Primer que res un incís. Mauthausen i Gusen, tot i que sovint, per la forma d’escriure-ho, sembla que es tracta d’un mateix camp, en realitat eren els dos principals camps de concentració i extermini de la zona de Linz que en total tenia uns seixanta subcamps. La distància entre tots dos camps era d’uns cinc km.
Mauthausen, el
principal i que encara resta pràcticament intacte, va ser el primer a
començar-se a construir. Les instal·lacions principals són de granit, ja que al
costat hi havia una pedrera propietat de l’Ajuntament de Viena d’on s’extreien
els llambordins que servien per a pavimentar els seus carrers. Els primers
confinats treballaven a la pedrera mentre es construïen les edificacions del
camp.
Tot i les pèssimes condicions de Mauthausen, a Gusen encara eren molt pitjors. La majoria dels republicans espanyols que van morir als camps de concentració ho van fer a Gusen, tal com es demostra a les llambordes Stolpersteine (o de la memòria) que es poden trobar a diverses poblacions espanyoles, com per exemple Amposta.
Vam arribar a Mauthausen en un microbús.
Era un dia de molta boira i això encara donava un aire més fantasmagòric i
tenebrós al camp. Vam entrar per les cotxeres, que era un dels dos punts
d’entrada al camp. Al fons del gran pati la casa del comandant del recinte.
La major part del camp es troba en una gran
esplanada elevada respecte al pati per on vam entrar. La porta principal també
es troba en aquest segon nivell.
En pujar, a l’esquerra els tres únics
barracons de fusta que queden en peus i a la dreta la resta de dependències
fetes de granit. Al començament i a la dreta, per unes estretes i enfilades
escales, es baixa al que eren les dutxes.
A part dels assassinats massius i desnutrició
aguda, altres causes de mort eren per escorbut i disenteria. Com que no donaven
l'abast cremar-los als forns, obrien fosses comunes on s’amuntegaven els
cossos. En un recinte secundari hi ha una mena de cementiri de cossos sense
identificar.
El complex està envolt d’un gran mur de
granit, però com es va haver d’ampliar diverses vegades, també per una tanca de
filferro que en aquells temps estava electrificada. I als llocs estratègics
s’aixequen les torres de vigilància des d’on les SS disparaven davant qualsevol
intent de fugida o insurrecció.
Actualment, també hi ha un petit museu (potser
millor parlar de centre d’interpretació) del que va ser el camp.
Al que serien els soterranis, a part de les
dutxes ja esmentades, s’hi troben les càmeres de gas i els crematoris i un
memorial amb el nom de les víctimes. Gràcies a un ordinador pots localitzar on
es troba cada nom.
En qualsevol indret et trobes en petis altars
amb ofrenes florals, fotografies, banderes nacionals i d’altres objectes
relacionats amb els captius que van passar per allò.
Però el lloc on hi ha més plaques ‘oficials’,
per dir-ho d’alguna manera, és al pati lateral entre l’edifici i el mur. Molts
països que van tenir ciutadans reclosos a Mauthausen han volgut deixar
testimoni del seu reconeixement i record. També de l’Amical Mauthausen,
una associació espanyola que agrupa els familiars i amics dels republicans
deportats.
Vam sortir per la porta principal. Davant
nostre s’obria un gran espai ple de monuments, entre els quals el monument
dedicat als republicans espanyols en un terreny cedit per França. En aquest
punt és on es fan els homenatges als espanyols.













































































