
Però el més greu de tot és que un altre ciutadà amenaçat, tindrà que canviar de poble i allunyar-se del País Basc. No és ni el primer, ni serà l’últim ciutadà que ho té que fer. Els uns perquè estan amenaçats directament per la ETA i els altres perquè es senten amenaçats pel seu entorn (què si fa o no fa és el mateix) Pels radicals que prefereixen la violència que viure amb pau! I la violència no té cap mena de justificació. Ni tant sols la il•legalització de determinats partits o formacions. Amb l’actitud que es pot tenir sobre el tema...
Bona prova de l’exili sofert per molts de bascos la tenim a Benidorm. Al començar la campanya electoral, els líders d’algunes formacions polítiques van desplaçar-se fins allí per demanar el vot d’uns ciutadans que segueixen empadronats al seu país. La pròpia Loira Parin, secretària d’Organització del PSOE, és un cas així.
Diverses vegades us he parlat de mon tió Leonardo. Ell solia dir. “De dictadures n’hi ha de negres i de roges, però al final tot són dictadures”. Això seria aplicable als feixismes. També, al meu entendre n’hi ha per la dreta i per l’esquerra, però tot són feixismes. És veritat que els extrems es toquen!