CRONOLOGIA DEL VIATGE DELS HORRORS. Ebensee i Linz.

Després de visitar el castell de Hartheim i els camps de concentració de Mauthausen i Gusen podíem pensar que ja havíem vist tots els horrors possibles, que res podia superar-los... Però n’estàvem molt equivocats. Encara ens faltava Ebensee, a poc menys d’una hora de Linz, cap al sud i a la falda dels Alps.

Ebensee ‘amaga’ un dels camps de concentració més desconeguts i on es van viure, possiblement, les pitjors penúries per part dels confinats pels nazis durant la Segona Guerra Mundial.

Vam arribar-hi en tren, la qual cosa és símptoma de tenir bones comunicacions. Ebensse és un poble d’estiueig que està al costat del llac Traunsee i conformat principalment per habitatges unifamiliars, molts dels quals ocupen els terrenys dels quals va ser el camp de concentració i, que igual com va passar a Gusen, es va vendre amb aquesta finalitat.

De l’antic camp poca cosa queda, una mena d’arc, on havia estat la porta d’entrada i un cementiri. Al costat del cementiri un centre d’interpretació que no vam visitar i davant mateix les portes de fusta restaurades fa relativament poc i ben protegides per a evitar que es puguin tornar a fer malbé.  

La part més interessant del camp de concentració que era on treballaven els presoners i deportats eren els túnels excavats a la muntanya i que està a molt poca distància del cementiri. S’hi pot arribar a peu sense cap problema.

Vam visitar l’únic túnel que es pot fer. Tot i que és profund, no és tot el llarg que havia de ser en un principi. Està revestit de plaques de formigó, la qual cosa el fa molt segur per als visitants, tot i que hi ha filtracions d’aigua.

Uns panells posen en context la història del lloc. Ens van explicar l’Andreu i la Maite que a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, les forces aèries aliades dominaven l’espai i bombardejaven tots aquells llocs susceptibles de produir armament. Per aquest motiu els nazis van haver de trobar una fórmula per a poder continuar fabricant material bèl·lic sense haver de patir desperfectes a les instal·lacions. D’aquí que se’ls hi va ocórrer fer-ho en túnels dintre de les muntanyes on estaven totalment protegits dels atacs anglesos i americans. Les xarxes de túnels es comunicaven entre si per un tren. 

Als túnels d’Ebensee s’hi volia fabricar la V2, la bomba voladora o com diuen alguns, el primer míssil que hi va haver. Però a causa de l’endarreriment de les obres, al final s’hi van fer components per a tancs i avions i també es va iniciar la fabricació de gasolina sintètica, a causa de l’escassetat de combustible que tenia el III Reig.

Al túnel que vam visitar hi ha una mena de capella (de fet un túnel inacabat) que és on es fan els actes d’homenatge de les diferents delegacions nacionals que visiten Ebensee, també estudiants de batxillerat de diferents països. La Maite i l’Andreu ens van explicar emocionats quan durant la visita que van fer l’any passat acompanyant un grup d’estudiants catalans, es van trobar amb un grup d’estudiants italians. Van acabar l’acte d’homenatge a les víctimes cantant tots junts la ‘Bella Ciao’ i el Cant a la llibertat de José Antonio Labordeta.

Poc abans de l’alliberament per part dels nord-americans, el comandant del camp va intentar assassinar els supervivents que encara hi quedaven fent-los entrar als túnels per a posteriorment volar-los. Havia corregut la veu del que volia fer i els confinats s’hi van negar. La SS no es va atrevir a disparar.   

Al cementiri hi destaca una gran creu que va ser sufragada per una senyora italiana l’home de la qual va morir a aquell indret. Tot i que va pagar perquè trobessin el cos del seu espòs, no el van poder identificar. També hi ha un memorial al lloc on estaven els forns crematoris.  

Com a altres camps, hi ha una sèrie de panells on consten els noms de qui van patir reclusió i mort. Numèricament, hi va haver pocs republicans espanyols.   

De tornada a Linz vam voler acabar ‘oficialment’ el viatge visitant alguns dels llocs més significatius durant la Segona Guerra Mundial.

