CRONOLOGIA DEL VIATGE DELS HORRORS. Mauthausen i Gusen 2

Sortint del camp en direcció a l’aparcament i el restaurant on vam dinar, passàrem per la part superior de les famoses 186 escales, tot i que des d’allí no és veient. Durant els mesos de més fred que també és quan plou i gela més, està prohibit apropar-se per por que algú que vulgui pujar-les o baixar-les pugui relliscar i patir un greu accident.

Havent dinat, el microbús ens va portar a la part de baix de les escales. Impressiona veure-les i més si coneixes les barbaritats que allí s’hi van cometre. A la part de baix hi ha un petit estany on molts confinats es tiraven per a suïcidar-se, sobretot jueus. Els de la SS anomenaven el lloc com ‘el mur dels paracaigudistes’.   

En poc temps vam arribar a Gusen. Ja queia la tarda a Àustria. De l’antic camp d’extermini no queda pràcticament res. En entrar hi ha una maqueta del que havia estat el camp durant els anys dels III Reig. A pocs metres un petit centre d’interpretació. Ja estaven tancant...

Al costat, una mena de cobert on es veuen dos forns crematoris. És un lloc per recordar les víctimes i, com els altres, està ple de flors, banderes, plaques, inscripcions...

Algunes de les plaques commemoratives ens recorden la nostra terra, la de Gabriel Cid Múria ‘Xima’ i la de Juan Bel Zaragoza, tots dos de les Planes del Montsià que era com s’anomenava el poble de Santa Bàrbara durant la II República. D’aquí el gentilici de ‘planers’.

Quan els republicans espanyols van arribar a Gusen es van trobar que el camp estava ‘controlat’ pels polonesos, uns dels primers grups a arribar. Els espanyols i els polonesos no es portaven bé. Aquest fet va dificultar els espanyols en poder-se organitza per ajudar-se entre ells tal com havien fet a Mauthausen. Aquesta solidaritat era molt comuna entre els individus d’una mateixa nacionalitat, els més grans ajudaven en tot el que podien als més joves i forts que tenien més possibilitats de sobreviure en aquell infern.  

Sortint novament a la carretera i caminant cap a la dreta, vam poder veure la mansió on vivia el director del camp de concentració que encara resta en peus. El motiu és que un alcalde del lloc va preferir vendre en parcel·les l’antic camp de concentració a què es convertís en un centre de pelegrinatge de familiars i amics dels deportats que van estar allí. No ho va aconseguir...

També s’hi poden veure encara part dels antics barracons fets d’obra i completament abandonats.

Abans de marxar cap a l’hotel vam passar per davant de la casa on vivia Anna Pointner que va ser qui va amagar les fotografies i negatius que sostreien un grup de joves espanyols menors d’edat i que posteriorment servirien per a encausar la cúpula nazi al procés de Nuremberg.

Aquestes fotografies i negatius eren robats per Francesc Boix (el fotògraf de Mauthausen), però també pel tortosí Antoni Garcia i d’altres republicans espanyols que com ells, treballaven al laboratori fotogràfic. 

El segon capvespre a Linz el vam aprofitar per anar a veure la catedral nova d’estil neogòtic i que és la més gran d’Àustria i el mercat de Nadal que s’hi feia al davant mateix. Posteriorment, vam anar a donar un tomb per la zona del centre i vam travessar l’edifici de l’ajuntament amb la seva torre amb rellotge per un pas que hi ha habilitat.   

      

CRONOLOGIA DEL VIATGE DELS HORRORS. Mauthausen i Gusen 1

Primer que res un incís. Mauthausen i Gusen, tot i que sovint, per la forma d’escriure-ho, sembla que es tracta d’un mateix camp, en realitat eren els dos principals camps de concentració i extermini de la zona de Linz que en total tenia uns seixanta subcamps. La distància entre tots dos camps era d’uns cinc km.  

Mauthausen, el principal i que encara resta pràcticament intacte, va ser el primer a començar-se a construir. Les instal·lacions principals són de granit, ja que al costat hi havia una pedrera propietat de l’Ajuntament de Viena d’on s’extreien els llambordins que servien per a pavimentar els seus carrers. Els primers confinats treballaven a la pedrera mentre es construïen les edificacions del camp.

Tot i les pèssimes condicions de Mauthausen, a Gusen encara eren molt pitjors. La majoria dels republicans espanyols que van morir als camps de concentració ho van fer a Gusen, tal com es demostra a les llambordes Stolpersteine (o de la memòria) que es poden trobar a diverses poblacions espanyoles, com per exemple Amposta. 

Vam arribar a Mauthausen en un microbús. Era un dia de molta boira i això encara donava un aire més fantasmagòric i tenebrós al camp. Vam entrar per les cotxeres, que era un dels dos punts d’entrada al camp. Al fons del gran pati la casa del comandant del recinte.

La major part del camp es troba en una gran esplanada elevada respecte al pati per on vam entrar. La porta principal també es troba en aquest segon nivell.

En pujar, a l’esquerra els tres únics barracons de fusta que queden en peus i a la dreta la resta de dependències fetes de granit. Al començament i a la dreta, per unes estretes i enfilades escales, es baixa al que eren les dutxes.

A part dels assassinats massius i desnutrició aguda, altres causes de mort eren per escorbut i disenteria. Com que no donaven l'abast cremar-los als forns, obrien fosses comunes on s’amuntegaven els cossos. En un recinte secundari hi ha una mena de cementiri de cossos sense identificar.    

El complex està envolt d’un gran mur de granit, però com es va haver d’ampliar diverses vegades, també per una tanca de filferro que en aquells temps estava electrificada. I als llocs estratègics s’aixequen les torres de vigilància des d’on les SS disparaven davant qualsevol intent de fugida o insurrecció.

Actualment, també hi ha un petit museu (potser millor parlar de centre d’interpretació) del que va ser el camp.

Al que serien els soterranis, a part de les dutxes ja esmentades, s’hi troben les càmeres de gas i els crematoris i un memorial amb el nom de les víctimes. Gràcies a un ordinador pots localitzar on es troba cada nom.

En qualsevol indret et trobes en petis altars amb ofrenes florals, fotografies, banderes nacionals i d’altres objectes relacionats amb els captius que van passar per allò.

Però el lloc on hi ha més plaques ‘oficials’, per dir-ho d’alguna manera, és al pati lateral entre l’edifici i el mur. Molts països que van tenir ciutadans reclosos a Mauthausen han volgut deixar testimoni del seu reconeixement i record. També de l’Amical Mauthausen, una associació espanyola que agrupa els familiars i amics dels republicans deportats. 

Vam sortir per la porta principal. Davant nostre s’obria un gran espai ple de monuments, entre els quals el monument dedicat als republicans espanyols en un terreny cedit per França. En aquest punt és on es fan els homenatges als espanyols.