TOTHOM PARLA D’INFRASTRUCTURES

El mediàtic Sarkozy, president de França va estar de visita a Espanya a principis de setmana i es va reunir amb el president espanyol, el no tan mediàtic Zapatero.
Una de les coses que va dir en aquesta visita va ser “que no podia ser que no hi hagués un tren AVE que unís Barcelona i Lyon en 4 hores”.
També, l’actual ministre de Foment, José Blanco (pareix que ja se li ha deixat de dir Pepiño), es vol reunir amb responsables de la Generalitat per mirar de tancar el tema del traspàs de rodalies de la RENFE i que Catalunya pogués assumir la gestió a partir de l’1 de juliol proper.
També dilluns, a Gandesa, capital de la Terra Alta, es reunien les tres cambres de comerç de Tarragona (Tarragona, Reus i Tortosa) amb representants territorials dels partits polítics més importants per poder arribar a un consens en el tema de l’autovia de l’Aragó.
Encara que totes tres propostes siguin interessants, aquí s’ha de mirar en clau de les Terres de l’Ebre i el que cal es treballar per a la millora de les nostres infrastructures. I quan parlo d’infrastructures, ho faig de forma general i global, es a dir, amb referència a les carreteres, ferrocarril i, fins i tot, aèries.
Unes comunicacions òptimes són imprescindibles per al desenvolupament d’un territori. Tant en matèria comercial, com industrial i turística.
És evident que les nostres comarques estan a la cua d’un desenvolupament d’infrastructures bàsiques només que ho comparem amb el Camp de Tarragona.
Només el Baix Ebre té sortides de l’autopista AP-7 i, tret Ulldecona on la freqüència de parada de trens és minsa, també és la comarca del Baix Ebre la que té més parades de tren de la línia Barcelona València. La Ribera d’Ebre té comunicacions ferroviàries de la línia Saragossa-Tarragona.
Però el que es del tot reprovable a les administracions és com infrastructures relativament recents com són l’estació de trens de l’Aldea o l’eix de l’Ebre o C-12, als pocs anys ja han quedat desfasades.
La A-7 (o autovia del Mediterrani) ens agafa al mig. Des de Mont-roig del Camp cap a Tarragona disposa d’una autovia complementària a l’autopista i a la N-340. També al S (comença més o menys a Cabanes –Castelló-) ens la tornem a trobar. Quan s’uniran donant servei a les TT.E? Un és pessimista en aquest sentit.
L’autovia de l’Aragó serà una via ràpida que unirà a la gent d’aquella comunitat amb la costa mediterrània. Però d’Alcanyís cap avant, hi poden haver dos possibles variants: la que vagi per Morella fins a Vinaròs o l’alternativa de Gandesa i Sant Carles de la Ràpita.
No cal dir que per al desenvolupament de les comarques del S de Catalunya, la segona opció és fonamental. Encara que la decisió serà més política que tècnica. Hi ha que jugar fort!

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (VIII)

Ahir llegia que Caixa Barcelona (pertany a la Diputació de Barcelona) llogarà pisos amb preu adaptat al sou dels seus llogaters.
Recordo que fa uns anys, la Caixa (la “gran”, la de Pensions) era la primera propietària de Catalunya en nombre d’immobles per a llogar i vendre. Així, cal pensar que en menor mesura, també les altres entitats de crèdit tenen una borsa d’habitatges més o menys gran.
La majoria d’aquest patrimoni immobiliari el formen habitatges que els seus compradors no han pogut fer front als pagaments de les hipoteques que mantenien amb aquestes entitats i que s’han acabat executant ordres d’embargament.
Com la venda, en aquests temps, resulta una mica difícil (encara que, tot s’ha de dir, hi ha entitat que “facilita” els crèdits que són per a comprar les seves pròpies vivendes), hi ha que recorre als lloguers.
Quan es diu que a Espanya hi ha més de 4 milions d’aturats, cal pensar que són moltes les famílies amb dificultats no tan sols en arribar a final de mes, sinó, fins i tot, en poder menjar.
En la majoria dels casos, els col•lectius més atacats per la crisi són els joves que tot just acaben d’arribar al mercat de treballi també la gent gran afectats pels expedients de regulació d’ocupació per part de les empreses on, segurament, portaven treballant tota una vida...
Abaratir els lloguers i posar-los a un preu assequible segons els ingressos familiars, és una bona mesura per par de Caixa de Barcelona. Llàstima que això no es faci més sovint i que hagin tingut que arribar temps com els que estem vivint per adonar-se’n.
En èpoques “normals” són molts els que tenen problemes per arribar a final de mes i no poden disposar d’aquestes condicions.
L’avarícia humana és així de cruel. L’altre dia passava per davant d’una botiga de fruita i verdura, al costat d’on viuen mons pares. Aquest comerç fa poc temps que s’ha llogat. Abans el portava la mateixa ama del local. Ma mare em va dir “Aviat tancaran, tenen poca clientela”. Segurament que el preu del lloguer és desproporcionat sobre el benefici empresarial de l’anterior propietària. Però a l’hora de llogar-lo volen guanyar el mateix. I el llogater, que s’espavili!