Al balcó que hi ha a l’antic ajuntament situat a la cèntrica Hauptplatz i quan hi vam estar, presidit per un avet, va ser on Hitler va proclamar per primera vegada l’annexió d’Àustria a l’Alemanya nazi. Recordeu que al primer capítol de la sèrie vaig dir que des del balcó del palau imperial de Viena va fer la segona proclama? El motiu de fer-ho a Linz per primera vegada va ser degut al fet que el dictador va néixer molt prop d’aquesta ciutat austríaca i hi estava estretament vinculat.

El Danubi, que encara no havíem vist, està a poca distància de l’antic ajuntament. Per entrar al centre històric de Linz s’ha de creuar el Nibelungenbrücke, és a dir, el pont dels nibelungs. Quan el dictador va entrar a Linz per aquest pont, era un pont humil. En canvi, actualment és un pont imponent amb diverses vies d’entrada i sortida inclòs carrils bici i una via per on passa el tramvia, un transport molt popular a aquesta ciutat. Va ser el dictador nazi qui va ordenar que fos així i, fins i tot va fer partir la universitat per a obrir una gran avinguda que permetés accedir més fàcilment al centre. 

      

CRONOLOGIA DEL VIATGE DELS HORRORS. Mauthausen i Gusen 1

Primer que res un incís. Mauthausen i Gusen, tot i que sovint, per la forma d’escriure-ho, sembla que es tracta d’un mateix camp, en realitat eren els dos principals camps de concentració i extermini de la zona de Linz que en total tenia uns seixanta subcamps. La distància entre tots dos camps era d’uns cinc km.  

Mauthausen, el principal i que encara resta pràcticament intacte, va ser el primer a començar-se a construir. Les instal·lacions principals són de granit, ja que al costat hi havia una pedrera propietat de l’Ajuntament de Viena d’on s’extreien els llambordins que servien per a pavimentar els seus carrers. Els primers confinats treballaven a la pedrera mentre es construïen les edificacions del camp.

Tot i les pèssimes condicions de Mauthausen, a Gusen encara eren molt pitjors. La majoria dels republicans espanyols que van morir als camps de concentració ho van fer a Gusen, tal com es demostra a les llambordes Stolpersteine (o de la memòria) que es poden trobar a diverses poblacions espanyoles, com per exemple Amposta. 

Vam arribar a Mauthausen en un microbús. Era un dia de molta boira i això encara donava un aire més fantasmagòric i tenebrós al camp. Vam entrar per les cotxeres, que era un dels dos punts d’entrada al camp. Al fons del gran pati la casa del comandant del recinte.

La major part del camp es troba en una gran esplanada elevada respecte al pati per on vam entrar. La porta principal també es troba en aquest segon nivell.

En pujar, a l’esquerra els tres únics barracons de fusta que queden en peus i a la dreta la resta de dependències fetes de granit. Al començament i a la dreta, per unes estretes i enfilades escales, es baixa al que eren les dutxes.

A part dels assassinats massius i desnutrició aguda, altres causes de mort eren per escorbut i disenteria. Com que no donaven l'abast cremar-los als forns, obrien fosses comunes on s’amuntegaven els cossos. En un recinte secundari hi ha una mena de cementiri de cossos sense identificar.    

El complex està envolt d’un gran mur de granit, però com es va haver d’ampliar diverses vegades, també per una tanca de filferro que en aquells temps estava electrificada. I als llocs estratègics s’aixequen les torres de vigilància des d’on les SS disparaven davant qualsevol intent de fugida o insurrecció.

Actualment, també hi ha un petit museu (potser millor parlar de centre d’interpretació) del que va ser el camp.

Al que serien els soterranis, a part de les dutxes ja esmentades, s’hi troben les càmeres de gas i els crematoris i un memorial amb el nom de les víctimes. Gràcies a un ordinador pots localitzar on es troba cada nom.

En qualsevol indret et trobes en petis altars amb ofrenes florals, fotografies, banderes nacionals i d’altres objectes relacionats amb els captius que van passar per allò.

Però el lloc on hi ha més plaques ‘oficials’, per dir-ho d’alguna manera, és al pati lateral entre l’edifici i el mur. Molts països que van tenir ciutadans reclosos a Mauthausen han volgut deixar testimoni del seu reconeixement i record. També de l’Amical Mauthausen, una associació espanyola que agrupa els familiars i amics dels republicans deportats. 

Vam sortir per la porta principal. Davant nostre s’obria un gran espai ple de monuments, entre els quals el monument dedicat als republicans espanyols en un terreny cedit per França. En aquest punt és on es fan els homenatges als espanyols.