ANDORRA: EL LLARG PROCÉS CAP A UN ESTAT MODERN

Sembla impossible que a les acaballes del segle XX, a Europa, encara hi haguessin països amb estructures quasi medievals. Andorra, l’estat del Pirineus, entre Catalunya i França, tenia aquesta peculiaritat. Es debatia entre la modernitat de la seva societat (comerç, infrastructures turístiques, etc.) i l’arcaisme dels seus estaments.
Només per posar un exemple, la divisió territorial d’Andorra era (i crec que encara és) en 7 parròquies) No en comarques, ni pobles, sinó una divisió “clerical”.
Encara que, de fet, hi havia un president del govern andorrà, tenia (i manté) la figura dels coprínceps: el president de França (una altra mostra del centralisme del país veí del N) i el bisbe de la Seu d’Urgell (un altre cop ens troben amb un càrrec eclesiàstic) La quan cosa em porta a pensar que fins el moment en que Andorra esdevé un estat intendent, el seu territori devia d’estar sota el domini del bisbe de l’Alt Urgell, que li va acabar donant la independència.
Com tot estat que esdevé democràtic després d’un llarg procés, en els primers 16 anys (4 legislatures des de 1993), Andorra va estar governada pels liberals. Els partits liberals són tradicionalment de centre dreta i seria difícil trobar similituds en els partits espanyols actuals.
La història ens diu que quan a Espanya el Partit Liberal era fort i amb possibilitats de governar (va arribar a governar), l’altre gran partit era el conservador. El primer estava format per la petita burgesia i les classes mitjanes altes, mentre que els conservadors eren dels més alts estaments i també militars i clergues. Per això és quasi impensable trobar avui partits amb una ideologia semblant.
El següent pas que havia de donar Andorra com a país era sortir de la “llista negra” de la OCDE dels països que tenien la consideració de paradisos fiscals. Un paradís fiscal és un sistema bancari que guarda un estricte secretisme sobre els seus dipòsits. Això permet que arribin capitals procedents de tot tipus de transaccions: diner negre del blanqueig de capitals provenints del tràfic de droga, armes i tot tipus de negocis “opacs”.
Era el pas que li mancava per convertir-se en un estat modern, encara que, només que sigui d’una manera “romàntica”, segueixi tenint la vella divisió territorial i conservi els actuals “caps d’estat”.
Igual com va passar amb Espanya, després d’un temps de “transició política” on governa un partit “moderar”, els procés electoral dóna la victòria a un partit de caire més esquerrà, en aquest cas del Partit Socialdemócrata.
El citat partit té davant seu el repte d’acabar per modernitzar l’estat i dotar-lo d’un sistema tributari àgil, modern i adequat. No serà per manca de models, ja que, si mira cap a Europa (cap a on, sinó?) en trobarà de prou diversos. Fins no fa gaires anys, a Andorra no existien pràcticament els impostos i aquest era un dels motius de trobar els productes que es venien a les botigues a uns preus tan baixos.
De totes formes, el final de tot procés de modernització d’un país, seria l’eliminació de qualsevol estructura arcaica. La qual cosa la considero una utopia difícil d’assolir. Evidentment estic parlant, en el cas d’Espanya, de la monarquia.

IDEES IMAGINATIVES PER A SUPERAR LA CRISI (VII)

El Periódico d’ahir diumenge, portava a dues pàgines, tot un reportatge sobre les zones comercials de Barcelona amb el títol de “Els eixos comercials de BCN es bolquen en accions anticrisi”. Amb dos subtítols: “El col•lectiu que aglutina unes 11.500 botigues, llançarà una targeta amb promocions” i “La fundació pretén que la ciutat sigui un referent de les compres de Nadal”. Potser és precisament això el que més crida l’atenció. Què ja es preparen per a la campanya de Nadal quan encara queda més de mig any! I és que les coses fetes a corre cuita no solen donar bons resultats i les botigues de Barcelona, que és el primer centre comercial de Catalunya i potser de l’estat espanyol, dona un bon exemple i una bona mostra del seu saber fer prenent mesures per fomentar el comerç en general en temps de crisi.
Està clar que tret del comerç d’alimentació i productes de primera necessitat que, també han pres mesures “correctores” per mirar de mantenir les seves vendes (foment de les marques blanques, compra de més productes del territori, etc.), els altres establiments (regals i complements, roba (sobre tot de marca), parament de la llar, decoració, etc.) han de fer grans esforços imaginatius per contenir el cop que suposa la crisi.
Però una idea com és una “targeta de promocions”, no cal que sigui exclusiva de les grans àrees comercials de ciutats importants. També a l’àmbit de les nostres ciutats petites i, fins i tot, pobles, es podrien adoptar propostes, sinó iguals, similars.
A la majoria de les nostres poblacions hi ha federacions de comerç, unions de botiguers, etc., el nom és igual. Més grans o més petites, amb més incidència d’un sector o d’un altre, però d’existir, existeixen. Així que estaria bé de cara el consumidor prendre mesures per a que comprar fos molt més “atractiu”. Jo en donaré unes quantes (potser moltes d’elles ja s’apliquen a segons quins llocs): facilitar l’aparcament amb copagament de la zona blava, portar les compres a domicili sense cost per al client, oferir productes de qualitat a bon preu i que no es puguin torbar a altres tipus de centres comercials (diguem-li súpers o hípers), carnet client per a obtenir descomptes progressius en futures compres, assessorament i atenció per part del personal, etc.
Tot això ho podríem resumir en poques paraules: bon preu i millor servei.